diuen que tot s´acaba...

Diuen que tot s'acaba…
Cercam milers i milers de presumptes proves per demostrar que això no és així..
Però més prest o més tard, tot s'acaba.

Fins i tot, aquella amistat que crèiem eterna, infinita, inesgotable... acaba acabant-se.

Aquell amic tan especial, a qui li comptava cada petit detall que succeïa en cada diminut instant de la meva diminuta existència.
Que coneixia les meves pors i els meus objectius. Que compartia amb mi cada alegria i cada repte. Que sabia com fer-me enfadar i posseïa les paraules màgiques perquè deixés d'estar enfurrunyada. Que tenia sempre en compte els meus desitjos i la meva voluntat. Que escoltava totes les meves històries encara que per a ell fossin les més avorrides del món. Qui m'esperava amb un somriure quan tota jo era un mar de llàgrimes i m'animava a seguir sempre endavant. Aquell qui omplia de valentia el meu cor i em convencia de que jo podia menjar-me el món. Aquell qui confiava amb jo. Que deia la paraula oportuna en el moment oportú. Aquell amb qui sobraven les paraules per comunicar-me, perquè amb una mirada ja sabia el que li volia dir. Qui pensava que jo podia ser una heroïna i em veia capaç de salvar el món. Qui mai va dubtar de mi. Qui es disculpava després de cada discussió. Aquell que en incomptables ocasions em va abraçar quan més ho necessitava. I quan no, també. Qui m'enviava missatges a les 3 de la matinada per recordar-me que mai s'oblidaria de mi i malgrat tot sempre estaria allà, al meu costat, estenent una mà per rescatar-me, passàs el que passàs. Qui em telefonava i es passava hores parlant amb mi, fent-me riure, encara sabent que la factura seria un càstig segur.

Qui sovint em repetia que m'estimava i que no deixaria de fer-ho perquè l'amistat era immensament forta.

Però fins i tot la millor de les amistat, com tot en aquest món, se va acabar.
Culpables? No n'hi ha.
Ni tu, ni jo.

És llei de vida.

Amb el cor encongit puc gosar dir que ja no som amics.

Sempre t'agrairé tot el que has fet per jo. Seràs algú importantíssim per a mi, ara i sempre. Em seguiré preocupant com una beneita cada cop que et passi alguna cosa i seré la primera en córrer al teu costat si ho necessites.

Gràcies,
Això va per tu, és una petita manera d'intentar agrair-te tota la nostra història i tot el temps que hem passat junts, sent amics, i de fer-te saber que sempre seré aquella nina petita i tonteta que es ficava amb les teves vans i et deixava missatges al pupitre de l'escola- I que encara que els sentiments hagin canviat, jo som la mateixa.

Per a tu, J.M.