El ball de les ombres

Al transitar per un bosc d’ombres que ballen baix l’influx d’uns miratges capritxosos, un desert pot ser confós amb un paradís de falses meravelles. S’escolten rialles i veus barrejant-se en un so, canviant de forma, però no, el missatge. És una remor sorollosa, un desordenat discurs captivador i les seues paraules els grans d’arena que s’acumulen en este desert. Crits sense substancia, sinergia sense moviment. Raó per raó, la mateixa raó. Sentiment per sentiment, el mateix sentit. La mateixa persona que serveix el addictiu licor, també paga per ell, líquid que es convertix en una pasta homogènia dins de les ments atordides per els efluvis pestilents que emanen d’este fruit ranci. És una bacanal amb normes privades, per tant, has de tributar sovint amb la teua integritat, aparcant el vehicle que transporta la dignitat, agafant el pompós carruatge que conduïx l’orgull. La seua missió és entelar els ulls dels qui s’entreguen al delit. En este món les portes estan obertes, tanmateix les eixides estan restringides i no tots poden retornar a la seua llar, on els espera la mare realitat i cada mare actua segons les circumstancies i el moment. En esta exaltació al déu de l’engany les aparences ho són tot i la il·lusió d’eixe tot, no ompli res.
La festa continua mentre vetlem al mort.
Les mans intenten inútilment esbrinar, percebre que és real i que no ho és, toquen palpen i senten només les corfes d’un capoll. Carn que muda de pell. Velles mans de joves sotmesos, condemnats a la fatuïtat. L’escenari està viu, aparentment es mou, però, l’obra i els actors reincidixen en fer sempre la mateixa actuació en un vaivé suspés entre la realitat i la ficció. Sempre els mateixos papers, no canvia mai la acció, inclús la situació pareix treta d’un bucle per entrar a un altre. No entenc la lògica d’este procés, a no ser que eixe siga, per què no? L’argument d’un ritual que sembla ancestral, més instintiu que racional. No és la rauxa, cap impuls dura tant, un rampell no pot dominar les ànimes per sempre, això, és ben cert. La sensació que impregna l’atmosfera carregada d’este teatre de carrer, amaga un rerefons més simple, les ments abdiquen en favor del no pensar o del sentir sense fre. La desídia necessita menjar plaer.
En este fastuós marc, l’amor pot perdre l’estima al caminar donant voltes en un circuit tancat. Els enamorats creure que són els únics amants amb drets, exempts d’obligacions. L’enamorament és la força que atrau, l’amor quan es compartix un mateix vincle secret. L’intercanvi deixa de funcionar, difícilment pot complir la seua missió, doncs, pocs assistents recorden com es fa.
Per què el meu dimoni interior no sucumbix davant d’este escàndol voluptuós? Ja no es desperta impetuós amb les gotes d’alcohol que subministre en eixe riu estancat d’on ell beu. Pot ser este espectacle ja no l’atrau, està cansat de perseguir quimeres, germanes bessones d’aquelles que fa el seu temps l’encisaven amb el seu vol. Fantasies de carn pecaminosa i sabors intensos.
Aleshores recorde com el verí del que són portadors estos plaers em recorrien el cos, contagiant els sentits despullant-los de sentit, caient en un pou fosc, sense aigua, sec, desproveït de sang que circule per les arteries i venes que posen en funcionament el meu món. buit de vida no volia viure o m’entregava al sofriment del patir un delit que no existia.
Aleshores recorde també, com de difícil va ser marxar, fugir de la teranyina dels desitjos i dels mals vicis. És aleshores que assegut en un portal, observe callat.
És aleshores, conscient del que passa al meu voltant veig el ball de les ombres, veig les seues cares difuminades embogir. S’apropa la llum del matí, poregoses de que el seu rostre demacrat, el vertader, eixira a relluir.
Un somriure de malicia innocent consola les meues esperances. No tinc por perquè amague poc, només el just per a mi.
Al esclatar en una rialla les ombres per fi em veuen, sóc visible i mentre es desfan com el gel a l’època de calor, m’acomiade…sempre somrient.