El capità

Amics meus… Us parlaré de l'enorme País conegut amb veu baixa per Països catalans; Catalunya és la terra de Deu…i de qui se'n sent, per molts anys. Si senyor. Vam sortir de Madrit borratxos pel matí del dia 2 de febrer. Després de 15 dies a l'aigua i 6 al vaixell a la fi ens va semblar arribàvem a la frontera Catalana, però no; era la francesa, doncs els catalans vam recordar, tenien un estatut que d'alguna manera els lligava a nosaltres. Vam fer marxa enrere aturant-nos a visitar totes les fortificacions del nostre noble exèrcit colonial. De seguida ens camuflàrem entre la seva gent amb facilitat, tot i que no enteníem res, doncs ens havíem deixat el traductor botifler; i cap aborigen semblava entendre'ns amb claredat. Decidits a no perdre més temps, ens adentràrem al turó del Montnegre, on vaig matar un senglar gegant. Aquell senglar gegant mesurava dos metres de cap a peus i portava sabates grosses, d'un 9 i mig si fa no fa.… El senglar...

-Disculpi, capità.. un moment... - digué algú del públic. Sempre havia cregut que els senglars no eren tan grossos …Si més no els senglars que puguin haver a Ejpaña. Jo almenys no n'he vist cap de...
-Ah si? Doncs allò tot i que era a l'Ejpaña profunda era terra de mites. Aquest senglar estava fluix de defenses i li van receptar un bon assortit de porqueria en pastilles de gimnàs; era un senglar ric, i podia permetre's dedicar tot el dia al seu creixement i voluptuositat. Vostè ocupis dels seus animals que jo m'ocuparé dels meus… Senglars no tan grossos... Continuaré..
... des de la nostra arribada vam portar una vida molt activa. El primer matí vam aixecar-nos a les 6, vam saquejar i esmorzar a la vila del costat on acampàvem i vam tornar al llit a les 7.Aquesta fou la regla habitual els primers mesos. Després vam canviar l'hora tornàvem al llit a dos quarts de set, precisament quan se'ns espatllà el radiocasset del Fari i en Bisbal, que feia mesos processava per un circuit d'altaveus, la nostra veritat a la població. Aleshores vam decidir convertir els vilatans a la nostra llengua, per oferir-los l'oportunitat d'entendre's amb els seus amos i senyors.
-Van portar doncs la paraula de Deu a aquells bàrbars?
-Vam portar la paraula davant d'ells; però no els hi va interessar gaire. Es veu que ells preferien el seu folklore arcaic. Però com deia, i -continuo- tothom sap què és un català. Un català menja botifarra i porta barretina, es ven per un plat de llenties i brama pestes maleït per la desgràcia demoníaca que el crema per dins. El cacem nosaltres i els francesos. Tot i així és un germà, un amic que necessita de nosaltres per a ésser convertit a la vertadera veritat, ens pot ser útil. Aquest és el nostre deure envers ells, convertir-los...
- Com es un català doncs? S'assemblen a nosaltres? Des d'aquí és difícil fer-se'n a l'idea.
-Si. Com deia, un català despullat presenta característiques similars a les nostres, excepte quan eructa i parla, que ho fa amb accent obert. N'hem agafat un, especialment problemàtic que ens seguia amb una bandera que no reconeixem. Galdric! Destapa'l.
En Galdric retirà la rojigualda de damunt la gàbia. A sota, un aborigen de llengua vípeda s'aferrà als barrots i bramà en aquella vil llengua encantada.
-Fills de puta! Mamons! Què foteu? Esteu bojos o què!? La mare que us va parir!
El domador feu petar el fuet contra els barrots de la gàbia, fent retrocedir la criatura, que al alçar de nou la vista, observà que la tornaven a tapar.
-No això nooo!! - digué el pres, abans de posar-se a tremolar, sota la Única, que tornà a tapar la seva gàbia i a sotmetre'l a les penombres imperialistes..
-No se'l entén de res! - Digué algú dels presents...
-No, però son llestos, poden aprendre. Només cal saber-los portar... Ja li dic, que amb uns segles de marge, podem fer meravelles..