Dura vida, vida dura

DURA VIDA, VIDA DURA

Odio despertar-me! quan veig el sol quan aboca el seu primer raig a sobre del meu llit, ja voldria que fos de nit.
Cada dia la mateixa rutina, sobre tot a l'estiu, caminant amunt i avall, recorrent camins de terra empolsada, per aconseguir de mica en mica unes engrunes d'aliment per omplir la meva despensa.
Després és tant dur l'hivern...! però aquesta feina la faig tant a disgust...! la mandra pot mes que jo, després haig d'escoltar la cantarella de la mare cada matí: - Espavila noia, les teves germanes ja han sortit, després tothom arriba a casa a bona hora i tu encara voltes per aquests mons de Deu!
Cada dia la mateixa cançó, ja en començo a estar una mica tipa.
Moltes vegades penso que no he nascut en el lloc que hauria volgut, ni tampoc m'agrada la família que no he pogut triar... estic una mica disgustada per no poder decidir abans d'arribar on i com hauria volgut que fos la meva vida.
A casa meva ningú es queixa de la sort que li ha tocat en la vida, jo dec ser una inconformista, perquè sempre tinc una queixa a la boca.
La mare és la que poc o mol m'entén, i em diu que la vida es molt dura: - Que vols filla, has nascut formiga i has de lluitar per viure...!