Ara que sento la remor dels arbres

Un relat de: ventdestiu

Ara que sento la remor dels arbres, em ve a la memòria aquella història sobre el rei poeta. Diuen que fa molts i molts anys, quan les nimfes encara habitaven els boscos, i els faunes les empaitaven sense pausa ni descans, hi havia un rei que vivia en un sumptuós palau d'or i pedres precioses, que es feia conèixer com el rei poeta. Diuen que era tan apassionat de la poesia i de la música que, segons la llegenda, havia construït el seu regne no amb la força de les armes sinó amb la seducció dels seus versos i melodies. A la seva cort, hi havia sempre els millors poetes i trobadors, que venien des de tots els racons del món conegut, atrets pels banquets i els jocs musicals que el rei mateix organitzava. Deien les mals veus, però, que la supèrbia del rei no tenia rival. No només s'havia adjudicat el títol d'excels protector de les arts sinó que, a més a més, es considerava a si mateix com el millor artista que hagués mai existit sobre la faç de la terra.

Fou en els anys de màxima esplendor, quan la poesia floria amb la més exquisida delicadesa, que els fonaments del regne van començar a trontollar. La causa de la dissort venia del Bosc Profund. Una mena d'espectre fantasmagòric havia sorgit del no-res i, amb una veu d'una harmonia i d'una bellesa inigualables, havia gosat desafiar la supremacia del rei i de les seva cort de poetes. "Venç la meva música, rei poeta - deia l'espectre - i jo t'ensenyaré aquelles melodies que teixeixen els secrets de la vida i la mort". La seva melodia era una barreja estranya i salvatge d'una perfecció inhumana i d'una profunda humanitat al mateix temps, com si cada nota contingués en ella mateixa tot allò que es pot arribar sentir al llarg de tota una vida, des de l'amor i la passió fins al dolor i la mort. "Sigues vençut - amenaçava l'espectre - i prepara't per un viatge sense retorn a l'abisme del no-res". Ferida la vanitat, el rei va fer ús de tot el seu enginy i creativitat per compondre les millors cançons. I, un cop acabades, enviava músics i trobadors a les interioritats del Bosc Profund perquè les interpretessin. Però, tots aquells que hi entraven, ja no en sortien mai més. Captivats per la música espectral, perdien la memòria i els sentiments, la raó i l'ànima.

Vet aquí, però, que un dia la fortuna va somriure al rei (tot i que, al capdavall, amb una certa ironia). Un pastor que solia tocar la flauta per les muntanyes mentre el seu ramat pasturava, atret per la melodia de l'espectre, va entrar a la fosca gola del Bosc Profund. Fent camí a través de l'espessor dels arbres, va arribar finalment a una petita clariana en la qual, enjogassada, l'ombra dels arbres es barrejava amb una forta llum enlluernadora. "Venç la meva música", va dir l'espectre, mentre entonava cançons oblidades que feien commoure fins i tot la part més pregona i remota de l'ànima. Vet aquí que llavors el pastor, amb tota naturalitat, va apropar-se la flauta als llavis, però, en lloc de bufar, va quedar-se quiet. Sense fer res. En silenci. Mentre el vent assotava les branques del bosc. I el silenci del pastor va fer encara més colpidora la remor dels arbres. Un xiuxiueig de fulles, el somriure de les nimfes, la passió dels faunes... l'enyorança... la vida.... la mort... Immers en les profunditats dels seus pensaments, el pastor va sentir-se posseït per una claredat fins llavors mai vista, tan senzilla i al mateix temps tan inabastable i aclaparadora que va perdre el coneixement, i va caure damunt d'un llit fet de flors i fulles seques.

Quan el pastor va obrir els ulls, va veure davant seu el rei poeta assegut en el seu tron fet d'or i de pedres precioses. Segons sembla, la guàrdia del rei, mentre escortava una nova selecció de músics i trobadors, va veure el pastor just a la clariana on hi solia haver l'espectre, dormint sobre un llit de flors i fulles seques, al costat d'una simple flauta de fusta. L'espectre, però, no el varen trobar per enlloc. "Toca'm la música, pastor!" - va dir el rei amb un to a mig camí entre l'amenaça i l'orgull ferit. El pastor, però, no sabia on era ni perquè es trobava enmig d'un palau tan sumptuós. Va mirar el rei. I la seva mirada, la va trobar buida i sense sentit. "Toca'm la música!" - insistia impacient el rei. El pastor, obedient, va agafar llavors la flauta, va apropar-se-la als llavis i va quedar-se en silenci. La ira del rei va esclatar al cap de pocs minuts. No és que la música fos muda, és que el rei semblava més aviat sord; i el que resulta que era la veritat, va ser interpretat com una insolència. El rei va ordenar que tanquessin el pastor a la presó i que l'endemà al matí, a trenc d'alba, fos decapitat per haver ofès el sentit artístic de Sa Majestat el Rei Poeta.

Quan l'endemà al matí a primera hora els soldats del rei varen entrar a la cel·la, no varen trobar ningú. Només un petit remolí de vent que ben aviat va confondre's amb la remor dels arbres. De cop i volta, però, es va sentir un crit aterridor al dormitori reial. Els ulls del rei poeta miraven estupefactes el seu propi cos per última vegada, enmig d'un bassal de sang, mentre al defora, una rialla espectral ressonava entre els arbres amb una harmoniosa melodia apol·línia. I així fou, amb l'horror d'una mirada fugaç, com el rei poeta va deixar escrit el seu darrer vers; com la seva supèrbia va desaparèixer per sempre més en els misteriosos laberints del silenci etern.

Comentaris

  • BEN ESCRIT[Ofensiu]
    sandra barràs aguado | 24-11-2007 | Valoració: 9

    Trobo que tant en la forma com en el contingut ha lograt l'equilibri ideal. "Hi ha gustos per tot", és cert, però a mi personalment m'agrada la seva manera d'expressar-se, i la temàtica també. Molt encertat. Penso que serà un bon escriptor, almenys ja ho és en aquest gènere.
    És un relat intemporal i etern. Enhorabona.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

ventdestiu

7 Relats

6 Comentaris

5416 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33