Dolça

Un relat de: bufanúvols

De les finestres dels trens,
les cançons de la ràdio
que escolto quan condueixo
a cent trenta quilòmetres
del teu univers,
les finestres que ara penso
o recordo que he pensat
quan t'he retrobat
mentre desvetllava d'un vespre
a bord del mariner supervivent
que em parlava de tu
i et feia riure i moixaines
al melic, després en un dit,
un mugró, l'estómac, l'engonal
i més tard als llavis,
en l'hora del crepuscle,
en l'aire del crepuscle,
la llum del crepuscle
d'un matí d'agost,
quan tot ja és tard i l'eco del vent,
pels camins molls de Jesús i Maria,
esdevé paraula.
Sobre aquells que pesquen
i passegen vora els canyars,
un dia escriuré un diccionari
amb el teu nom
en lletres farcides dels colors
de les cireres, de la fulla del taronger
i de la neu o d'un núvol de cotó.
La tarda era clara en la tardor
que vam beure cafè i llimonada
i em miraves amb ulls de pruna,
arraulida en una roca del prat,
amb una got de terrissa vella
que fumejava també aromes de menta,
de romaní, de xocolata.
I em miraves, des de la claror,
i no sabia què dir-te
i et veia maquíssima
i alguna volta imaginava això:
la seqüència d'un rally
travessant, al migdia, un desert
de la mida d'un oceà.
I de tots els oceans que imaginava
n'hi havia un que s'amagava
rere un pensament d'arena.
I tot això, potser, perquè la darrera volta
hauria preferit arribar amb cotxe,
travessar més de mig Principat
al teu costat, de nit, oloran-te,
sentin-te parlar, riure,
i sentir també el silenci,
una estranya harmonia de pensaments
calidoscòpicament trenats
pel teu misteri
fent cap al meu Ebre.
I acaronar-te un genoll, mentrestant,
després un tros de cuixa
i les mans, jugant amb els dits.
I acabar, potser, en qualsevol indret
que no puc endevinar, ni sospitar,
ni gairebé inventar.
I haguéssim arribat encara de nit,
a la platja, a casa, als teus ulls
cansats de tanta lluna,
la teua pell gelada de rosada,
el teu somriure de darrera besada.
Les oliveres recargolades
que m'agrada resseguir amb la mà:
la consagrada costum de fer-ho
quan fosqueja i és l'hora de dir adéu.
És terrible dir adéu. Ho sabeu.
Jo sé que no diré adéu a ningú.
Ho he descobert ara.
I potser tot això és perquè m'adormo
i diria que tot fou així de real
i de fantàstic, amb tu.

Comentaris

  • Com l'anell al dit[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 20-02-2009

    Com m'ha agradat descobrir aquest poema teu precisament avui, que no és un dia com qualsevol altre. Sóc una enamorada del Delta, i d'Estellés, i en aquests mots teus els veig filtrats dolçament, tot fent honor al títol.
    Hi ha tota l'essència de l'evocació, ací. I dels adéus que no ho són mai, d'adéus.
    M'he emocionat, de debò. Et llegiré més.

  • Un viatge o un camí[Ofensiu]
    RATUIX | 20-02-2009

    farcit de belles parades, accelerant ara i fent via o aturant-te en bellísims instants prop d'algú. I en seguir aquest viatge teu, t'adones que no hi ha adéu per les coses que resten tan fortament a la memòria. Malgrat sigui una memòria potser imaginada.