El contacontes... Capitol 10... L’afer dels Mestres

L’afer dels Mestres

Un afer trist va succeir al poble mentre és feia l’arranjament de les muralles, trist per que, quant passa, treu a lluir la part més fosca del esser humà. Sembla estrany però en tota societat sempre hi han ments envejoses, covardes i retorçades, que per gelosia o simplement per el sol fet de fer mal, recorren a escampar murmuracions i si no en tenen prou fins hi tot a la delació sense fonament.
En arribar els mestres de Barcelona i saber que venien de Menerbe, varen començar les murmuracions: que si eren faidits, que si eren càtars, que si eren espies del comte de Pallars... En general la gent no en va fer cas, per altra banda, el vescomte de Castellbó, el seu senyor, era simpatitzant declarat dels bons homes i a més la seva germana Ermessenda s’havia casat amb Roger Bernat II de Foix gran defensor de la causa occitana. Tots sabien que tenien que anar amb compte en parlar d’aquest tema ja que l’altre poder era el bisbe d’Urgell que, com a representant de la Església de Roma, no els podia veure i els perseguia arreu on els trobés, això no impedia que secretament qui més qui menys estès solidaritzat amb el seu Senyor i que aquestes murmuracions aconseguissin l’efecte contrari i despertessin més simpatia per els nous vinguts.
L’assumpte és va complicar quant els dos mestres és varen comprar els terrenys per fer-se les seves cases. Un envejós va trobar la manera de fer-los mal: Va anar a confessar-se i sota el secret de confessió va deixar anar que creia que els dos eren càtars, que els havia vist parlant en veu baixa endinsar-se al bosc tot assegurant-se que ningú els veia, que quant eren a missa no resaven...
Mossèn Guerau és va veure obligat a donar part al veguer per que inicies una investigació, sense poder dir-ne la font ja que era secret de confessió.
El primer que va fer el veguer va ser informar al cavaller Raimon i aquest li va donar instruccions de que iniciés la investigació de manera discreta i sense presses. Qualsevol que mogués un dit per torbar als mestres abans les obres estiguessin totalment acabades perdria la vida en el intent. També li va dir que, abans d’informar al Mossèn sobre els avenços de la investigació, en parlarien ells sols per tal de no equivocar-se en el que tenien que dir.
En una de les reunions que mantenia el cavaller Raimon amb els mestres, els va informar del afer, els va demanar que extremessin les precaucions, tot tranquil•litzant-los dient que estaven sota la seva protecció i que, en cas que les coses es posessin malament, els avisaria per que es poguessin escapar.
. . . . . . . .
La vila tenia una església envoltada per un porxo de fusta, que era molt utilitzat, ja que la gent del mercat el feia servir com aixopluc els dies de pluja. Però feia molt temps que ningú havia fet manteniment i ara estava molt malmès, sobretot les bigues que feien de pilars al costat de la porta de l’església. Estaven tant podrides que s’havien tingut que apuntalar per assegurar que no caigués tot el sostre.
Un diumenge mentre esperaven al Mossèn a la sortida de missa per anar a casa d’en Mateu, el grup es posà a parlar sobre el cobert i els perills que comportava tenir-lo d’aquella manera. Sobretot estava molt fet malbé el pilar del costat dret de l’entrada.
En sortir el Mossèn i interessar-se per la conversa, li varen explicar “in situ” el tema de conversa.
-- Ja ho sé com està el porxo, però l’església és pobra i no dona prou per mantenir-ho tot.
Tots sabien que el bisbe de la Seo estava immers amb obres que li aportaven moltes despeses i que escanyava a totes les seves parròquies per aconseguir diners.
-- Se m’acut – va dir en Guillem picapedrer, dirigint-se al mossèn en veu alta – que si Vos volguéssiu, podria substituir aquest pilar de fusta malmès per un de pedra que tinc al taller i que, ara per ara, no en faig res.
El mossèn va acceptar de mala gana. No li agradava el que havia tingut que fer i ara és sentia com un traïdor. Que pensarien si sabessin que els estava fent investigar?
. . . . . . . . . .
Al cap de setmana en Guillem i en Martí, ajudats per uns quants homes, varen aixecar lleugerament la teulada, tragueren la columna de fusta podrida i un cop fets els fonaments hi muntaren una magnífica columna de granit: La columna tenia una base quadrada amb unes fulles esculpides a cada cara, el cos estava format per cinc peces rodones i ho rematava un fantàstic capitell amb motius florals en totes les cares menys la que donava a la porta que tenia esculpida en relleu... la cara del mossèn.
L’endemà al matí els més curiosos es varen atansar per veure l’obra, i descobriren una obra d’art, tothom exaltava la bellesa del capitell, deien que no n’havien vist mai cap de tant bonic... ni els del claustre de la Seo. Algú va descobrir que la cara corresponia a la del Mossèn i això encara els esverà més.
Va corre la veu i tot el poble s’atansà a l’església per veure el capitell i quant el Mossèn va obrir la porta, es va trobar l’entrada plena de gent comentant la columna. Es va obrir pas per poder-la veure completa i llavors va descobrir la sorpresa: la seva cara immortalitzada en un capitell a la mateixa entrada de l’església, quant ell ja no hi fos tothom el recordaria en veure el seu retrat en entrar! En Guillem m’ha fet immortal, va pensar tot posant-se vermell al recordar que això era un pecat de presumpció.
En la reunió del diumenge següent no es parlava d’una altra cosa que del capitell. Tothom estava d’acord en que quedaria un porxo magnífic si poguessin substituir els pilars de fusta per els de pedra, però. Cóm fer-ho?
-- Ja m’agradaria canviar-les – va dir el Mossèn – De fet, fins hi tot he demanat pressupost, però és molt car, no em podria canviar ni una. Ara, se’m acut que podríem fer com a les muralles, i pagar-ho entre tots.
-- De cap de les maneres! – saltà en Pau, el carreter – jo encara estic pagant el delme per les muralles i m’he quedat sense res, encara gràcies que bona part ho he pogut pagar amb viatges de llenya...
Altres de la taula varen dir estar en la mateixa situació i reflexionaren tot afegint.
-- I si nosaltres, que som els més ben situats, estem eixís... Com estarà la resta del poble!
A en Mateu se li va ocorre una manera, que va resultar definitiva, per resoldre la qüestió. Vanitosament va pensar que seria agradable passar també ell a la posteritat i va proposar:
-- Escolteu. Jo podria pagar una columna i agrairia que també mi féssiu un retrat.
-- I jo una altra, la del altra costat de la porta – va afegir el cavaller Raimon.
A continuació si varen afegir el veguer, el ferrer i 8 richshomes més.
En faltaven encara tres. En Joan Matabosc es va oferir, per una columna, a refer tota la fusta del porxo. En Martí i en Guillem varen proposar quedar-se les altres dues i a més es varen comprometre a empedrar tot el terra del cobert si el Senyor Raimon els donava la pedra.
Tothom hi va estar-hi d’acord. Les discussions varen venir a la hora de decidir l’ordre en que es ferien les columnes i com que no arribaven a cap acord i la discussió pujava de to, en Raimon va imposar la seva opinió:
El primer capitell seria per ell.
El segon per el veguer.
La resta es faria per ordre de pagament.
A continuació el d’en Joan Matabosc.
I finalment les dels dos mestres.
En Mateu va pagar allí mateix. Es volia assegurar la tercera columna.
. . . . . . . . . .
En Guillem va escollir de la pedrera cent trenta trossos dels millors i les va fer portar al seu taller. Va encomanar al seu ajudant en Robert fer les peces rodones per les columnes i ell feia personalment les bases. Finalment faria els capitells.
Al cap de dos mesos havien acabat totes les peces rodones i les bases. Llavors en Guillem va cridar a en Martí i decidiren canviar totes les columnes actuant com ja havien fet amb la primera. Posaren a treballar tots els seus homes i també si afegí voluntàriament en Joan Matabosc, qui a petició d’en Guillem portà uns trossos de tronc per omplir el lloc que més endavant ocuparien els capitells.
L’obra va quedar fantàstica, tots estaven encantats amb el porxo. En Joan va decidir començar la teulada abans del previst, tenia pressa amb que el seu nom s’associés amb els altres constructors però no per orgull, si no per la satisfacció que li produïa poder ser autor de una part d’aquella magnífica obra. Al cap de una setmana més en Martí tenia empedrat tot el cobert i el porxo ja es podia considerar acabat; tant sols faltaven els capitells que en Guillem va començar a fer.
Quant en Guillem va anar a veure el cavaller Raimon per prendre apunts per esculpir la seva cara, va rebre d’agradable nova de que Mossèn Guerau havia donat l’ordre de tancar la investigació sobre el mestres i que quan el delator havia preguntar per ella, s’havia emportat una bona esbroncada amb l’amenaça de excomunicar-lo si tornava a donar fals testimoni.
. . . . . . . . . .
Per la festa de Sant Galdric, patró del poble, el Mossèn va beneir l’obra i per la segona, al any següent, va poder admirar-la tota acabada.
Mai més es va tornar a parlar del afer dels mestres.