Dues pistoles per a un manc

-Posi-me'n dues d'aquestes.
-De quines? De les platejades o les negres?
-Doncs una de cada, per tenir varietat.
-Molt bé. Li dono una bossa o se les endu posades?
-No sigui bromista. Posi'm una bossa, que al preu que en pagaré inclouran bossa no?
-Si és clar...
El dependent s'ajup rere el mostrador i arreplega una bossa de plàstic, hi posa les dues pistoles i ho deixa davant el client.
-Cinquanta-tres amb quaranta - diu el dependent.
-Cinquanta-tres.... amb quaranta ha dit?
-Sí senyor.
L'home manc es fa un embolic posant els seus dos manyocs de carn sense dits a les butxaques. Els introdueix i els treu amb gran habilitat, com acostumat a fer-ho, però no en treu res de res. Finalment, després d'un parell o tres minuts tensos, s'atreveix a demanar ajuda.
-Faci'm el favor d'arreplegar vostè mateix el moneder que duc a la butxaca si li plau....
El dependent, servicial, dona la volta pel mostrador i es col·loca just al davant de l'home manc.
-A quina de les butxaques? - pregunta ell.
-Ara no recordo on l'ha posat la meva senyora. Busqui a totes dues.
El dependent fa el que li han dit i introdueix cadascuna de les seves mans a una de les butxaques de la gavardina del client mentre aquest darrer alça els braços incomplets dels extrems. A la butxaca esquerre, després de furgar uns segons, hi nota el tacte d'un petit moneder que tentineja, segurament farcit de monedes. L'estira i el treu, el deixa damunt el mostrador i torna a posar-se en la posició de dependent, rere el mostrador.
El client, amb el moneder davant seu, prova inútilment d'estirar la cremallera del moneder; s'hi passa uns minuts inútils i finalment, com no, demana ajuda.
-Faci'm el favor si no és abusar de la seva bona fe d'obrir vostè mateix el moneder.
El dependent, sospira i fa el que li diu el client. Obre el moneder i n'aboca el contingut damunt el mostrador.
-Serveixi's vostè mateix - diu l'home manc.
El dependent, una altra vegada, sospira i fa el que li demana el seu client. Aparta la quincalla i agafa un bitllet de cinquanta i un de deu i es disposa a cobrar.
-Ep! - diu el client.
-I ara què? - diu el dependent.
-No hi ha prou monedes al moneder? Què em vol fer descanviar el bitllet de deu potser?
-No hi he pensat....
-Doncs faci el favor de cobrar-me amb el bitllet de cinquanta i les monedes. O potser m'ha vist cara de passerell?
-Això s'ho ha dit vostè mateix.
-Es pensa que per estar esguerrat no podria obrir-li el cap d'un cop de puny oi? Això pensa eh!?
El dependent no contesta i es posa ràpidament a contar monedes. Una, dues, tres amb vint, tres amb trenta, tres amb trenta-cinc i tres amb quaranta. Precisament les monedes que hi havia al moneder. Ara si, marca el preu a la caixa registradora i cobra el material que ha venut a aquell curiós personatge.
-Si no li fa res - diu el client. Torni'm a posar el moneder a la butxaca.
El dependent, desa el bitllet de deu al moneder, dona la volta al mostrador i evidentment, li desa al butxaca.
-Ep - diu el client.
-Què passa?
-Me l'ha posat a la butxaca dreta. I jo el duia a l'esquerra. Què fa? S'enfot de mi o què?
El dependent no diu res, posa altra vegada la ma a la butxaca dreta i desa el moneder, ara si, a la butxaca esquerra.
-Si no és molta molèstia... - diu el client.
-Què? - diu el dependent.
-Faci'm el favor de penjar-me la bossa del braç. Com pot observar, em seria molt difícil fer-ho jo mateix.
El dependent, suposant que aquest serà la darrera ordre del client, ho fa.
-Bé - diu el client mentre comença a caminar cap a la porta de l'establiment. Ha estat un plaer fer tractes amb vostè.
-Esperi - diu el dependent. Ja li obro la porta.
El client li dona les gràcies i quan ja està creuant la porta es veu sorprès pel dependent, el qual sembla voler-li preguntar quelcom.
-Disculpi - diu el dependent.
-Digui.
-Si no és molta molèstia... Em podria dir com pensa fer servir el material que li he venut?
-No son pas per a mi - diu el client. Son per a la meva dona. Que no s'ha adonat que sóc manc de totes dues mans, capsigrany?