El bidó del errors

Un relat de: Atticus
Es dedicavà a ignorar-los, exactament a escombrar tots els seus error dins d'un mateix bidó de fem. Esta reiterada i conscient acció ennuvolava el seu pensament, més bé l'emboirava. La perspectiva que tenia del món era la mateixa que l'ha de estar en el cim més elevat de la Terra. Veia el que llençava al fem, però, no veia el bidó de fem. Només quan el contenidor ple de deixalles, farcit com estava amb elles, fet malbé per el temps, oblidat, oxidat, rovellat i vomitant errors perquè no en cabien més. És quan li presta la atenció que es mereixien els seus errors. Alarmat intentà desfer-se del bidó. Però resultà impossible moure'l ni un mil·límetre. En el mercat no va trobar una maquinaria, prou potent per desplaçar-lo a penes 1 metre i els engranatges no aguantaren l'esforç i l'aparell va passar a un estat no operatiu i deixà de funcionar. - Merda!! Amb els diners que em va costar. - Es va dir en un soliloqui intern. Li havia afectat a la butxaca, la despesa era important per tant, caldria ofegar un poc més i de qualsevol manera a la economia familiar (?). Però eren els seus errors i els de ningú més. De sobte una espurna li s'encengué mai millor dit, dins de la ment. Una espurna que va prendre ràpidament convertint les parets dels pensaments en les parets d'un infern. Foc!! - Crida com si haguera vist la solució en un al·lucinació fugaç. Es va convèncer que la millor manera de purificar els errors era cremant-los i procedí a posar en marxa la seua decisió, cremar el bidó. A dispenses d'ell la vida havia continuat el seu camí com una locomotora sense fre. Mentre ell, lluny del bidó en l'altre extrem d'una realitat compartida seguia el seus quefers amb total normalitat, dins del bidó bullia una existència, una mena de (re)evolució fruit d'allò que es quedà per resoldre Són els errors que ell, no va entendre, dels que no va aprendre res. No eren remordiments ni res paregut, havien sigut ignorats a voluntat, eren simplement els deutes amb els demés. Esta realitat paral·lela era com combustible, material inflamable que dia a dia, en la seua solitud, s'havia fos en una podrimenta pura, era material en descomposició, terra fèrtil amuntegada, empresonada, col·lapsada a punt d'explotar o expandir-se depenent de la perspectiva, és clar. Aleshores, tot els preparatius llestos per cremar el bidó, era el moment, ell, calà foc al bidó i s'apartà. El bidó va prendre amb violència, ple d'errors com estava i sense previ avís “pom!!” Esclatà i amb tanta virulència i força que les restes de l'explosió arribaren fins la seua llar. Dalt, al cim. No quedà racó d'este món que abans immaculat, ara estiguera brut. Els errors trobaren on arrelar entre formigó i asfalt. La determinació d'estos era tal que la fissura més fina en un mur o el clavill més estret d'una rajola de marbre eren prou amples per permetre perforar la terra i arribar fins el concili dels morts. On l'aliment sempre és benvingut. Va ser qüestió de temps que allò que estava dins del bidó del fem, s'apoderara de tot. De la seua superfície brota tota classe de vegetació i molt prompte el formigó va ser substituït per el color verd i el de les flors. Ell, en tot eixe temps, no parlà, no somrigué, no plorà, no va fer cap gest, baixà el cap i es quedà mirant els seus peus, amb les sabates tacades amb l'empremta que deixa el fang que per l'acció del temps es queda sec. En observar amb més atenció, el color roig sang d'una flor l'impressionà com un xoc mental, ell, no sabia diferenciar si era una rosa o un clavell, mai s'havia parat a pensar si eren diferents, però, li era igual, tanmateix li pareixia tan bell i tan senzill que el cor es quedà enganxat a una sensació profunda i els ulls començaren a descarregar unes llàgrimes que a passes lentes com les d'una processó es precipitaven per les galtes, seguint un ritual de caiguda lliure per estavellar-se contra el sòl. Després d'uns minuts que semblaven de dol, alça el cap i digué en veu alta amb el mateix to que ho faria un condemnat al veure's que és l'únic culpable d'un crim:
- Demane perdó.
L'únic que li quedava era això, demanar el perdó i morir amb certa dignitat.

Comentaris

  • Errors[Ofensiu]
    Atticus | 30-03-2014

    No escoltar...error.
    Ignorar sense mirament...error.
    Error en el sistema!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Atticus

Atticus

40 Relats

92 Comentaris

29684 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Ressenya biogràfica:
Vaig nàixer en 1977 natural d'Albalat de la Ribera (Ribera Baixa). En nàixer en plena transició un sentiment de rebel·lia m'ha acompanyat fins ara. És un sentiment que m'avisa quan m'acomode. Fill de família humil. M'educaren amb companyia del respecte, la responsabilitat, el patiment i l'amor. Vaig adquirir una consciència de classe obrera de la qual estic orgullós. Autodidacta, expert en fracassos víctima de la crisi que començà el 2007. Aturat discontinu obligat a madurar i prioritzar en què hauria d'invertir el temps. Saps, que no vols i el catàleg de necessitats es fa més curt. Vaig comprendre que els valors humans es perden molt fàcilment en acomodar-se. Membre de la Nova muixeranga d'Algemesí he estat col·laborador del periòdic gratuït Riberanews, he escrit almenys una dotzena poemes i relats breus per a llibrets de falles de Gandia, sobretot per a la Falla el Mosquit i un tant del mateix en la revista Cultural Bagant de l'Associació Frederica Montseny. Publicat tinc un poemari: SOMNIOPÀTIC.
Lliure pensador sense bandera, però sí, amb arrel.

https://www.verkami.com/projects/19223-somniopatic-la-preso-de-la-poesia-profana