distàncies amargues

i t'allunyes deixant-me morta d'absències. Desapareixes com aquell feble animaló que s'ha vist dèbil sota la mirada inquisidora del caçador que s'aproxima.
I abandones els meus somriures que de fred es congelen sota l'ombra dels teus passos allunyant-se.
Congeles l'escalfor que creaven les teves mirades. I segueixo els teus passos confosa entre tantes imatges.
No te n'adones però tu ets el meu compàs i el meu moviment segueix el teu ritme.

Camino perduda entre tantes estúpides preguntes. Mai em deixen volar lliure. Sempre aquells dubtes guaitant-me d'amagat, resseguint els meus gestos, perseguint els meus passos, martiritzant els meus ulls ja cansats, atabalant els meus impulsos, deixant-me exhausta d'un cansament incontrolable.

M'aturo cansada, absent; omnipresent entre tantes mirades llunyanes. Instal·lo vels damunt les meves orelles per a no sentir la remor de la multitud movent-se. No vull escoltar cap so que em desperti desigs ni somnis sabent que em perdria rebuscant entre els seus trencalls el camí que em dugués enlloc.

Qui és aquell somiador que busca i rebusca sense trobar res ?
Aquell creador de somnis que s'enfonsa en desesperances ?
Aquell pacient que es retorça entre la impaciència del cavalcar dels segons ?
El conformista que conforme es queda en veure el seu amor allunyar-se ?

Distàncies amargues dels teus ulls. Freds se'm presenten amagant aquella dolçor que tant els hi conec.
Amargor de les teves paraules que sento allunyar-se mentre es mantenen en un mateix lloc.

I tu em desesperes pel fet d'existir. I jo em desespero per voler-te sentir.

Ànsies d'esborrar aquest present, aquell passat i el futur vinent. Ensorrar inflexions d'amargues passions que mai deixen de repetir-se. Vestir de res el tot. Cobrir-lo de neutre per evitar cap emoció.

Amaga't, dissimula; sempre són escapatòries covardes.
Fuig, plora; solucions de llàgrimes vessades.

Aquell ocell que amb senzill vol s'alçava, recorrent l'espai des de les altures i observant-lo des d'altes mirades. No sembla afectar-se per la resta; solitari s'enlaira, sols ell i l'aire.

Altre cop regirant sentiments i capgirant les paraules fent impossible transcriure els missatges.
I l'embolic es reforma sense perdre forma. Segueix complicant l'existència de somnis que semblarien senzills des dels ulls d'uns altres ocupants.

I jo somric sense desitjar-ho tan sols.
Sense voler fingir allò que no sé. Ni voler abraçar el que no em pertany. Sense lluitar tan sols. Veient l'escena des de lluny. Les últimes cadires per als participants oients.
No dirigeixo pas l'escena. Ni les imatges es transformen al meu compàs.
Ni el temps se n'adona que em mantinc aturada en el silenci dels contes que ningú gosa entendre.

I sempre s'allarguen aquestes paraules que disfressades en versos intento extreure.
Però en rellegir-les se'm fan estranyes de la meva presència. Alienes a allò que realment voldria transcriure. I vull aturar aquest raig de lletres. Salten dansant sense aturar-se. I ni jo les puc guiar ni combatre.

Ni el temps se n'adona que em mantinc aturada en el silenci dels contes que ningú gosa entendre.

... i les agulles avancen i els segons se m'acaben. I em quedo muda de compromisos per la incapacitat de ser-me franca. I segueixen les preguntes repetint-se incansables,

Com en contes dormits sense ulls que els demanin.


No deixis enrere aquell cor que batega
No somriguis en altres direccions que no són destí
No busquis allò que no vols trobar-te
Ni demanis lo indesitjable sense cap fi.