EL BANQUET DELS SÀTRAPA

Mireu quant d’home perdut dintre la seua pròpia casa!
Captives veus assenyades ofegant-se dintre cambres cuirassades de distingits usurers els voldrien guiar. En són conscients i fan el que poden: criden pel badall d'una minúscula finestra fent volar la solitud de la paraula en el no res… per això s'ofeguen!

Si! Un gran i punxant soroll ompli constantment l'espai d'aquell menjador amenitzant l'àpat dels farts mentre la captiva integritat testimonia com rosseguen el millor i més fresc dels seus dominis.
Aquesta avidesa exhaureix la font sagrada de la vida quan, al reclam que provoca aquest apetit, van arribant més i més comensals al festí dels seus productes nit i dia, hora rere hora, en nom d’un anunciat progrés fins que senten la necessitat imperiosa d'anar a descarregar els seus ventres de tant plaent i delitosa porqueria. Així, la casa resta envaïda d'excusats que excusen la merda que no sotraguen: és aquest el darrer plat de postre estèril que ofereixen aquestos golafres del capitalisme global. Cagats i amb mal de ventre van tots, doncs, irremeiablement. Per cretins!

“El diner no te poder per ell mateix, és l’individu qui li confereix omnipotència, i l’obsessió per la seua possessió fa ignorar allò que és bo i allò que és dolent davant la vida. Aquest desinterès pertorba notablement l’existència humana, i és per aquesta causa que el seu remei també passa desapercebut. Així és consolidada la societat de la indiferència”.

Dolguts amb retortillons i convulsions, encara hi ha qui arriba a escoltar, com una tènue veu interior, l’últim remordiment: necessàriament, entre els ingredients d'aquell indigest i darrer plat, hi havia un pessic d'egoisme propi que condimentà, si més no, el banquet dels sàtrapa.

Mentrestant, dels queixals de l’exhauriment continuen caient molles que assacien un món farcit d’ingenus gormands els quals no tenen temps d’escoltar la veu de les seues pròpies consciències. Un món que s’enfonsa sota el pes de la desídia.