Dues nits, només sexe

No sé si va ser l'atzar o el destí el que ens va unir. Vam ser "novios" una pila d'anys, des de la secundària a l'institut. Normalment anàvem en colla, fins que vam entrar a la universitat. En Miquel va decidir estudiar Químiques, jo vaig triar Biologia. M'agradaven els animalons en els seus petits universos i els veia semblants als humans, almenys en la successió de les fases d'una vida pautada: naixement, creixement, reproducció i mort. Trobava fascinant que els animals i les plantes seguissin el mateix patró que el nostre, però en un temps més curt. I sense consciència encara era més atraient, viure mecànicament sense tenir una plena percepció de la pròpia vida i de la mort. Això explicaria moltes coses, vides aparentment absurdes, gairebé sense un sentit precís ni instaurat de persones que semblarien formigues dins el seu cau ordenat i normatiu. La biologia va canviar la visió que tenia de l'espècie humana. La trobava animal i primitiva amb un grau d'evolució només tecnològic. En canvi, espiritualment tot continuava com en l'inici dels temps.
Almenys, aquesta era la meva percepció.

En Miquel em va seduir perquè defugia aquest patró elemental, era intel·ligent en cada detall, honest i rigorós en la feina i els estudis. Era individualista, necessitava el seu espai de llibertat i mai no es doblegava al que feia la majoria per quedar bé. Tenia pocs amics.

Feia vuit anys que sortíem i ens vam barallar. No recordo el motiu. Una setmana sense trucar-nos. Mica en mica vam tornar a restablir el que sempre havia estat la nostra relació.
Després de vuit mesos em va dir que havíem de parlar, érem al garatge de casa meva, al costat de la seva moto. Va dir-me que la setmana de l'enuig, se n'havia anat al llit amb una companya d'universitat. Dues nits. Només sexe.

- T'ho dic perquè no em podria casar amb tu sense que ho sabessis. Ara, pots decidir.

Vaig seure a terra amb el cap baix, doncs no podia articular cap paraula que denotés el que sentia.

El món em va caure a sobre. Sabia que seria impossible construir un amor nou des de les cendres d'una infidelitat.
Ens vam donar un temps i finalment m'hi vaig casar. Tenim una filla en comú. No ha estat senzill controlar els retrets quan les coses anaven maldades ni conviure amb el fantasma de la gelosia.

Amb el anys, he acabat pensant que potser sí hi pot haver una segona oportunitat després d'una infidelitat. És quelcom complexe i requereix uns anys durs emocionalment. Crec que és bo entendre que dos no són un, i que a la vida hi ha circumstàncies que ens fan més febles de l'habitual. Després, és molt difícil deixar d'estimar a algú per un tema carnal si la relació és profunda intel·lectualment. I sospesant la balança, potser no és tan rar intentar-ho. Reeixir és complicat, sempre pots tornar-li la jugada, però això segurament seria quelcom destructiu per ambdues parts. Diria que el pitjor és voler saber els detalls sexuals amb la tercera persona. Si s'entra en això, crec que tot esdevé irreparable. També, el tema de la pèrdua de confiança acostuma a estar molt interioritzat i és un altra barrera difícil de superar.
Sortosament, hi han més coses en una parella a part del sexe.
Hi ha tot el tema delicat dels sentiments soterrats, com per exemple el primer cop que vam fer l'amor després de la infidelitat, els petons, les carícies... Tot plegat em semblava quelcom robat que no em pertanyia plenament. I una sensació de fàstic d'haver compartit un cos que abans només havia estat meu. Això, són emocions ocultes en el món tancat de cada parella i suposo que normalment romanen dins del més absolut dels silencis. Per a mi, inevitablement va associat a un dolor sostingut i alhora suportable, que em retorna en cada record aparentment defugit.

Hi ha coses que mai no s'obliden, però potser ens fan veure l'abast i la importància dels sentiments que sentim envers els altres.
Potser al capdavall, la vida és només una cursa d'obstacles on el premi rau en ser capaços d'estimar malgrat no ser els protagonistes d'un camí de roses.



opuscle