El color dels meus ulls

La mare em va explicar, després de sis anys visitant especialistes, que la humanitat vivia en un món on encara hi havia arbres, com de verds eren els prats, els rius baixant de les muntanyes amb l´aigua clara. Uns arbres, em deia la mare, però, com eren els arbres? I les muntanyes? I l´aigua? I el prat verd? La mare m´explicava que el verd és un color, però, amb què el podia comparar si ni tan sols sabia com eren els altres colors que en deien vermell, groc, blau. El marró. El negre… I quina forma tenien els arbres?.
Un dia en vaig tocar un. Vaig sentir el remor del vent com feia moure les branques, que com m´havia explicat la mare, eren petites extensions de l´arbre d´on penjaven les fulles, que, de vegades també eren verdes, o grogues, o marrons… M´explicava que hi havia èpoques de l´any que no hi havia fulles perquè havien caigut totes…, però, a on? A terra. Al camp. Com era la terra? De quin color era la pedra? I la sorra? I el cel?

Quan caminàvem pel bosc, trepitjant petites branques, fulles seques, petites pedretes, clapes de sorra escampada sense renglera ni simetria, no tenia la mateixa sensació que quan el pare em portava a la platja.. Era un caminar mes lent, més feixuc.. Em posava descalç i sentia el tacte de la sorra, diferent a la de la muntanya. Sentia la fredor de l´aigua, com venia a veure´m cada tres segons per mullar-me els peus. També era clara l´aigua de la mar, mare?.. amb què la puc comparar l´aigua clara?. I si no és clara.. és fosca? Com em pots descriu-re el fosc, mare?
Vaig anar creixent i la mare s´esforçava en ensenyar-me, dia a dia com de bonic era el món, quantes coses hi havia per descobrir, per posar-hi forma, cosa que gairebé amb una perfecció natural aconseguia descriure dibuixant-lo en la meva memòria. Però li faltava el color.

La mare acostava les meves mans a la seva cara perquè pogués retratar-la de per vida i desar-la en el meu àlbum particular Les meves mans em servien per llegir la forma de la roca, punxeguda, on rebotava l´aigua, on s´enganxaven les algues, i poc a poc vaig anar descobrint el paisatge a la meva manera. A mi m´era igual que l´aigua fos clara o fosca o verda o groga o vermella. Havia descobert el meu color, que era el color de l´aigua. Els arbres, dibuixats en el meu pensament, tenien un color també especial, tenien… el meu color. Com el sol, la lluna, els núvols, les muntanyes, l´herba, els arbres….., les flors, fràgils al tacte, es despullaven dins el meu puny tancat, informant-me de la suavitat dels seus pètals, que ja tenien el meu color, definit i clar, i que es diferenciaven de altres formes, altres colors fins el punt que els podia comparar amb altres siluetes, altres formes i colors.

Els anys queien un rere l´altre, i la natura em va donar l´oportunitat de tenir un fill, un nen despert i sa que es el que més m´omple en aquesta vida. Volia ensenyar-li com era el món de meravellós, com la natura desprenia bellesa per tots els racons tot i la presència de la humanitat.

Que bonic es el món, oi mare? Ella va estar,fins els seus últims dies, alerta, al costat meu, per esforçar-se una altra vegada més en donar-me protecció i provant d´explicar-me com tot el que em rodejava anava canviant. Com s´estava deformant el paisatge que des de els sis anys em va fer conèixer amb les seves explicacions. Com cada vegada hi havia menys arbres; com els rius per on baixava l´aigua clara de les muntanyes s´havien degradat fins convertir-se en rieres quasi seques.

Fill meu!- vaig pensar en veu alta. mentre l´alletava- Com haguessis gaudit d´aquest món si l´haguessis vist amb el color dels meus ulls.