dos llocs buits

Tenia la seva imatge grabada a la ment. Li havia estat impossible esborrar-la... era tan maca.
La seva cara era d'una perfecció absoluta, semblava moldejada amb les mans del millor artesà; el seu cos poseia les curves més enbogidores que el mon havia creat. Ni el mateix "Miguel Angel" hauria pogut igualar la sensualitat que transmetia aquella jove.
La època en que la va conèixer no va ser l'adequada, però. Primer perquè era massa jove per a ell, després perquè era la filla del seu millor amic.
Respectuós amb totes dues premises, va decidir apartar-se, va escollir el camí de la coherencia, del respecte. Coherencia social i respecte a l'amistat.
Deu anys enrere les circumstàncies eren aquelles, passat aquets temps, allò que havia estat motiu d'allunyament, s'havia esvaït. Ella ja era suficientment adulta, i havia trencat la relació amb el seu amic, per assumptes de diners, com sol passar sovint.
No obstant, superades aquells dos inconvenients, va aparèixer un altre pitjor; havia perdut el seu rastre.
A punt de complir els quaranta anys, i amb una frágil vida sentimental, havia escollit el camí més fácil: enamorar a una dona de la seva mateixa edad, tenir un fill i viure una existencia sedentaria i avorrida com la majoria d'éssers del món.
L'únic que el motivava de veritat era l'escriptura. Es podia passar hores i hores tancat en el seu estudi escrivint sense parar. tot allò que no li pasaba, però que l'agradaria que canviés, ho transcribía a l'ordinador i ho convertia en histories, de vegades més interessants, d'altres menys; en histories, al cap i a la fi.
En un moment donat, va fer un pensament, faria una compil.lació de tots els seus relats i l'enviaria a una editorial per tal de publicar-la.
Així ho va fer, però després de provar sort a tres llocs diferents i rebre un "no" com resposta, es va deprimir una mica.
Un dia que va viatjar a Barcelona per motius de feina, va passar per el carrer Diputació i va veure un despatx en el que anunciaven la possibilitat de publicar qualsevol cosa, sempre i quan passés per un comité d'aprovació, format per lingüistes i filòlegs.
Va pujar i va parlar amb el responsable de l'oficina. Aquest li va explicar com funcionaven: rebíen l'obra, la llegíen tots els membres del comité i si la consideraven interessant, es comprometíen a editar-la i a distribuir-la, assumint el seixanta per cent de les despeses, l'altre quaranta l'havia de pagar l'autor. Animat a fer la prova, va quedar amb ell que en una setmana li faria arribar el manuscrit.
Rebuda l'obra, en quinze dies es comprometíen a donar una resposta.
Aquells quinze dies van ser els més llargs de la seva vida. Sentia una il.lussió infantil, però gaudia cada segón.
Amb una puntualitat abrumadora el van trucar a casa un divendres a la tarda.
-Voldria parlar amb el senyor Francesc Vidal, sisplau.
-Si,si, soc jo, digueu-me.
-El truquem d'Edicions Vint-i-un, hem llegit la seva història, ens ha semblat molt interesant, encara que s'haurien de fer unes correccions gramaticals, principalment, abans d'endegar la seva edició.- En Francesc no savia on posar-se. Tenia un cuc a l'estòmag, li tremolaven les cames.
-D'acord, d'acord, què he de fer ara? He de venir per alguna cosa?
-Si, hauria de passar per aquí la propera setmana per firmar el contracte amb nosaltres.
-Perfecte. Quin dia us va bé que passi?
-Si vol dilluns, així començarem els tràmits abans i potser per Sant Jordi ho podrem posar a la venta.
-Dilluns a les nou estaré allí. Moltes gràcies.
En aquell mateix instant la seva vida va canviar de color. L'apatia, la foscor, l'avorriment que el consumíen constantment, havíen cedit el terreny a la gaubança i a la felicitat més absolutes.
En canvi, per sorpresa per a ell, la seva dona no ho va rebre de la mateixa forma. Es va sentir amenaçada, es va sentir en un segón terme i li va dir així, de cop.
-Però, què m'estàs dient, carinyo?
-T'estic dient que tenim altres coses en les que invertir els diners, no en els teus estúpids escrits! T'estic dient que ja va éssent hora de que t'ocupis una mica més de la teva filla i de la teva dona, que sembla que visquis en un món a part!
-Marina, carinyo, si tenim sort amb això s'acabaràn els problemes de diners, podré deixar la feina i passar més temps amb vosaltres.
-Per què no baixes dels núvols, hauràs de pagar un pleg de bitllets, s'els embutxacaràn ells i si t'he vist no m'enrecordo! Com pots ser tant ingenu?
-No sé què et passa, però penso fer això, tant si vols com si no!
-Doncs ja pots fotre el camp de casa!
-Mare!- Va xisclar el fill des de el passadís.
-Tranquil, fill. No pateixis, ho sol.lucionarem aviat, ara necessito sortir d'aquí una estona. Et veig a l'escola, d'acord?
-D'acord, pare. Però torna, eh.
-T'ho juro fill, t'ho juro per la meva vida. T'estimo.
-T'estimo, pare-
D'aquesta forma es va crear una crísi en el seu matrimoni. Bé, en realitat ja hi era instalada feia molt de temps, allò tant sols la va fer esclatar.
El cap de setmana el va passar en un hotel de Barcelona, necesitaba sentir-se a prop del seu escrit.
La vorágine va començar el dilluns. tots els qui havíen llegit l'obra van quedar assombrats per la claredat de l'expressió, per el realisme de la trama i per la capacitat de transmetre els sentiments que havia demostrat. Li auguraven un èxit inminent, i s'hi van posar tots mans a l'obra.
En Francesc va improvisar unes vacances de quinze dies, no sense haver-se d'enfrontar amb el su jefe. Però se sentia tan fort, tant eufòric, que s'hauria enfrontat amb el mateix Mike Tysson si hagués fet falta.
Els anar i vindre durant tot el dia acabaven amb les seves cames, però aguantava estoicament fins a altes hores de la matinada per tal de no pérdre's ni un detall.
El temps volava per davant seu. Estava totalment desorientat, ignorava en tot moment si era de dia o de nit, ignorava si era l'hora d'esmorzar o de sopar. Si no fos per els seus col.laboradors, problamement ni ho hagués fet.
Amb quinze dies el llibre es presentava a les llibreries de tot Catalunya. Amb un gran recolzament mediàtic, va copsar les llistes de vendes i a rebre una oferta molt especial: publicar-la amb l'editorial m'es important del país. Fet que el convertiria en el principal candidat a rebre el premi de les lletres catalanes de l'any.
No sortia del seu astorament. Trucades al móvil, a l'hotel, a l'oficina que l'havíen ofert al despatx dels seus assesors. Però la trucada que dessitjava no arribava.
En un moment donat va abaixar el cap i es va posar a plorar. Estava sol a despatx. Ja era de nit i tots havíen marxat, al menys això era el que ell pensava.
Un llum obert el va cridar l'atenció. Es va eixugar les llàgrimes i va anar cap e despatx contigu.
-Francesc!- Va exclamar la noia.
-Rebeca! Què hi fas aquí? Quina sorpresa!
-Treballo aquí, el que passa es que he estat de viatge per Sudamérica. Enhorabona, eh, ja sé això teu.
-Moltes gràcies.- el seu cor bategaba tant fort que semblava que volgués escapar-se corrents.
-Estàs bé? tens els ulls molt irritats.
-Bé, es que he tingut una mica de baixa, però ja està.-
La resta de la nit van estar parlant i posant-se al dia de les seves vides.
en aquell moment, ella es va comprometre a estar al seu costat fins que acabés tot el procés. De fet era la seva feina.
Durant els dos dies següents, va demanar poder fer un petit recés. Necesitaba aturar-se. Anar a veure al seu fill, a la seva dona.
El seu fill compartia la felicitat del seu pare, però la dona continuava amb la seva postura.
-Tant et costa estar amb mi, ara?
-Tu no estàs amb mi fa molt de temps, Francesc, ho sento.
-I una merda! Ets una egoísta, et penses que no sé allò teu amb el teu company! Et penses que em llepo el dit, eh! Saps què et dic, que...- Veure al seu fill darrera de la porta el va frenar a temps. - Marxo. Vine fill, vull parlar amb tu.-
Li va explicar per sobre els problemes de parella que estaven patint, li va prometre que ell no tenia cap culpa i que des de aquell moment, tot seria diferent, ni millor ni pitjor, diferent. Li va fer prometre que confiava en ell i que estaria a l'alçada de les circumstàncies.
Faltaven dos dies per la celebració de l'entrega de premis i en Francesc portava una depressió de cavall.
Na Rebeca no es va separar d'ell ni un sol moment. Van anar junts inclús a comprar roba. Quan estava amb ella es relaxava molt. El fet de mirar-la i de que el mirés, omplia el buit que sentia.
A l'entrega de premis hi havia moltíssima gent, però hi havia dues cadires buides.
Davant seu estava la seva amiga Rebeca, aplaudint-lo i recolzant-lo en tot moment.
A l'hora de recollir el guardó, va dedicar unes paraules:
-Estimats amics, em sento tant emocionat que em costa trobar les paraules més adecuades. - tothom va aplaudir efusivament, mentre s'eixugava una llàgrima- agraeixo aquest meravellós premi, no tant per la seva quantia económica, que també, sino perquè fa realitat el meu somni. Malgrat l'emoció i la felicitat que sento, trobo que aquell forat que hi ha a la meva taula és massa gran per mi. Gracies.-
L'aforament va esclatar en un profund i sincer aplaudiment, inclús es podia veure alguna llàgrima amagada entre ells. La Rebeca va ser la primera que es va apropar a felicitar-lo i l'última que el va veure abans d'anar a l'hotel.