El combat. (Gelosia)

Contempla els flocs de neu caient rere els vidres glaçats. Als balcons dels pisos del davant, parpellegen llums de colors bigarrats. L'Elies s'aboca al primer Nadal sense ella. Demà, un lladre d'amor ocuparà un seient en una taula envoltada de comensals que fins fa ben poc s'autoproclamaven familiars d'ell.
Observa la gàbia dels periquitos: tres femelles i dos mascles. Un dels mascles espicossa l'altre; ell és el fort, les femelles són d'ell, de cap manera no deixarà que els gens del feble s'imposin als seus, pensa l'Elies fent que no amb el cap.
Passa la nit esculpint fusta; al matí se sent satisfet de com li han quedat. A l'hora de dinar se'n col·loca una al cap i es dirigeix a casa de l'exesposa. El rep la sogra i fa un "Elies si us plau!" que acaba en esgarip. L'Elies, amb la immensa cornamenta de fusta encastada al front, empeny la porta i avança fins al menjador. Tots són a taula. Els estrafà un "Bon Nadal" que imposa un silenci rabiós. "Cabró" exclama l'exmuller. "Justa la fusta!" fa l'Elies assenyalant-se la cornamenta. Després mira el seu rival, i acostant-li'n una d'idèntica, li diu "Aquesta és per tu". L'altre, amb color d'ostra a la cara, agafa la cornamenta, confús i sense esma. Al moment reacciona i exclama "Fot el camp d'aquí" L'Elies diu que nanai... que han de combatre, que si accepta l'enfrontament els deixarà en pau. L'altre pregunta que quin enfrontament. L'Elies li explica.
Surten al jardí. L'exdona s'esgarrifa. Els vint-i-un convidats s'ho miren embadalits.
Agafen embranzida; corren l'un contra l'altre amb la testa per davant, cornamenta contra cornamenta. A la primera escomesa, l'altre cau mig estabornit.
Quan l'Elies, triomfador, es disposa a recuperar la seva dona, la descobreix amb llàgrimes als ulls i petonejant el vençut. Després, furiosa, es tomba cap a ell i li etziva "Fuig porc".
L'Elies se'n va amb la febre de la gelosia al cor, i enfurismat davant d'aquest menyspreu a les lleis naturals.