El cas d'en Ramon C

Un relat de: Lavínia

En despertar-se, en Ramon C es trobà l'esmorzar fet. Un bon esmorzar, s'entén: torrades, mantega, suc de taronja, cafè amb llet ben calent… Tot a punt. Per a la gran part de gent, aquest fet no té gaire importància, per a Ramon C, però, podria tenir-ne per la senzilla raó que vivia sol.

Tot i el seu astorament, la veritat (deixem-nos d'orgues), se'l cruspí. Una vegada enllestit, recollí la cuina, deixà els plats bruts a l'aigüera i se n'anà cap a la feina.

Treballava com a ajudant d'advocat al buffet del sr. Antoni F, un professional competent i brillant que, preferentment, s'encarregava d'assumptes sobre immobiliàries. En Ramon C era jove i estava força content amb el seva tasca. Potser, més endavant, arribaria tan amunt com el seu superior. Tenia fe en el futur, per això, de nits, anava a la facultat de Dret. Sols li quedava un curs per acabar la carrera.

De tota manera, mentre baixava les escales, s'adonà que no havia pensat en qui li havia preparat aquell esmorzar. Si hagués estat divendres o dissabte… Aquests dies, de l'últim cap de setmana, els havia pasta amb la Laia G, una noia força bufona, eixerida i previnguda en tots sentits. Una bona noia, sí senyor!. Però avui era dimecres i des de dissabte a la nit que no l'havia tornada a veure.

No hi pensà més en tota la jornada, havia tingut prou feina fins a l'hora de dinar, pràcticament no havia pogut ni seure, el sr. Antoni F li encomanà un encàrrec delicat i hagué d'anar a fer una gestió a l'ajuntament i després arribaren uns altres assumptes que l'entretingueren d'allò més. Un matí mogut, sí senyor!.

L'àpat del migdia, el feia juntament amb el sr. Antoni F i la secretària, la srta. Dolors M, en una cafeteria cèntrica de la ciutat.

Menjà bé, se sentia feliç i no sabia per què. La sta. Dolors M li ho notà i amb somriure de gatona li preguntà " què, li ha florit la primavera?". En Ramon C, enrojolat, li contestà que "som al mes de febrer, encara, senyoreta". Un "je, je, je… tot burleta feu intervenir el senyor advocat:
-Deixi's de punyetes, dona! - digué mirant la secretària - i vostè, Ramon, ¿ja ha passat les dades aconseguides a l'ordinador? Doncs, au! Si no ho fet, miri si en té de feina!
A la tarda, en acabar al despatx, se n'anà a la universitat. Cap a les deu de la nit tornava a casa. Estava esgotat, encara que content, malgrat no en sabés la causa.

En arribar al menjador-saló-estudi tingué l'ensurt de sa vida! Tot era net i polit com mai, en un cantó de la taula estaven els apunts i els llibres ben ordenats i al mig tenia la taula parada amb el sopar. No hi mancava res: un plat de calent, un entrepà de tres pisos, una mitjana ben fresca i un got de llet calenta (en Ramon C, tot sigui dit, no seguia una dieta mediterrània). Ni ho tocà, pensava en qui li ho podia haver fet, a la fi se li ocorregué que podia haver estat la Laia. Sí senyor! Havia estat ella, de ben segur! Li feu un truc per telèfon.

-Digui'm - contestà una veu ben eixerida.

-Laia? Ets tu?- Sóc en Ramon - digué en beu baixa, mirant a un cantó i a l'altre.

-Ah! Sí. Sóc jo home! No pots parlar més alt? Et passa alguna cosa? - va inquirir prou estranyada.

-T'ho explicaré - estava ben disposat a fer-ho - doncs, aquest matí, en llevar-me, m'he trobat l'esmorzar fet i en tornar de la facultat he vist que tinc la casa com una patena i la taula parada i, clar! he pensat que, potser, has estat tu... per fer-me una sorpresa, clar!, oi?

-Què dius? Escolta'm "tio" que t'has cregut que sóc la teva minyona, jo? Au, vés! Potser em vols aixecar la camisa! - li penjà el telèfon sense esperar resposta.

En Ramon C estava fred, tot i així encara se li encengué el llum i trucà dues o tres persones més. Res. El resultat fou el mateix.

Verament capficat, d'una llambregada amidà i escorcollà l'apartament. Podia fer-ho! (Era un cop de puny!) Constava de mejnador-saleta-estudi, una habitació, una mini-cuina i el bany. Féu quatre gambades i mirà una per una cada estança: dessota el llit, dins la dutxa i l'armari. Tot ho féu amb basarda, això sí. Res. No hi havia ningú.

Anà cap a la taula i tastà el sopar. Seguia amb la mateixa temperatura. Perfecte, al seu entendre. Se'l menjà. Estava de bo! Després, com solia fer, deixà els plats bruts a l'aigüera.
Es posà a estudiar, però no podia. Li vingué a la memòria el poble, la casa dels pares, la seva germana; pensava en els contes de fades que ella, de petita, solia llegir i que ell, de tant en tant, també ullava i, sobretot, en un en què uns follets, de nits, feien la feina d'un pobre sastre (o era un pobre ataconador de vell?); de manera que, mentre dormia, els homenets li confeccionaven la mercaderia (i molt ben feta, per cert!). El cap li feia voltes i fins i tot es gratava arreu del cos. Tenia també picors per tot arreu amb preferència al capdavall de l'espinada.

Com que era un xicot prou assenyat, s'adonà que aquell estat no era normal i decidí vetllar tota la nit com l'operari del conte. Cavil·lant, cavil·lant eren les dues de la matinada. Una son molt forta li impedia tenir les parpelles obertes. Es gità vestit al llit, llavors el contacte de la coixinera amb la seva galta el feu adormir-se profundament. Malgrat tot aquest son fou efímer, gairebé immediatament en tingué un altre de desficiós. Somniava, veia fades i gnoms com l'obra shakesperiana o un conte d'Andersen, d'en Grimm o Perrault i al fons d'aquest escenari unes ombres que, a poc a poc, anaven passant a un primer pla concretitzant-se en unes paraules.

"QUI?", "COM?" "PER QUÈ?"
De sobte la ràdio-rellotge el tragué d'aquella sopor. Anà com un autòmata al bany. Feia mala cara, una tonalitat violada encerclava els seus ulls i estava blanc. S'afaità i es dutxà, semblava un altre. Mirà per la finestra. El dia era magnífic. Potser havia tingut un malson, tot plegat!. Sí, senyor!

Fità la cuina. No!! Què havia cregut abans? Anà fins allà. Damunt el marbre un esmorzar com el dia anterior estava a punt. Feia una flaire!. Ni el tocà. Tornà a l'habitació i es vestí. No ho podia creure! Era una il·lusió!. No era veritat! Qui era? Potser el porter de l'escala el senyor... (No sabia com es deia) Això. Ara sí. Com no hi havia caigut?

Sortí de casa, tancant amb diverses voltes de clau. Li diria al senyor porter. Però en aquelles hores no hi era. En Ramon C gairebé no el coneixia perquè sortia de bon matí de casa i no hi tornava fins ben entrada la nit. Avui, però, no aniria a la facultat i parlaria amb ell.

Aquell matí, a l'oficina, es trobà neguitós, no estava pel que li deien... quan el sr. Antoni F li demanà l'expedient de la immobiliària, amb la qual el matí abans havia tingut una reunió, li'n dugué un altre. Estava nerviós. En un altre moment que es posà davant de l'ordinador i pogué asseure's, notà una molèstia a baix de l'esquena, al còccix que el féu alçar-se dues o tres vegades de la cadira. Tenia fred i calor alhora. Amb franquesa, estava malament.

A l'hora de dinar no podia estar-se quiet, contínuament es bellugava, tant és així que la srta. Dolors M li pregà que fes el favor de no moure's "...perquè m'està posant nerviosa, home...! i després, tota sol·lícita, hi afegí:

- Li passa alguna cosa? Que no es troba bé, potser? - i aclarí, mirant el Sr. Antoni F - estem aquí perquè ens ho expliqui i si el podem ajudar amb el que calgui... Ja ho sap!

A la qual cosa, el cap de l'oficina agregà:

-Sí Ramon. Vol dir que no s'ha posat malalt? Aquí (a l'oficina, s'entén) som una petita família... Ja sap - i, mirant-se'l fixament, li posà la mà la front i va sentenciar - Home, no té febre, però... ¿Què li passa, doncs?"

Davant d'aquesta pregunta tan desinteressada per part del senyor advocat i de l'interès de la senyoreta secretària, en Ramon C dubtà si no calia dir-los tot el que li estava succeint, a més en sr. Antoni F era bona persona i, sen dubte, un excel·lent professional, encara que tenia mol tpoc sentit de l'humor, millor dit no en tenia gens; els acudits no els entenia mai i les bromes no li agradaven. Pensant en aquesta última faceta, es decidí a explicar-los tot el que el capficava.

Mentre es bellugava de mala manera, els anà narrant fil per randa tot l'afer fins que acabà amb un "... i això és tot, ja ho veuen! I encara que menjo bé, doncs... no em fa gens de gràcia, la veritat!!"

La srta. Dolors M reia tant que li van caure les progressives i el sr. Antoni F estava seriós, el seu rostre semblava una còpia exacta del de Buster Keaton.

- Escolti Ramon - a la fi va esclatar - que està torrat? El feia més formal. Sap? No creu que no té edat per anar explicant totes les bajanades que li passin pel cap? Vaja, home! Una persona tan competent com vostè no pot anar així pel món és una mala imatge per al buffet...

Quan en Ramon C s'adonà que havia ficat la cullerada fins al capdamunt, féu una mirada de gosset perdut a la srta. Dolors M; llavors, la dona, que en aquell moment s'havia acabat de posar les ulleres, fent de persona entesa en aquestes qüestions, s'atansà cap a en Ramon C i tot l'aplom del món i mirant al cap de l'oficina, pontificà "Sí, ja ho crec que sí que té febre" i agafant la mà del senyor advocat la posa damunt del front d'en Ramon C i digué

-Ho veu com té home? - llavors continuà - els homes no entenen d'aquestes coses.

-Veu Ramon - corroborà el senyor advocat tranquil. Sabia que n'havia fet un gra massa - ja deia jo que no estava bé. Au! Vagi-se'n a casa i no pateixi que demà serà un altre dia. Té la tarda lliure!.

En Ramon C respirà. En aquell instant semblava que s'hagués tret un pes del damunt, però fou sols un moment, la realitat era aclaparadora. Disparat sortí de la cafeteria, no sap si s'acomiadà. Estava avergonyit i adolorit, sobretot a baix de tot de l'espinada!! A més ara li començava a picar!!

Cada vegada caminava pitjor, tant és així que volia anar a casa per parlar amb el porter. La tarda lliure encara l
i havia facilitat l'entrevista amb ell, malgrat tot se li feia impossible de caminar! Oh, que n'estava de neguitós!! Camí cap al metro, passà per davant d'un consultori d'ATS d'aquells que es troben a cada dos carrers de la ciutat. Preguntà si el podrien atendre que només volia saber què li passava. La infermera li pregà que s'esperés. Passaria després de dos pacients que s'havien de posar unes injeccions. Al cap de poca estona el féu entrar.

Li digué que s'abaixés els pantalons i l'examinà, llavors sense dir res sortí i vingué acompanyada d'un infermer. L'home el tornà a examinar. En Ramon C, amb accent preocupat, preguntà "... però què hi tinc?"
-Res - contestà l'infermer, mentre es mossegavà el llavi inferior, tot i tornar a reconèixer la part on a en Ramon C li feia mal, mentre ell, girat d'esquena, no s'adonava de res i sols va fer un xiscle quan li va prémer la part adolorida.

Una vegada finit el reconeixement que fou exhaustiu, l'ATS li preguntà de forma força interessada:

-Té molta sort, vostè? - l'home volia ser natural. Era una pregunta delicada, molt personal (¿oi'). No volia de cap manera...

-Com diu?!! - Féu com a resposta en Ramon C. Estava completament trasbalsat. Què li prenia el pèl? O era que...? Oh, no! Què hi podria tenir? - Però què m'hi veu?. Digui-m'ho perquè el cul, vull dir l'esquena són meus i tinc tot el dret a saber què hi ha!! M'entén oi!!? - Ara, gairebé l'escridassava. En Ramon C estava amoïnadíssim. Sí, senyor!!

L'infermer s'adonà de l'estat d'angoixa en què es trobava el pacient. La cara d'en Ramon C era del color del guix. Hi havia per llogar-hi cadires!!. L'ATS pensava que hauria pogut ser un bon metge. Llàstima! Ell era, sobretot, un bon professional. I tant que sí, si no vejam: qui li ho qüestionaria?
Tractà, doncs, de tranquil·litzar el pacient, al cap i a la fi...

-No hi té res. Em refereixo a res d'important. M'explico? - li digué de manera dolça.
-No senyor. No s'expl.... - no pogué acabar. Estava del tot nerviós. De veritat.

-No es preocupi - tornà a dir l'ATS amb veu molt suau - té un gra al còccix. Sí on vostè s'està tocant, al capdavall de l'esquena i al començament del cul. Vostè no s'ho veu, però el gra té una forma capritxosa... De fet, d'això se'n diu quist sacro-cocxigi -digué tot docte.

-Òndia! - Digué en Ramon C, sense deixar-lo acabar.

-Miri, hauria d'anar a veure un metge, però de moment li dono aquesta pomada. Posi-se-la per la ... pel gra, vull dir. Faci-ho tres cops al dia i ja veurà com li ablanirà. Entesos? - li digué l'infermer fent-li copets a l'espatlla mentre en Ramon C s'apujava els pantalons. - Més de quatre la voldríem... Ejem...! Res. Vagi-se'n ben tranquil i gaudeixi-la, home!!

En Ramon C ni el sentia perquè "bufà! Quin descans!". Ja no calia capficar-s'hi. Li feia mal i li picava. Tot plegat!, però, potser, no tant, oi?. Tenia un... Ara recordava que feia estona que no pensava en allò que el tenia tan preocupat i emmurriat tot el matí. Era d'hora i havia d'anar a parlar amb el senyor porter. Ara sí que tenia temps.

Quan arribà a casa el trobà. Li preguntà que si havia deixat la clau del pis a algú o "... si alguna persona havia preguntat per mi". El senyor porter digué que no perquè "... la seva clau no la tinc pas i l'hauria de tenir perquè com que vostè no hi és en tot el dia, ves que en passi alguna i jo ¿què faig, llavors, Oi que m'entén? A més, no ha preguntat ningú per vostè. Per què m'ho pregunta?"

Li contesta "per res. Gràcies" i se n'anà ràpid a l'ascensor. Encara sentí que el porter li deia "Escolti, jove, ¿li passa alguna cosa?" No li contestà. Agafà l'ascensor.

Sempre pujava al pis per l'escala. Ara no. Estava cansat, encara que de fet s'havia tret un pes del damunt, ara era com si s'hagués quedat ben buit, fins i tot pensà que la buidor li venia de l'estómac. Clar!! com que no havia menjat gairebé res en tot el dia!!.

Arribava al pis i pensà en la Laia. Tan de bo que fos divendres... Quina noia!. En aquests moments, potser, estava una mica enfadada amb ell, però ja se li passaria. Ell se n'encarregaria. No s'adonà que estava enfront del vidre fosc de l'ascensor. Se li hi reflectia la cara. Estava somrient, es veia cansat, encara que feliç!. Li vingué a la memòria la feina, el sr. Antoni C, sense saber per què recordà l'ATS, millor dit allò de la "sort"... Mira que hi ha cada element el món! Què s'havia... L'ascensor s'havia aturat. Estava davant de la porta del seu pis.

Una vegada dins, fità el mejdor-saleta -estudi i... la taula ben parada! Quina gana!!
Es llançà de dret, però, a l'habitació. Obrí l'armari de bat a bat i encarà les dues portes, l'interior de les quals era un mirall.
Es veié el gra amb la més gran de les indiferències. Era com una flor, fins i tot li semblà que tenia els pètals de colors.

Com una fiblada, per un instant, li passà pel cap la sensació de tenir una flor al cul. Sí senyors!! Una flor, això sí, pre-primaveral.

Tot seguit va anar a sopar, ja se'n llepava els dits! Mentre, però anava gratant-se. Li picava tant!!




Comentaris

  • Molt original[Ofensiu]
    Sibil·la de Fortià | 01-04-2005 | Valoració: 10

    Hola Lavínia

    He llegit el teu relat al llibre (confesso que per primera vegada) i és un dels que m'han agradat més.

    Tens un estil molt directe que fa de "bon llegir". Sobre la història, doncs... què t'haig de dir? que és molt original!. La veritat és que no sé si construir un relat al voltant d'una dita és un recurs gaire freqüent. Jo, personalment, crec que és la primera vegada que ho veig (encara que aìxò no vol dir gaire res: la meva cultura literària és molt limitada).

    Em recorda una mica els relats d'en Pere Calders, amb una situació on l'absurd es superposa a la realitat. I, com no, tot "amanit" amb un toc d'ironia que capta encara més l'atenció del lector.

    En fi, que m'ha agradat molt!

  • molt bo[Ofensiu]
    AINOA | 27-01-2005 | Valoració: 10

    hola Lavínia:
    Es un bon relat, encare que he de confesarte que primer el final mha decebut perque no li entes.
    Després llegint el comentari de llibre, he anat entenenlo i tornat a llegiu, i ará ja u tinc clar.

  • He dit gra? Volia dir flor!![Ofensiu]
    pivotatomic | 27-01-2005

    Ups, terrible errada em temo.

    Quan t'he dit lo del gra, en realitat em referia a la flor. Coneixia la dita des de fa molts anys (de fet, del Cruyff sempre van dir que tenia la flor al cul i jo era devot del Dream team, o sigui que imaginat).

    La frase, doncs, pretenia ser un elogi. Paraula!

    Ja que t'agraden els refranys, intentaré arreglar el meu lapsus amb un... "Donde digo digo, no digo digo, que digo Diego"...

  • La setmana de...[Ofensiu]
    Llibre | 27-01-2005

    Primer de tot, començaré el comentari amb la premissa que sempre apunto a l'inici: qualsevol observació que jo pugui fer és purament subjectiva i en cap cas ha de ser considerada un valor literari com a tal. Ho dic perquè quan comento un text, molt sovint ho faig amb un to, segons m'han "avisat", solemne. És la meva manera de treballar. No hi puc fer més. Però a causa d'això sempre demano que les meves opinions sigui passades pel garbell, i després que siguin destriades.
    "El cas d'en Ramon C" és el que podríem anomenar un conte-anècdota. D'un fet trivial, i en concret d'una frase feta, l'autora crea una història divertida i atraient. Aquesta temàtica d'escriure sobre frases fetes o sobre elements del llenguatge és una constant, per altra banda, del relats de Lavínia que trobem publicats. Fins el moment els havia llegit en forma de poesia, però constato que en aquest text empra el mateix sistema.
    Cal assenyalar, doncs, certa tendència que gairebé m'atreviria a qualificar com "innata" a plantejar-se el llenguatge més enllà del fet comunicatiu i d'una eina d'escriptura. El llenguatge pot esdevenir també una discussió filosòfica ben interessant.
    Tornant al relat, penso que es pot qualificar d'original, tant per l'embrió del qual parteix l'autora, com pel tractament que li atorga. Potser només, i encara movent-me en termes generals, he trobat a faltar algun altre comentari sobre aquesta "flor al cul" de què gaudeix en Ramon C. Perquè en realitat, l'únic que ell nota és que li pica. Però, com és aquesta flor, més detalladament. Si primer la confonia amb un gra, pressuposem que és una protuberància però... té arrels? O, per altra banda, el protagonista percep que creix?
    Tot plegat, aquesta meva curiositat absurda per la flor, no obeeix només a la necessitat de conèixer més detalls, sinó també al fet que potser el final del relat apareix massa sobtat. Com si fos precipitat.
    En general, però, és una història que funciona i que manté l'atenció del lector (si més no la meva) des del principi fins al final. I aquest és un tret indispensable perquè un relat tingui vida més enllà de la seva creació.
    Però ara anem per parts.
    La presentació del protagonista la trobo molt encertada i acurada. Només els tres o quatre primers paràgrafs ja ens el mostren com un home jove, a un curs d'acabar la carrera, que viu sol, que té ambicions professionals i una lleu expectativa de parella. I tot això ho fa sense caure en el recurs fàcil de la descripció, sinó emprant la mateixa acció del relat per encabir breus aspectes de la vida d'en Ramon C.
    I ja que parlo d'en Ramon C, destacaré també un element ben curiós: el nom dels personatges. Tots (o tots els més importants, perquè per exemple el porter, l'ATS..., aquests no en tenen) reben un nom i la primera inicial del cognom. I dic que és curiós perquè batejar un personatge amb un nom propi fa que la història que s'hi explica prengui certa individualitat. I la solució perquè això no passi, no està a no posar-li nom, perquè moltes vegades aquesta omissió pot arribar a crear confusió en el moment de la lectura. La solució està, precisament, en el detall que ha ideat Lavínia (i que trobem també en altres escriptors): afegir-hi només la primera lletra del suposat cognom. D'aquesta manera tan senzilla, el personatge queda universalitzat. No és una persona concreta, sinó un Ramon (per exemple) com qualsevol altre, i que es podria dir de qualsevol altra forma.
    Ja filant una mica més prim, hi ha alguns aspectes que m'han fet entrebancar la lectura.
    En primer lloc tot el relat avança amb ritme entretallat. I no és perquè les oracions siguin curtes (n'hi ha de tot tipus), sinó perquè les frases neixen amb sequedat i moren per elles mateixes. És com si cada frase prengués vida en solitari i no n'esperés cap altra al darrere. Trobo que li manca fluïdesa narrativa. És, com he avançat a l'inici del comentari, una opinió personal.
    Tenint en compte que d'aquesta autora he llegit molts poemes, penso que en part aquesta sequedat es deu a certa interacció entre el rol de narradora i el rol de poetessa. Com a poetessa, elabora frases curtes amb una musicalitat sorprenent (i aprofito per afegir que amb unes imatges bellíssimes). I el trasllat d'aquest estil al gènere narratiu potser no acaba de completar el cicle. La narrativa rep massa reminiscències de la poesia.
    Els diàlegs, canviant ja de tema, no estan gaire treballats. Trobo que grinyolen. Que són poc creïbles.
    En principi, un diàleg no és una aturada en el text per fer parlar els personatges i que s'entretinguin una estona. El diàleg forma part de l'acció del relat, i per tant l'ha de fer avançar.
    En alguns casos d'aquesta narració, l'acció avança. En altres no ho fa al mateix ritme que quan ens parla l'autora. Però sigui com sigui, i en termes generals, els diàlegs sonen a forçats, encotillats, sense definir les posicions de cadascun dels personatges.
    El primer, per exemple, és el que jo qualificaria com menys necessari (quan la secretària pregunta a Ramon C. si li ha florit la primavera). Penso que hi ha altres recursos per mostrar aquesta escena o imatge, més efectius que aquesta conversa breu i agafada amb pinces.
    La xerrada telefònica entre Ramon C. i Laia G. sí que compleix les expectatives de fer avançar l'acció, i de fet ens aclareix ja una de les possibilitats per concloure el relat: qui li fa la feina al protagonista no és ella.
    La següent conversa entre els companys de feina és la que qualificaria com a més estranya. En Ramon C., després de pensar que el seu cap no és gens amant de les bromes ni els acudits, decideix explicar el que li està passant. És clar que per a ell, tot allò no és un acudit. Però tal com està narrat, fa la sensació de contradicció. I tota la reacció posterior ve massa forçada per aconseguir que en Ramon C. disposi d'una tarda lliure i vagi a visitar-se al consultori d'ATS. Repeteixo: és una opinió personal.
    Deixant ja de banda els diàlegs (per no estendre'm més del compte), hi ha el tema del temps verbal amb què se'ns narra la història. En general sóc partidària d'usar el pretèrit perfet perifràstic (es diu així, oi?), però reconec que hi ha narracions que es presten més que d'altres a un pretèrit perfet "simple". O sigui que, qualsevol de les dues formes verbals és vàlida per escriure. Però no sé per què, aquest relat... el veuria millor amb el perifràstic. Trobo que la lectura resultaria més fluïda. Per exemple, tot agafant un paràgraf i modificant-lo: "Li va dir que s'abaixés els pantalons i el va examinar, llavors sense dir res va sortir i va venir acompanyada d'un infermer. L'home el va tornar a examinar. En Ramon C, amb accent preocupat, va preguntar...". Evidentment, repeteixo, és una opinió personal.
    Després, i sense entrar en detall, crec que hi ha alguns errors de forma (espais en blanc que no s'haurien de deixar, punts després de signes que ja tanquen la frase, un "Antoni C" que hauria de ser "Antoni F"...). Però també crec que és un mal menor que es pot arreglar a la perfecció amb una revisió acurada del text.
    Per acabar, tornar al començament del comentari i reiterar que un dels punts forts del relat és l'origen de la història i el tractament humorístic que se li dóna. És una clara mostra de com, gairebé del no-res, es pot escriure un bon relat.

    Salut, companya!

    LLIBRE

    PD.- Porto una setmana bastant embolicada, però per poc que pugui intentaré comentar-te algun altre relat. Si no fos així, procuraria fer-ho més endavant. Una abraçada.

  • El gra el tinc jo per haver-te pogut llegir[Ofensiu]
    pivotatomic | 27-01-2005

    Hola Lavinia

    Igual que vaig fer amb la Març, em disculpo abans de res per comentar-te tan pocs relats, però és que jo em veig incapaç de comentar poesia. No hi entro... i punt.

    Ara bé, per sort tens aquest relat i un altre que m'han fet gaudir llegint-te.

    Admeto que quan vaig acabar de llegir "El cas de Ramon C." em vaig quedar una mica decebut. Té el gir final que els demano a tots els contes, però no el vaig acabar d'entendre. Vaig pensar: "Sí, val, té un grà al cul. I què?". Però després, el vaig rellegir i ja li vaig trobar més la gràcia. De fet, fins el final, tot el conte m'havia encantat. Aquesta descripció de cotidianeitat trencada per uns esdeveniments misteriosos que fan que el protagonista es vegi descolocat totalment m'havien interessat molt. A més, es nota que fas poesia, perque tens una prosa elegant i fluïda, on no sobra res, però tampoc s'hi troba res a faltar.

    Estaré atent per si treus més coses en prosa, paraula.

  • Quin fart de riure![Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 26-01-2005 | Valoració: 10

    Quin fart de riure!

    Si que és un cas aquest Ramon C! Has donat una nova dimensió a frases fetes tan nostrades com tenir un gra al cul, o tenir una flor al cul.

    Comença el teu relat amb un fet quotidià que, per la seva descontextualització, sembla intrigant i inquietant. A mida que passa el relat hi ha un cert grau d'incertitud que ens angoixa cada vegada més, i que el protagonista, amb desfici, va perdent el nord a mida que augmenta la seva incertesa. Té totes les característiques pròpies dels relats de por: angoixa, incertesa, realitat front a fantasia ( molt bo fer somniar al protagonista amb contes de fades i gnoms), inhibició dels fets davant la resta de societat que et pren per boig. I llavors apareix un altre punt que poc a poc dona un gir inesperat a l'historia. Una picor insistent i desconeguda que si al principi fa créixer la sensació d'angoixa, poc a poc ens anem adonant que s'ha fer un canvi de registre. Poc a poc, l'angoixa disminueix i ens surt un petit somriure a la comissura dels llavis. L'escena de l'ATS ens fa participar per en davant, abans de conèixer el motiu, de l'actitud mofeta del facultatiu. Ens separem del protagonista que fins ara hem acompanyat amb la seva angoixa, per ara mirar-lo des de fora amb un somriure.

    I el final molt adient... passem del gra al cul... amb un significat tant real com imaginari força desplaent, a la flor al cul... [avui han presentat a BCN un llibre sobre la bona sort que es record de vendes...] Es clar que la bona sort sempre ha de tenir alguna cosa, no? d'aquí la picor. Genial... Jo hauria de mesurar per poder decidir.... però trobar la casa ben neta i polida i el menjar a taula... doncs crec que val la pena tenir un gra al cul!!!!

    Fins ara havia començat a comentar pel primer, però m'he adonat que no se si tindré temps d'acabar tots els teus relats, per això he decidit fer-ho al revés d'avall cap a munt, ja que molta gent et comentarà els primers, però potser pocs arribaran al final, així segur que algú haurà arribat.

    Moltes gràcies pels teus comentaris, jo tampoc t'havia llegit res, i encara que la poesia que fas m'agrada molt, aquest relat m'ha sorprès i m'ha enganxat. Tens molta cura amb el vocabulari, i al igual que amb la poesia intentes que els teus relats tinguin una sonoritat i una imatge equilibrada. La teva sintaxis també és molt acurada, malgrat que per fer un relat imatge a vegades utilitzes la puntuació d'una forma una mica lliure. Suposo que es pot permetre si hom pretén aconseguir una finalitat, encara que potser et podria recomanar vigilar en els diàlegs i quan el protagonista pensa marcar-ho de forma més definida. Ajudaria a la fluïdesa. Ei! I com diu la Llibre, tot molt constructiu i molt subjectiu! Encara que una cosa és clara i és un fet objectiu: ja et tinc a favorits.

  • Una flor[Ofensiu]
    gemmac | 05-10-2004 | Valoració: 7

    Molt bo, Glòria. No hagués dit que acabava d'aquella manera. Em recorda aquell conte infantil del sabater aquell pobre que els nans li fan les sabates... Però, en conya, eh?

  • Pica però fa gust.[Ofensiu]
    Far de Cavalleria | 31-07-2004

    Al principi he vist que la història d'en Ramon era de 14 minuts i m'ha fet pal. Després m'he interessat i l'he imprès en paper. Me l'he endut al llit i t'he de dir que m'ho he passat força bé. Una història ben trenada. Records al Ramon.

Valoració mitja: 9.25