El color

Mestre i deixeble jeien sobre l'herba seca del turó. Davant seu, la plana s'obria ferotgement. Feia basarda. Un aire càlid i enganxós tramuntava la carena, i el vent tenia un cert regust de llenya morta. Era una tarda d'estiu normal i corrent, tendra, ingènua, monòtona, com totes les altres. El vell mestre va treure's de la butxaca uns binocles i, amb la paciència del savi, va anar contemplant una per una les espigues de blat granades que segaven els pagesos.

-Mestre, jo també vull veure la plana a través dels binocles - va trencar el silenci el jove deixeble.
-Te'ls deixaré, si a canvi em respons una pregunta.
-Quina? - va preguntar encuriosit.
-Estigues atent, perquè només podràs contestar tres vegades - va afirmar seriosament el vell mestre-. Digue'm, de tots els colors que et brinda la plana, quin és el més important?

El jove deixeble va observar tota la planúria de fit a fit. Va reseguir tots els racons amb atenció, però res. cada vegada s'anava capficant més i cada vegada aquella pregunta tan simple s'anava convertint en un laberint sense sortida.

-Quin deu ser el color més important? - martellejava el seu pensament-. El color més intens? El més lluminós? O potser el més rar?
-Ja està! - va exclamar al cap d'una estona-. Mestre, el color més important és el groc daurat del blat, perquè el groc és la maduraesa i el blat és l'aliment de la vida.
-T'equivoques - va dir el mestre tot somrient-. Ni el groc ni el daurat.

El jove deixeble va esguardar de nou tots els indrets secrets de la plana. Aquesta vegada, els seus ulls van anar més enllà, muntanyes i valls a través, fins a reunir-se amb la blavor de la mar.

-Ja ho tinc! - el deixeble va omplir els pulmons d'aire i va deixar anar els seus pensaments-. El color més important és el blau. Blau com el cel i els oceans, perquè mar i cel s´uneixen en un blau sense horitzó, en l'Eternitat.
-T'equivoques, la resposta és més evident del que sembla. Recorda que el camí més curt sempre és el de la senzillesa.

El deixeble va emmudir. Va tancar els ulls i va evocar totes les lliçons que havia après. Era la seva última oportunitat. No podia defraudar el seu mestre. I la plana deuria ser tan bonica vista a través dels binocles...

-Mestre - va dir finalment el deixeble-, no hi ha cap color que sigui més important que un altre, simplement tots són. Tots els colors es fonen entre ells per formar altres colors, i aquests es barregen de bell nou per formar-ne encara més i així infinitament. Aleshores, com es pot afirmar que un color és superior a un altre?
-M'agrada la teva resposta perquè per primer cop, tancant els ulls, has vist tots els misteris de la plana. Però, malauradament per tu, sí que existeix un color més important que tots els altres.
-Quin? - va inquirir instintivament el jove deixeble.
-El color més important és l'incolor, perquè és a través de l'incolor que pots arribar a veure tots els altres colors. O és que si l'aire no fos transparent podries veure el verd de l'herba, el blau de la mar o el blat groguenc?

El jove deixeble va reflexionar sobre el que havia dit el mestre. Va pensar que , si bé les seves paraules estaven plenes de raó, eren cruelment perverses, perquè si el color més important era l'incolor, aleshores, fent una d'aquelles analogies perilloses, l'home més important seria l'inhumà.
Mentre el jove deixeble anava navegant en els seus dubtes, el vell mestre admirava la posta de sol a través dels binocles. L'incolor de l'aire deixava entreveure un cel pinzellat de tons rogencs. Inevitablement, la nit cauria aviat.