El brunziment de l'insecte

Quan recordo el meu pare, em sento amarada d'una mena de sensació de pau que em fa sentir segura i m'esvaeix la por. El sento ben bé com un castell per fora, entapissat de plomall blanc al seu endins. Amb ell, tot m'era clar; i jo tenia al món unes arrels que m'aferraven al sòl quan la tramuntana se'm volia endur. El recordo amb els cabells castanys tacats d'esquitxos d'argent. Ni prim ni gras. Musculat i corpulent. No gaire alt, ni tampoc baix. Les celles poblades i brunes damunt els ulls vius i foscos.
Li sento encara la veu pausada i dolça, com el so d'un violoncel. Li noto la mà, freda i grossa, tustant-me les espatlles i esbullant-me els cabells. Em ve ara, com una aroma dolça, un pessic suau a la panxa i un petó dolç de bona nit.
A voltes, però, se m'esvaïa; tal vegada massa temps.
Es passava les hores escrivint, pintant o preparant classes. No li agradava que el destorbés, i jo em sentia rabiosament gelosa d'aquell paper on esgarrapava paraules que se me l'enduien lluny i m'entristien l'ànima.
El meu pare havia nascut a Barcelona, al barri de Gràcia, en una d'aquelles placetes quadrades de paviment empedrat i tres o quatre botiguetes al dessota de les façanes amb els balcons curulls de flors. A casa seva, tenien una sabateria. Ell i la seva germana gran van créixer flairant l'olor del cuir i del betum. Molts matins de dissabte es desvetllaven amb el repic del martell del meu avi, que colpejava algun clau per encastar un taló.
Els pares del meu pare eren força conservadors i molt religiosos. En ells, ambdues realitats venien a ser el mateix; ben diferents al meu pare en les idees i en l'estil. Van forçar el seu fill a estudiar enginyeria, tot i que el noi hauria preferit de fer pedagogia o magisteri. El meu pare, no obstant això, en acabar la carrera va decidir de dedicar-se a l'ensenyament. De solter va treballar a Barcelona, al Poble Nou. Després de festejar tres anys amb la mare varen decidir de casar-se. Fou llavors que demanà el trasllat a Cadaqués, el poble on passava els estius des de petit i on sempre havia somniat d'anar a viure. Allà vaig néixer jo, vuit mesos després.
El meu pare fou un home que mai no va voler treballar en una fàbrica perquè deia que se sentia creador. Cercava la bellesa de la vida, la melodia de la llibertat. Li agradava de xerrar amb la gent jove i reflexionar sobre els diferents ideals que guien el curs de la història. Volia aprendre dels nens, mirar sempre amb els ulls com acabats d'obrir. En el fons era un pensador de tot. Escrivia i escrivia sense el desig de publicar res ni de fer-se famós. Contemplava la vida, el pas dels dies. Adorava la natura.
La mare del meu pare, en canvi, vivia encartonada dins d'una religió supersticiosa de capelletes i verges que es feien la competència, de sants de guix que quan no concedien el favor que se'ls demanava eren castigats de cara a la paret una bona temporada. Una religió que es compaginava amb la fe en la mala sort generada per certs accidents o casualitats: trencar un mirall, fer girar un objecte, creuar-se amb un gat negre... Tenia la fe lligada a una moral estreta i obscurantista que condemnava la més minsa visió del cos humà, que anomenava prostitutes a totes les dones que ensenyaven la pell de més amunt del genoll, i que no comprenia com les parelles joves, sense casar, podien passejar soles pel carrer.
El pare em deslliurà mentre va poder de la seva tutela.
Encara no he arribat a comprendre com es va construir el pensament del pare, d'on va aconseguir extreure la filosofia de llibertat que brollava de cada porus de la seva pell.
La seva germana de Barcelona, la tieta Montserrat, era ben diferent. De la meva tia podria començar explicant que quan es va casar va passar a viure molt per damunt de la situació econòmica a què estava acostumada a la casa dels seus pares. L'oncle Joan, el seu marit, guanyava un sou força elevat; i, a més, s'estaven en un pis espaiós de Barcelona pel qual pagaven un lloguer irrisori. Cinc anys després de la celebració del matrimoni, però, la fàbrica de Terrassa va tancar; i també moltes d'altres del ram. Els oncles les van passar magres per subsistir. No és fàcil de trobar feina als trenta-sis anys. Els empresaris cerquen anyells obedients que puguin començar de zero i adaptar-se al nou jou; no els agraden els treballadors ja fets. A més de tot això, els oncles, igual que els seus pares, mai no havien estalviat; no tenien l'hàbit de previsió de riscos que tant obsessionava la meva mare. Vivien al dia. De vegades gastaven el que no tenien amb la confiança de poder pagar-ho a terminis durant els mesos posteriors. A l'últim, després d'un parell d'anys en què van haver de viure del subsidi d'atur i de préstecs de la família i dels amics, l'oncle va aconseguir de ser contractat com a representant d'una prestigiosa marca de màquines d'impressió "offset". El fantasma de l'angoixa per la supervivència s'esllanguí temporalment.
Els infants són mestres d'amistat i és llencen a la dolçor de la confiança mútua amb una senzillesa admirable; per això els meus cosins i jo esdevinguérem germans, tot i les esporàdiques ocasions en què ens vàrem veure. El ritme del món no es construeix a gust dels nens i un dia se'n van anar. Quan jo tenia dotze anys van emigrar a Veneçuela i la relació que fins aleshores havíem mantingut es va trencar. Conservo, però, alguns records dispersos i divertits.
Vivien en un pis modernista del carrer de Mallorca de Barcelona. Als onze anys vaig anar a passar-hi uns dies. El meu pare estava de viatge de fi de curs a Galícia; la meva mare, amb un nou company, es trobava a Mèxic i hi seria durant tot l'estiu.
Contemplo, mentre ordeno aquests records, fotografies d'aquells dies: em veig prima i moreneta, amb les corbes de la cintura precoçment eixamplades per l'esclatant desenvolupament de l'adolescència. Els cabells, foscos i rinxolats (els tenia tan llargs que les puntes em pessigollejaven el cul), els ulls vius i murris, el nas petitó i rodonet, damunt d'un somriure que ara descobreixo a la fesomia del meu fill.
De seguida vaig percebre un tarannà diferent en la manera de viure dels meus cosins: horaris fixos, molt d'estudi, pregària del Rosari en família... no hi era avesada i se'm feia estrany.
En una ocasió, en Jordi, el meu cosí gran de dotze anys, s'estava rentant, i se'm va acudir de ficar-me a la banyera amb ell. Jo ja tenia pensat de dutxar-me en aquella mateixa hora, però ell se m'avançà. Sense sospitar que aquesta manera de fer podria esdevenir traumàtica, vaig entrar al bany, em vaig despullar del tot, i em vaig introduir dins l'aigua davant el mut astorament del nen, que no va ser capaç d'articular paraula de tan sorprès com es va sentir. Un cop dins l'aigua el vaig saludar; i, mentre m'anava ensabonant, vaig començar a parlar amb tota tranquil·litat d'un programa que acabava de veure a la televisió. Es va quedar barres a pit, encarcarat, callat, molt quiet, a l'altre extrem de la banyera. Tot i ser ell més gran en edat, jo era més dona. Recordo que li vaig preguntar si es trobava bé. Sense obrir boca em va fer que sí amb el cap.
Cinc minuts més tard, va entrar la tieta Montserrat i ens va descobrir dins l'aigua. El crit que li sortí, avui encara em glaça la sang:
-Què punyetes esteu fent aquí tots dos...? Desgraciats...!
I agafà el nen per un braç, traient-lo d'una revolada de la banyera.
-Au...! vés a vestir-te marrà...! que tu i jo parlarem...
Se la veia lívida, amb els ulls fora del cap. Es girà envers mi i em deixà anar tota una tirallonga:
-¿Això és el que t'ensenyen a casa...? Ja parlaré, jo, amb el teu pare...!
Em vaig quedar tremolosa, amb ganes de plorar. De petita sempre m'afectava de manera desmesurada el fet que algú em renyés. En aquell moment, a més, no entenia què havia fet malament.
Amb aquests records al cap, engego el televisor, més aviat per trencar una estona el silenci i assabentar-me del que passa al món. El silenci és dolç, però s'assaboreix millor si es guarneix, a voltes, d'espais, de sons i de veus.
Els anuncis de sempre, i cada cop més: "...li oferim els interessos més baixos perquè pensem en vostè... ¿S'ha de casar i necessita un habitatge...? ¿Es vol comprar un cotxe d'encís...? Ho sabem i per això li posem a les mans els diners que necessita... Ens fem càrrec dels seus somnis daurats..."
Quant d'amor pretenen mostrar els bancs i les caixes d'estalvis...! "Ens preocupem per vostè". ¿Hi ha algú que s'ho pugui creure, que pensi que el principal interès dels bancs és el benestar dels ciutadans...? Seria interessant de preguntar-los què passa quan una parella jove, que s'acaba de comprar un pis, es queda sense ingressos i no pot pagar la lletra... ¿Continua el banc preocupant-se per la seva felicitat? ¿Els comprèn?
Tanta falsedat en la publicitat m'enfarfega i m'ensopeix...
A cops camino per la Diagonal i descobreixo l'alçada potent i esclatant d'alguns gratacels envidrats, amb portes automàtiques i personal de seguretat uniformat i seriós. I jardins, i poms daurats, i fredor, i poder, i força... Llavors, no sé per què, se'm gela el cor i sento por... Em dóna la sensació que sóc un pobre ésser que per a moltes persones importa menys que una xifra amb uns quants ceros al darrere. I els grans magatzems apareixen cada vegada més grans, i amb més paraules estrangeres que sonen compactes i modernes, esnobs, definidores de capacitats monetàries, de classes i de formes. I en ser més grans, esdevenen més poderosos. I afalaguen, i insisteixen igual que els bancs en la gran preocupació que senten pels ciutadans.
Pobre Màrius Torres...! Torna a plorar per Barcelona des d'allà on siguis... I plora també, de passada, per Maó, per Sant Antoni d'Eivissa, per Cadaqués, per Thira, per Minoa, i per cada petit poble de la nostra mar. I pels sons, i pels balls, i per cada pedra etzibada per les onades, i per l'aigua. No proporciona diners la pervivència d'aquests indrets en estat pur, són ineluctablement prostituïts pel merc
at. No es venen si no s'embruten, si no perden l'origen i la identitat. Totes les veus s'uniformen amb el vestit del pragmatisme i del consum. Tots els costums s'igualen a les ordres de les sensacions i del crit que més excita i més fa fugir. El cor del poble se substitueix per una mena de circ de colors de plàstic on els somnis ja es venen fets, mastegats i pensats, i on hom només els ha de consumir. Es perd la comunicació amb la gent, perquè el soroll no deixa parlar, perquè qui és vell no és escoltat, perquè el més feble sacrifici causa terror; perquè el missatge, l'art i la creativitat, que són l'essència de l'ésser humà, requereixen el dolç esforç de pensar, de sentir, d'imaginar, de construir.
La tarda de diumenge m'ensopeix quan estic sola. De més jove, però, em resultava pitjor, gairebé em deprimia. Ara tan sols apareix un xic grisa, insulsa, malgrat que el cel sigui clar i que el temps resti aturat, estàtic, en el silenci dels carrers.
Agafo el nen i me l'enduc muntanya amunt, cap a Sant Llorenç. Són més serens els capvespres enmig del verd dels arbres i el roig de les pedres enceses. La flaire és dolça, i em fa sentir viva.
Parlo amb el nen, segura que m'entén. Li explico els racons que de petita vaig conèixer, les flors, l'herba. Em dirigeixo de primeres cap a un prat que a la primavera es guarnia de margarides; un paradís amagat que només coneixíem els meus cosins i jo; era nostre. El camí d'entrada representava un secret que guardàvem amb ànsia, i aquell lloc es convertia en el més semblant al cel que sobre la Terra existia: un pla natural de gespa encesa sota del sol, on els colors de l'estació més esclatant restaven ocults per a la resta del món; una vall encantada entre torrenteres cobertes de pins, vellutades de farigoles, romanís i ginestells.
Deixo el cotxe aturat en una carretera de la urbanització que limita amb el parc natural. Fa vint anys el carrer s'acabava aquí, més enllà només hi havia bosc. Avui puc observar com l'asfalt continua muntanya amunt i es perd de vista. Massa canvis. Començo a preocupar-me. Un pressentiment funest m'inquieta com el brunzit d'un borinot. Travesso la vorera amb el nen a braços i m'endinso en el bosc com quan era petita. Recordo encara el camí misteriós, com si fos ahir mateix quan hi deixava unes minses petjades. Avanço uns tres-cents metres i el corriol desapareix. Topo de sobte contra un tancat de filferro; tampoc no cal que continuï, darrere la barrera s'estén un immens complex esportiu; amb pistes de tennis, restaurant, centre comercial, discoteca, sales de cinema. Tot un món. El brunziment de l'insecte s'ha materialitzat.