El Congrés Williams.4: Col·loqui

Sèiem al Blue Parrot, escoltant John Coltrane, un disc de vinil que carrisquejava i reproduïa les lesions velles de la primera gravació i les ferides que agulles successives havien fet sobre el mateix plàstic negre del disc. I sospesava, jo, les ferides mateixes que el vent havia traçat des del saxo del propi Coltrane esculpint melodia i harmonies en aquell instant que ara recuperàvem, potser sense entendre, potser sense acabar d'intuir què significava o què estava suggerint, concitant, tal vegada suscitant, però sens dubte sí percebent, com un enigmàtic lament que havia soreviscut al Coltrane que havia estat en aquell estudi aquell dia, enregistrant aquells sons, i al Coltrane complet i humà que havia respirat de qualsevol manera a la nostra terra.
No era ben bé que tots ens rendíssim a la música, si més no en idèntic recolliment i silenci.Marçal i Olívia escoltaven sumàriament, ara parlaven, ara bevien, ara tornaven a callar expectants. Víctor i jo parlàvem poc, amb ells, o entre nosaltres, i escoltàvem, ara a ells, ara a Coltrane. I la Montserrat estava allí, dreta i tibada sobre un puf incòmode, com ara jo que en canvi no podia deixar de remoure'm des de la meva esquena. Ella era l'efígie mateixa de la quietud encara que tots sospitàvem que una tempesta interior la recorria i l'aïllava de nosaltres, de la música que escombrava l'aire polsegós i massís, de les converses assossegades.
Sabíem que pensava en Josh Binum, en la conferència a la qual havíem assistit, en el col·loqui on l'havia retratat com al pobre abjecte estúpid ésser humà que era, i al qual, tanmateix, i això resultava no menys obvi, un cop havia estimat. A la sortida, tots havíem vist el Binum esquitllar-se com una rata, fugint d'ella, de la seva acusació silenciosa, del seu passat, del temps en què havia compartit la seva vida, un temps anterior al seu èxit acadèmic meravellós que l'havia fet retornar, irònicament, al lloc del crim. Així ho veia jo: el lloc del crim. Abandonar Montserrat i l'illa, tot plegat, com qui abandona una petita barca que simplement ha usat per travessar un riu des d'una riba distant, i internar-se lluny, en terra ferma.
Potser el Binum havia sospesat, davant la invitació a participar en el congrés, les possibilitats de tornar a trobar-se la Montserrat i les havia descartat per improbables. O potser havia cregut que no importaria gaire. Que tot seria a penes un episodi d'un passat segellat que ja no podria afectar-lo. Però sí que l'havia afectat, això havia estat clar.
L'havíem vist esquitllar-se, doncs, culpable, amb la cua entre les cames, i l'havíem vist aplegar-se amb la seva dona, una rossa nova, de cap manera la rossa antiga, la seva muller d'aquells temps. Jo ho vaig saber sens dubte. I la Montserrat també. O jo, segurament, ho vaig saber sens dubte veient com ella, la Montserrat traspassava la rossa nova amb un esguard que no era ni rancuniós ni curiós, però tampoc indiferent, només revestit de menyspreu. O, potser encara més, simplement mirant més enllà d'ella, traspassant-la veritablement, completament, i dipositant la seva aguda i penetrant visió en les àrides zones de la frustració i l'engany, l'esperança i la covardia, la il·lusió i la pobresa, que potser ara veia dins d'aquella dona, però que un dia havien estat seves.
Potser va ser allò, veure-la allí, inaccessible en el seu recorregut de temps passats de patiment i orgull, el que van fer que Marçal es recordés del vell Ton i de la Sara Raquel.
-D'acord, nois, desenganxem el cul de les butaques i anem a buscar aquell buidaampolles del Ton, que ens va fer el salt ahir -va dir enèrgicament, escurant la seva cervesa d'un decidit glop.
-Dimoni, Marçal, tu sí que t'has buidat massa ampolles, hui -va replicar l'Olívia-. Tu saps quina hora és? Suposant que hui haguera obert la taverna, ja l'haguera tancat, no trobes?
-Redéu, qui parla de la taverna? -va fer ell, ja llevant-se del seient- Prou he tingut temps avui de passar i veure que continua amb la persiana abaixada. Apa, moveu el culet, que ens anem d'excursió.
No crec que cap de nosaltres hagués gosat fer una nova rèplica, però el cert és que quan vam voler badar la boca ell ja s'havia engiponat la jaqueta, havia pagat les consumicions de tots, i ens esperava amb un nerviós picar de peus a la vora de la porta.
De manera que ens vam entaforar al seu Toyota, els cinc i vam agafar per Glad Side Road i després per la carretera de Gascoigne, travessant la nit esplèndida i callada i els bruns i mansos turons esquitxats pels petits nuclis residencials que mostraven titil·lants aurèoles de llum freda entre les opaques anfractuositats del terreny. De cop, el Marçal va decantar, sense reduir la marxa, a penes pitjant el fre, per un trencall mal senyalitzat, i vam pujar per un camí pobrament asfaltat mentre el motor rondinava feixugament i les llums bellugadisses dels fars il·luminaven taques espesses de bosc.
Jo seia al davant, al costat del Marçal, i per uns llargs minuts vaig pensar que s'havia errat, que havia pres un desviament equivocat, o que el cotxe s'aturaria en sec i ens deixaria allí, sols enmig de la feréstega natura adormida.
El Marçal, però, conduïa tranquil, molt inclinat al davant per mirar d'esquivar a temps els sots i bonys del mal camí. De cop i volta, sense que jo pogués albirar cap senyal especial a les tenebres que ens envoltaven, va reduir velocitat, va torçar lleugerament cap a la dreta, i aleshores va enfilar un camí encara més rost, si bé curt i recte. Al capdamunt es veia retallat l'horitzó banyat per la tèbia claror de la lluna minvant, i la baluerna massissa i negra de la casa del Ton.
-Ja hi som, la cabana de l'oncle Ton -va fer el Marçal aturant el cotxe al mig del camí.
Jo mai no hi havia estat. El vell Ton s'hi havia instal·lat feia pocs anys, després de comprar-la inopinadament a un dels seus habituals proveïdors, que l'havia construït amb les pròpies mans -deia- per a la seva dona -insistia-, aquella fúrcia desagraïda -matisava-. També el Ton la va fer seva per oferir-la a una dona, al cap i a la fi, i com sempre havia fet gala d'un sentit pràctic a prova de supersticions, no va creure pas que el fet que el paio que li va vendre acabés separant-se abans i tot d'estrenar-la pressuposés cap maledicció per als seus propis designis. I s'hi va traslladar després d'haver ocupat durant decennis unes golfes llardoses i estretes a la pròpia casa on tenia la seva taverna, la nostra taverna.
Finalment, tanmateix, semblava que la Sara Raquel, la dona que havia instal·lat en aquella nova llar seva, com a una reina, com ell deia, havia decidit també abdicar d'aquell regne.
Vam baixar tots cinc del cotxe i vam guaitar aprensivament la gran clapa fosca i closa del casalot. El Marçal va començar a caminar tot decidit cap a dalt, però es va aturar al cap de poques passes i va semblar que parava l'orella amb un suprem esforç per detectar qualsevol soroll provinent de la casa.
-El vell deu dormir, Marçal, fotem el cap d'aquí -va xiuxiuejar el Víctor, però encara no havia acabat la frase quan vam sentir la veuassa aspra del Ton des del cim del turó retrunyint amenaçadorament.
-Mecagondéu, trinxeraires, us pelaré a tots com a conills abans que pugueu donar una passa més! -vam sentir que deia amb una èbria energia furiosa.
El Marçal, com si esperés aquell crit com una senyal per moure's, com si fos la sola veu i de cap manera el contingut de la seva articulació el que hagués atès, va arrencar unes passes mentre alçava i movia una mà incomprensiblement en la negra fosca. De sobte vam sentir l'espetec d'un tret, una apagada, sorda i tanmateix inconfusible explosió que venia d'allà dalt, d'on va tornar a emergir la veu rogallosa del Ton.
-Us pelaré, us he dit, fills de puta, bandolers!
-Ei, Ton, abaixa l'escopeta, que som nosaltres! -va cridar el Marçal aleshores. El vaig veure fent botzina amb les mans i continuar avançant, ja perdent-se en la fosca, mentre la resta ens quedàvem a la vora del cotxe, cagats de por.
Al cap d'uns segons en què només vam sentir el so calmut i regular de les passes del Marçal que grimpava pel camí, ens va arribar una apaivagada i indesxifrable remor de conversa, i poc després la veu alta i serena del Marçal que ens manava pujar.
Quasi al mateix moment vam veure un rectangle de llum que es vessava de la compacta ombra de la casa, i vam ascendir el curt trajecte sense problemes. Vam arribar dalt, vam veure la porta oberta de bat a bat i vam entrar.
El Ton seia a una cadira de vímet, i el Marçal s'estava dret al seu costat, sostenint vertical una escopeta amb una mà, i plantant l'altra a l'espatlla descomunal i nua del vell. El Ton estava en calçotets i samarreta d'imperi, desplomat sobre la cadira ridículament petita, el cap embullat deixat anar, i la mirada extraviada i enfonsada cap al terra.
Durant uns minuts no va passar res més, només ens vam estar allí, mentre el Marçal continuava abalançat sobre el Ton, xiuxiuejant-li una mena de conciliador discurs terapèutic. Després, el Marçal va demanar-nos que ens atanséssim algú. El Víctor va avançar-se a l'Olívia i a mi, i entre ell i el Marçal van aconseguir aixecar el vell, quasi a pes, i el van fer caminar cap endins de la casa.
Les noies i jo ens vam quedar allí, a l'àmplia sala, enmig de l'indescriptible caos que hi regnava, entre l'olor de deixadesa i patiment que hi transpirava, sentint les penoses i pesades passes dels tres homes pujant uns esglaons. No ens dèiem res, només l'Olívia va escarxofar-se amb un gest de profund esgotament i alleujament alhora sobre un dels sofàs, després d'apartar un munt de roba bruta. La Montserrat i jo ens vam mantenir dempeus repassant els detalls de l'estança que parlaven d'una eloqüent desfeta i d'un abandó que tenia l'aparença d'haver començat no dies ni setmanes, sinó mesos enrera.
Al cap d'uns minuts vam sentir petjades més lleugeres de nou a l'escala, i el Marçal i el Víctor se'ns van afegir. Ningú de nosaltres va dir gran cosa, ni va fer gest de sortir
a fora. Simplement ens vam escampar per aquell brut batibull i ens vam estar allí, ocasionalment parlant i quasi sempre callant, "vetllant el futur cadàver del Ton", com va apuntar el Marçal uns dies després, tot i que el Ton no havia mort pas. Era la mena de sensació que teníem, i segurament la causa que ens estiguéssim allí, en aquella sala en penombra, probablement recordant cadascun de nosaltres coses que coneixíem i sabíem d'aquell homenot que ara dormia la mona al pis de dalt.
Cadascú l'havia conegut en un moment diferent, és clar. Segurament els primers, els natius, Montserrat i Marçal, perquè el Ton havia arribat a l'illa abans que ells nasquessin i tot. Havia desembarcat amb la seva oculta senyera d'amor a la pàtria sotmesa i poc més equipatge que la nostàlgia ja anticipada, invicta i estèril que li impedia pensar mai a tornar enrera. Després el vam conèixer tots, el Víctor, jo, l'Olívia, a mesura que anàvem posant terra a l'illa i descobríem l'epicentre del barri dels catalans, i allí aquella insòlita taverna amb aquell gegant que ens acollia amb aquell posat sorrut i malhumorat, i que tanmateix passava a ser ja una figura indefugible dels nostre nou paisatge natural. En aquella taverna hi havíem passat moltes hores, tardes senceres, fins i tot havíem trobat refugi més d'una nit en què per qualsevol motiu no teníem cap llit a mà. Sempre podies comptar que t'acolliria, present tan absolutament que ni t'adonaves que hi era.
Ara ho meditava jo, en aquella estranya vetla: realment el Ton havia estat per a nosaltres una mena d'estranya i pedestre divinitat, aliena i propera en un peculiar grau, presumptament permanent i indestructible com el mateix aire o l'oceà que ens envoltava. Un element de la natura, en suma.
I ara havia caigut, s'havia esfondrat com un ídol de fang. Després de tot estava fet de pasta humana. I ho hauríem d'haver sabut, al cap i a la fi. Molts el vam conèixer prou temps sol, un home vital però aparentment inaccessible a la necessitat de la companyia i l'escalf humans fora del contacte entre barman i client, sempre mesurat, sempre tenyit de la seva particular forma de ruda ironia. De fet, el créiem tan irremeiablement conco que, quan va aparèixer la Sara Raquel revoltant el negoci, no vam realment creure que hagués pogut haver entre ells més enllà d'una pura relació comercial.
La Sara Raquel era allò que se sol dir una veritable fembra, de mirada de brasa, exuberant des del cabell de salvatges rínxols negríssims fins als peus perpètuament calçats amb mínimes xancletes que ballaven sense parar, encara que la resta del cos sensual i opulent s'estigués quiet.
Només quan el vell Ton li va comprar la casa a aquell desesperat i s'hi va instal·lar amb la Sara Raquel, vam haver d'admetre que hi havia sentiment, emoció, alguna debilitat humana en el vell Ton, i no solament el sexe, el qual sí donàvem per descomptat, com també la gelosia i les picabaralles que eren evidents de feia molt de temps. Tanmateix, créiem de veres que tot era part de la mateixa displicent manera d'actuar i de funcionar del Ton. No és que el creguéssim estalvi de les passions. Simplement, devíem pensar que tenia la quota de passió colmada pels seus amors arrauxats i excessius cap a Catalunya i el Barça, dos símbols d'un sol concepte, d'un sol, indivisible i indestructible deler.
Més o menys tots nosaltres devíem reflexionar sobre allò, sobre com ens podem equivocar o desconèixer què corre pel magí de les persones que més creiem conèixer. O potser la Montserrat no, la Montserrat tenia prou amb la seva pròpia mediació amb la passió i el dolor. I aleshores havíem de mirar-la, i sense pausa, recorríem l'espai més enllà, del seu cos adust i tibat sobre la minsa cadira on havíem trobat espaterrat el Ton, i l'imaginàvem a ell, al cap i a la fi un home ja gran, ancià de veres, algú que pot enfrontar-se a la feblesa i l'extinció davant el reconeixement general al seu voltant que la seva vida ja tenia prou tret recorregut per merèixer el crèdit de la rendició. Però, i la Montserrat, doncs? Havíem vist com la removia el passat i com s'hi havia girat. I sabíem que s'havia redreçat, però qui podia posar la mà al foc que no podria venir-se avall també. També ella ens havia semblat una força de la natura, i també ella, a la fi, havia descobert una ànima tan fràgil com la de qualsevol de nosaltres.
La sala donava a l'est, així que vam poder veure despuntar l'alba per les gran finestres sense cortines. El Marçal es va alçar, va badallar sorollosament i va tornar a pujar cap al pis de dalt. Va baixar de seguida i em va picar amb energia a l'espatlla.
-El capdetrons dorm com un beneït. Som-hi, nois! -va dir.
I vam anar desfilant lentament, com a somnàmbuls, cap a l'exterior encara submergit a plena nit. Vam pujar al cotxe i vam descendir pels camins botant sobre la rugositat de la pista, en la incerta ataronjada claror creixent. La llum, espessa i tranquil·la, desvetllava aquell dèdal de camins que es perdien en els lloms feréstecs dels turons, i revelava l'estranya capacitat d'orientació del Marçal, que guiava el volant i triava la direcció en cada cruïlla sense dubitacions. Em vaig arrepapar al seient i vaig pensar que deixar-se anar allí, en aquell abrupte descens, era com escoltar Coltrane, com ho havia fet unes hores abans al Blue Parrot, com deixar-se dur per la incomprensible saviesa de Trane, pel seu hipnòtic fraseig, deixar-se conduir al bell mig de l'intricat laberint, percaçant una fita, sens dubte una fita, encara que la desconeguéssim, nosaltres i ell, tots segurs que existia, encara que no sabéssim ni tan sols si la reconeixeríem si ens acabéssim topant amb ella.