De totes les històries marines

Un relat de: bufanúvols

I

De totes les històries marines,
ara us n'anuncïo una
d'oceànica i sense final:
la seua, també la meua,
o allò que es puga explicar
sense penediment.

Per això ara escric
com qui neda sense rumb,
en aquesta tarda
de maig i plujosa.
I estic tan cansat
que he passat del dolç enyor,
als records eixuts d'abans d'ella.
I no recordo en quin instant,
ni si plovia, encara.

És la més bella, és clar:
la mirada confiada
i un migdia un poc plorosa
que m'obliga a no refer els camins
del seu nom de flor vermella
isolada enmig de la verdor
de la nostra terra.

Filla de l'obcenitat del temps
que fa via en cada claror
del deliri de l'aurora.

És la meua tristesa irada
i confesable, si la miro.
Una moixaina mentre,
en l'encec d'un atac de somni,
ella em somriu i em pren la mà.
Senyals, potser, de l' adéu
amb la nineta.
El nostre adéu de cada dia:
adéu, adéu, adéu,
cridant amb la nineta.

II

Esquivant una mort segura,
les balenes han canviat el rumb
del seu viatge transoceànic.
Potser la setmana que ve,
cansades i d'esma,
arribaràn a les aigües blaves
de la platja on vaig néixer.

La tripulació de l'Aixumara,
de lluny i de vora les veurà nedar
i aviat els noticiaris locals diràn
"una família de cetacis s'ha desorientat"
i si "ara tot és possible,
en temps de canvi climàtic".

Mentrestant, les balanes
esperaràn la nit,
potser l'hora més fosca de la nit,
i la més jove d'elles i més fresca
dirà el nom del retorn
i farà un gran xiscle.
I l'endemà ningú sabrà això:
si és que han mort
o tot plegat va ser un miratge,
una anticipació,
una altra volta.

III

Un dia vam parlar
de marges i tangents,
treball, hores, futur,
comuns denominadors,
màxims exponencials.

Tot això és un dir.

Per aquell temps, recordo,
més d'una volta
vaig entrar a l'església
per dir un Parenostre,
prendre dues veles
i pensar això:

"Tu em vols, jo et vull.
He arribat al cim més alt
i mentrestant t'he trobat.
Sóc molt feliç,
fins i tot si em manques.
Sigues feliç:
sempre em mancaràs".

Ho farem, doncs, a la nostra manera:
potser mai farem l'amor,
potser mai ens ferirem de veres.

Passaràn els anys
i tu serenament
i jo amb presses,
serem amics.

IV

Un tractor s'ha quedat sense benzina
al Camí del Pou, vora la bassa.
El pagès despistat
fa baixar tots els sants
a còpia de renecs
i malvestats que tothom desconeix.


D'ací una hora
sa dona patirà
i el sopar serà fred.

La veïna vídua,
al cas per via telefònica,
pensarà amb el cor,
el tabac o el sucre.
Pensarà amb l'Enriquet,
la seua afició pels destil·lats,
el seu enterrament,
el cotxe entrant al cementiri,
una vegada més.

Però el nostre pagès,
en l'hora del crepuscle,
farà cap al bar
amb una mica de dolor a les cames
i demanarà un glop de Terry
i un Vichy de litre,
si us plau.

Tot seguit, farà cap casa
i al llit
i bona nit.

Desconsoladament,
la dona besarà el Crist
abans de dormir més plana
i més feliç que ahir.

V

Un dia escriuré el teu nom
de flor vermella isolada.
Serà el títol d'un poema
dedicat a la terra,
a l'alegria i a la tristesa
de deixar enrera:
al meu amor no confès
o al nostre amor a cegues.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: