El cas d'en Ramon C

En despertar-se, en Ramon C es trobà l'esmorzar fet. Un bon esmorzar, s'entén: torrades, mantega, suc de taronja, cafè amb llet ben calent… Tot a punt. Per a la gran part de gent, aquest fet no té gaire importància, per a Ramon C, però, podria tenir-ne per la senzilla raó que vivia sol.

Tot i el seu astorament, la veritat (deixem-nos d'orgues), se'l cruspí. Una vegada enllestit, recollí la cuina, deixà els plats bruts a l'aigüera i se n'anà cap a la feina.

Treballava com a ajudant d'advocat al buffet del sr. Antoni F, un professional competent i brillant que, preferentment, s'encarregava d'assumptes sobre immobiliàries. En Ramon C era jove i estava força content amb el seva tasca. Potser, més endavant, arribaria tan amunt com el seu superior. Tenia fe en el futur, per això, de nits, anava a la facultat de Dret. Sols li quedava un curs per acabar la carrera.

De tota manera, mentre baixava les escales, s'adonà que no havia pensat en qui li havia preparat aquell esmorzar. Si hagués estat divendres o dissabte… Aquests dies, de l'últim cap de setmana, els havia pasta amb la Laia G, una noia força bufona, eixerida i previnguda en tots sentits. Una bona noia, sí senyor!. Però avui era dimecres i des de dissabte a la nit que no l'havia tornada a veure.

No hi pensà més en tota la jornada, havia tingut prou feina fins a l'hora de dinar, pràcticament no havia pogut ni seure, el sr. Antoni F li encomanà un encàrrec delicat i hagué d'anar a fer una gestió a l'ajuntament i després arribaren uns altres assumptes que l'entretingueren d'allò més. Un matí mogut, sí senyor!.

L'àpat del migdia, el feia juntament amb el sr. Antoni F i la secretària, la srta. Dolors M, en una cafeteria cèntrica de la ciutat.

Menjà bé, se sentia feliç i no sabia per què. La sta. Dolors M li ho notà i amb somriure de gatona li preguntà " què, li ha florit la primavera?". En Ramon C, enrojolat, li contestà que "som al mes de febrer, encara, senyoreta". Un "je, je, je… tot burleta feu intervenir el senyor advocat:
-Deixi's de punyetes, dona! - digué mirant la secretària - i vostè, Ramon, ¿ja ha passat les dades aconseguides a l'ordinador? Doncs, au! Si no ho fet, miri si en té de feina!
A la tarda, en acabar al despatx, se n'anà a la universitat. Cap a les deu de la nit tornava a casa. Estava esgotat, encara que content, malgrat no en sabés la causa.

En arribar al menjador-saló-estudi tingué l'ensurt de sa vida! Tot era net i polit com mai, en un cantó de la taula estaven els apunts i els llibres ben ordenats i al mig tenia la taula parada amb el sopar. No hi mancava res: un plat de calent, un entrepà de tres pisos, una mitjana ben fresca i un got de llet calenta (en Ramon C, tot sigui dit, no seguia una dieta mediterrània). Ni ho tocà, pensava en qui li ho podia haver fet, a la fi se li ocorregué que podia haver estat la Laia. Sí senyor! Havia estat ella, de ben segur! Li feu un truc per telèfon.

-Digui'm - contestà una veu ben eixerida.

-Laia? Ets tu?- Sóc en Ramon - digué en beu baixa, mirant a un cantó i a l'altre.

-Ah! Sí. Sóc jo home! No pots parlar més alt? Et passa alguna cosa? - va inquirir prou estranyada.

-T'ho explicaré - estava ben disposat a fer-ho - doncs, aquest matí, en llevar-me, m'he trobat l'esmorzar fet i en tornar de la facultat he vist que tinc la casa com una patena i la taula parada i, clar! he pensat que, potser, has estat tu... per fer-me una sorpresa, clar!, oi?

-Què dius? Escolta'm "tio" que t'has cregut que sóc la teva minyona, jo? Au, vés! Potser em vols aixecar la camisa! - li penjà el telèfon sense esperar resposta.

En Ramon C estava fred, tot i així encara se li encengué el llum i trucà dues o tres persones més. Res. El resultat fou el mateix.

Verament capficat, d'una llambregada amidà i escorcollà l'apartament. Podia fer-ho! (Era un cop de puny!) Constava de mejnador-saleta-estudi, una habitació, una mini-cuina i el bany. Féu quatre gambades i mirà una per una cada estança: dessota el llit, dins la dutxa i l'armari. Tot ho féu amb basarda, això sí. Res. No hi havia ningú.

Anà cap a la taula i tastà el sopar. Seguia amb la mateixa temperatura. Perfecte, al seu entendre. Se'l menjà. Estava de bo! Després, com solia fer, deixà els plats bruts a l'aigüera.
Es posà a estudiar, però no podia. Li vingué a la memòria el poble, la casa dels pares, la seva germana; pensava en els contes de fades que ella, de petita, solia llegir i que ell, de tant en tant, també ullava i, sobretot, en un en què uns follets, de nits, feien la feina d'un pobre sastre (o era un pobre ataconador de vell?); de manera que, mentre dormia, els homenets li confeccionaven la mercaderia (i molt ben feta, per cert!). El cap li feia voltes i fins i tot es gratava arreu del cos. Tenia també picors per tot arreu amb preferència al capdavall de l'espinada.

Com que era un xicot prou assenyat, s'adonà que aquell estat no era normal i decidí vetllar tota la nit com l'operari del conte. Cavil·lant, cavil·lant eren les dues de la matinada. Una son molt forta li impedia tenir les parpelles obertes. Es gità vestit al llit, llavors el contacte de la coixinera amb la seva galta el feu adormir-se profundament. Malgrat tot aquest son fou efímer, gairebé immediatament en tingué un altre de desficiós. Somniava, veia fades i gnoms com l'obra shakesperiana o un conte d'Andersen, d'en Grimm o Perrault i al fons d'aquest escenari unes ombres que, a poc a poc, anaven passant a un primer pla concretitzant-se en unes paraules.

"QUI?", "COM?" "PER QUÈ?"
De sobte la ràdio-rellotge el tragué d'aquella sopor. Anà com un autòmata al bany. Feia mala cara, una tonalitat violada encerclava els seus ulls i estava blanc. S'afaità i es dutxà, semblava un altre. Mirà per la finestra. El dia era magnífic. Potser havia tingut un malson, tot plegat!. Sí, senyor!

Fità la cuina. No!! Què havia cregut abans? Anà fins allà. Damunt el marbre un esmorzar com el dia anterior estava a punt. Feia una flaire!. Ni el tocà. Tornà a l'habitació i es vestí. No ho podia creure! Era una il·lusió!. No era veritat! Qui era? Potser el porter de l'escala el senyor... (No sabia com es deia) Això. Ara sí. Com no hi havia caigut?

Sortí de casa, tancant amb diverses voltes de clau. Li diria al senyor porter. Però en aquelles hores no hi era. En Ramon C gairebé no el coneixia perquè sortia de bon matí de casa i no hi tornava fins ben entrada la nit. Avui, però, no aniria a la facultat i parlaria amb ell.

Aquell matí, a l'oficina, es trobà neguitós, no estava pel que li deien... quan el sr. Antoni F li demanà l'expedient de la immobiliària, amb la qual el matí abans havia tingut una reunió, li'n dugué un altre. Estava nerviós. En un altre moment que es posà davant de l'ordinador i pogué asseure's, notà una molèstia a baix de l'esquena, al còccix que el féu alçar-se dues o tres vegades de la cadira. Tenia fred i calor alhora. Amb franquesa, estava malament.

A l'hora de dinar no podia estar-se quiet, contínuament es bellugava, tant és així que la srta. Dolors M li pregà que fes el favor de no moure's "...perquè m'està posant nerviosa, home...! i després, tota sol·lícita, hi afegí:

- Li passa alguna cosa? Que no es troba bé, potser? - i aclarí, mirant el Sr. Antoni F - estem aquí perquè ens ho expliqui i si el podem ajudar amb el que calgui... Ja ho sap!

A la qual cosa, el cap de l'oficina agregà:

-Sí Ramon. Vol dir que no s'ha posat malalt? Aquí (a l'oficina, s'entén) som una petita família... Ja sap - i, mirant-se'l fixament, li posà la mà la front i va sentenciar - Home, no té febre, però... ¿Què li passa, doncs?"

Davant d'aquesta pregunta tan desinteressada per part del senyor advocat i de l'interès de la senyoreta secretària, en Ramon C dubtà si no calia dir-los tot el que li estava succeint, a més en sr. Antoni F era bona persona i, sen dubte, un excel·lent professional, encara que tenia mol tpoc sentit de l'humor, millor dit no en tenia gens; els acudits no els entenia mai i les bromes no li agradaven. Pensant en aquesta última faceta, es decidí a explicar-los tot el que el capficava.

Mentre es bellugava de mala manera, els anà narrant fil per randa tot l'afer fins que acabà amb un "... i això és tot, ja ho veuen! I encara que menjo bé, doncs... no em fa gens de gràcia, la veritat!!"

La srta. Dolors M reia tant que li van caure les progressives i el sr. Antoni F estava seriós, el seu rostre semblava una còpia exacta del de Buster Keaton.

- Escolti Ramon - a la fi va esclatar - que està torrat? El feia més formal. Sap? No creu que no té edat per anar explicant totes les bajanades que li passin pel cap? Vaja, home! Una persona tan competent com vostè no pot anar així pel món és una mala imatge per al buffet...

Quan en Ramon C s'adonà que havia ficat la cullerada fins al capdamunt, féu una mirada de gosset perdut a la srta. Dolors M; llavors, la dona, que en aquell moment s'havia acabat de posar les ulleres, fent de persona entesa en aquestes qüestions, s'atansà cap a en Ramon C i tot l'aplom del món i mirant al cap de l'oficina, pontificà "Sí, ja ho crec que sí que té febre" i agafant la mà del senyor advocat la posa damunt del front d'en Ramon C i digué

-Ho veu com té home? - llavors continuà - els homes no entenen d'aquestes coses.

-Veu Ramon - corroborà el senyor advocat tranquil. Sabia que n'havia fet un gra massa - ja deia jo que no estava bé. Au! Vagi-se'n a casa i no pateixi que demà serà un altre dia. Té la tarda lliure!.

En Ramon C respirà. En aquell instant semblava que s'hagués tret un pes del damunt, però fou sols un moment, la realitat era aclaparadora. Disparat sortí de la cafeteria, no sap si s'acomiadà. Estava avergonyit i adolorit, sobretot a baix de tot de l'espinada!! A més ara li començava a picar!!

Cada vegada caminava pitjor, tant és així que volia anar a casa per parlar amb el porter. La tarda lliure encara l
i havia facilitat l'entrevista amb ell, malgrat tot se li feia impossible de caminar! Oh, que n'estava de neguitós!! Camí cap al metro, passà per davant d'un consultori d'ATS d'aquells que es troben a cada dos carrers de la ciutat. Preguntà si el podrien atendre que només volia saber què li passava. La infermera li pregà que s'esperés. Passaria després de dos pacients que s'havien de posar unes injeccions. Al cap de poca estona el féu entrar.

Li digué que s'abaixés els pantalons i l'examinà, llavors sense dir res sortí i vingué acompanyada d'un infermer. L'home el tornà a examinar. En Ramon C, amb accent preocupat, preguntà "... però què hi tinc?"
-Res - contestà l'infermer, mentre es mossegavà el llavi inferior, tot i tornar a reconèixer la part on a en Ramon C li feia mal, mentre ell, girat d'esquena, no s'adonava de res i sols va fer un xiscle quan li va prémer la part adolorida.

Una vegada finit el reconeixement que fou exhaustiu, l'ATS li preguntà de forma força interessada:

-Té molta sort, vostè? - l'home volia ser natural. Era una pregunta delicada, molt personal (¿oi'). No volia de cap manera...

-Com diu?!! - Féu com a resposta en Ramon C. Estava completament trasbalsat. Què li prenia el pèl? O era que...? Oh, no! Què hi podria tenir? - Però què m'hi veu?. Digui-m'ho perquè el cul, vull dir l'esquena són meus i tinc tot el dret a saber què hi ha!! M'entén oi!!? - Ara, gairebé l'escridassava. En Ramon C estava amoïnadíssim. Sí, senyor!!

L'infermer s'adonà de l'estat d'angoixa en què es trobava el pacient. La cara d'en Ramon C era del color del guix. Hi havia per llogar-hi cadires!!. L'ATS pensava que hauria pogut ser un bon metge. Llàstima! Ell era, sobretot, un bon professional. I tant que sí, si no vejam: qui li ho qüestionaria?
Tractà, doncs, de tranquil·litzar el pacient, al cap i a la fi...

-No hi té res. Em refereixo a res d'important. M'explico? - li digué de manera dolça.
-No senyor. No s'expl.... - no pogué acabar. Estava del tot nerviós. De veritat.

-No es preocupi - tornà a dir l'ATS amb veu molt suau - té un gra al còccix. Sí on vostè s'està tocant, al capdavall de l'esquena i al començament del cul. Vostè no s'ho veu, però el gra té una forma capritxosa... De fet, d'això se'n diu quist sacro-cocxigi -digué tot docte.

-Òndia! - Digué en Ramon C, sense deixar-lo acabar.

-Miri, hauria d'anar a veure un metge, però de moment li dono aquesta pomada. Posi-se-la per la ... pel gra, vull dir. Faci-ho tres cops al dia i ja veurà com li ablanirà. Entesos? - li digué l'infermer fent-li copets a l'espatlla mentre en Ramon C s'apujava els pantalons. - Més de quatre la voldríem... Ejem...! Res. Vagi-se'n ben tranquil i gaudeixi-la, home!!

En Ramon C ni el sentia perquè "bufà! Quin descans!". Ja no calia capficar-s'hi. Li feia mal i li picava. Tot plegat!, però, potser, no tant, oi?. Tenia un... Ara recordava que feia estona que no pensava en allò que el tenia tan preocupat i emmurriat tot el matí. Era d'hora i havia d'anar a parlar amb el senyor porter. Ara sí que tenia temps.

Quan arribà a casa el trobà. Li preguntà que si havia deixat la clau del pis a algú o "... si alguna persona havia preguntat per mi". El senyor porter digué que no perquè "... la seva clau no la tinc pas i l'hauria de tenir perquè com que vostè no hi és en tot el dia, ves que en passi alguna i jo ¿què faig, llavors, Oi que m'entén? A més, no ha preguntat ningú per vostè. Per què m'ho pregunta?"

Li contesta "per res. Gràcies" i se n'anà ràpid a l'ascensor. Encara sentí que el porter li deia "Escolti, jove, ¿li passa alguna cosa?" No li contestà. Agafà l'ascensor.

Sempre pujava al pis per l'escala. Ara no. Estava cansat, encara que de fet s'havia tret un pes del damunt, ara era com si s'hagués quedat ben buit, fins i tot pensà que la buidor li venia de l'estómac. Clar!! com que no havia menjat gairebé res en tot el dia!!.

Arribava al pis i pensà en la Laia. Tan de bo que fos divendres... Quina noia!. En aquests moments, potser, estava una mica enfadada amb ell, però ja se li passaria. Ell se n'encarregaria. No s'adonà que estava enfront del vidre fosc de l'ascensor. Se li hi reflectia la cara. Estava somrient, es veia cansat, encara que feliç!. Li vingué a la memòria la feina, el sr. Antoni C, sense saber per què recordà l'ATS, millor dit allò de la "sort"... Mira que hi ha cada element el món! Què s'havia... L'ascensor s'havia aturat. Estava davant de la porta del seu pis.

Una vegada dins, fità el mejdor-saleta -estudi i... la taula ben parada! Quina gana!!
Es llançà de dret, però, a l'habitació. Obrí l'armari de bat a bat i encarà les dues portes, l'interior de les quals era un mirall.
Es veié el gra amb la més gran de les indiferències. Era com una flor, fins i tot li semblà que tenia els pètals de colors.

Com una fiblada, per un instant, li passà pel cap la sensació de tenir una flor al cul. Sí senyors!! Una flor, això sí, pre-primaveral.

Tot seguit va anar a sopar, ja se'n llepava els dits! Mentre, però anava gratant-se. Li picava tant!!