DÍPTIC

D Í P T I C


"E LUCEVAN LE STELLE" (I)



No feia ni deu minuts que hi era, i la casa ja em queia al damunt. I tant com havia desitjat d´arribar-hi tota la tarda! Vaig caminar fins al rocam i vaig respirar profundament moltes vegades fins que els narius em van fer mal. Volia omplir els pulmons de la salabror marina, tot desitjant apagar el foc del meu interior. La lluna plena es reflectia damunt la mar calma. Hi vaig baixar i, descalç, vaig caminar fins on trenquen les ones.
Els meus ulls no contemplaven un cel tan estrellat des de feia molt de temps. Havia de retrocedir als anys de la infantesa, a les acampades d´estiu a Sant Joan de l´Erm quan, al voltant del foc de camp, ens embadalíem tot observant els milers d´estels que ens feien l´ullet.
Res no se sentia, només la remor de l´aigua. Em vaig asseure i vaig apretar el cap contra els genolls. Volia arrencar a plorar, i no podia. Aleshores, la sentí. Els seus peus "feien cruixir la sorra" Es va aturar, i vaig sentir la seva fragancia com vencia l´olor del mar. No va dir res. Silenciosa, s´assegué al meu costat, em va agafar la mà i la va prèmer entre les seves. Res no preguntà, Em va mirar, i amb els ulls ens ho vam dir tot, sense paraules. Les galtes se li ompliren de llàgrimes i, plegats, vam arrencar el plor, fonent-nos en una abraçada. "Dolços petons" llàgrimes salades com l´aigua que ens besava els peus. "Carícies dolces" Ens vam estimar sota la volta estrellada, conscients que ho fèiem, potser, per última vegada. I, sense desfer l´abraçada ens adormírem.

A trenc d´alba m´he despertat abraçat a la sorra. Ella no hi era. La platja estava deserta. Aleshores ho he comprès tot. Amb quatre gambades he pujat les escales. La porta era oberta com jo l´havia deixada. Hi he entrat. Damunt de la taula, unes altres mans havien obert el sobre de la clínica. A mí no em calia fer-ho. No necessitava cap prova escrita de la meva sentència. El doctor havia estat prou clar: -En qualsevol moment. Avui…, demà…, d´aquí a dues setmanes…- Ell no s´esperava…, jo no m´esperava que tot hagués anat tan depressa. El doctor estava més confós que jo. Per això vaig arrabassar-li el sobre de les mans, vaig fugir corrent i no vaig parar fins arribar aquí.

Acabo de comprendre que ella tampoc no s´esperava un desenllaç tan imminent. Per això ha marxat. Ja ho havíem parlat: -Ningú no em pot acompanyar en aquest viatge-
La seva presència hauria fet més dolorosa la partença. I ara, pel meu voler, estic tot sol davant la finestra oberta de bat a bat, amb un regust salat a la boca…, de l´aigua de mar…, de les deves llàgrimes…, de la seva pell. I juro davant de Déu, que mai!... mai com aquesta nit "no he estimat tant la vida!"






" TORNAMI A DIR" (II)

Des d´aquell dia, ella baixava totes les nits a la platja. Arribava amb el capvespre i se n´anava a trenc d´alba. Vetllava la petita cala totes les hores que el sol no lluia, amb el propòsit que ningú no esborrés de la sorra l´empremta dels seu darrer encontre. Esforç inútil. Tot i que mai ningú no hi baixava, el vent i la plenamar s´encarregaven d´anorrear el seu propòsit.

A la matinada del setè dia, quan ja marxava, veié un grup de persones molt ben avillades que baixaven a la platja. Es disposava a sortir del seu amagatall per a barrar-los el pas, quan veié un objecte entre les mans d´un home d´aquell grup que la clavà materialment a terra, alhora que sentia com, una fulla d´hacer glaçat, li travessava el cor. La petita urna que aquell home portava entre les mans la posà, amb violència, davant la, no per temuda, menys terrible realitat. La fuetada provocà un terrabastall de sentiments que explosionà dins del seu cervell, i a punt va estar de perdre el coneixement. Però, ai las! L´odi la va salvar. L´home que portava l´urna havia de ser, necessàriament, el pare, i, aquell grup, el formaven la mare i els parents més pròxims. Els mateixos que feien imposible que, en aquell moment precís, aquella urna, no només no els separés, sinó que, fins i tot, els fonés en una abraçada, dolorosa, però plena d´amor. A ells havia d´agrair que la seva darrera trobada, i totes les anteriors, haguessin estat sempre furtives, i la seva relació, el seu amor, com una mena de cosa bruta que s´havia d´amagar als ulls dels homes. Aquells eren els culpables dels esporàdics capteniments, dels silencis del seu estimat quan ella li preguntava, al començament de la seva relació, com eren, què en pensaven els seus pares. Mai no li perdonarien que els hi hagués pres el fill. La causa?: haver comès un sol crim. Un crim que, si no estava contemplat en els codis penals de les nacions civilitzades era, només, per una questió pràctica. D´haver-ho estat, mitja humanitat hauria d´estar engarjolada. I el crim que ella havia perpetrat no era cap altre que el fet de no coincidir, gens ni mica, amb l´esquema que els pares d´ell s´havien muntat sobre el què, el com, el quan, i, fins i tot, de quina manera ella havia de ser.

Com encara no l´havien descobert, deixà que la comitiva fes el que venia a fer i que ella ja sabia. Plorant a cor que vols, i amb un capteniment quasi devot, contemplà com, el pare i la mare, plegats, obrien l´urna i espargien les cendres del seu estimat damunt les ones. El vent, que bufava fort, se les endugué mar endins. Els familiars retaren dempeus fins que totes les cendres foren abocades. No gaire més. Ella ja no mirava. Passaren uns segons i, esglaiada, sentí unes passes al seu darrera. -No, ara no!- pensà. Es girà amb gest violent i descobrí una figura desconeguda. Aquell home que, com els altres, vestia amb elegància, no coincidia amb cap de les imatges que ella havia vist en els retrats de familia que ell li havia mostrat algunes vegades.

-Per exprés desig del difunt, i en compliment de la seva darrera voluntat, li faig entrega de les claus de la casa. Acabo de deixar l´escriptura de propietat al primer calaix de la taula del mirador.

-Com sap quí sóc jo?

-Fa una estona que la observo. No necessito cap més evidència.

L´home inclinà el cap, respectuosament, i ja marxava. Devia de ser l´advocat de la familia. Un membre d´aquell clan, però, sense lligams de sang que l´impliquessin massa.

-Senyor!- es decidí finalment.

-Digui´m, senyoreta.

-Va patir molt?

-Entrà en coma just l´endemà d´haver recollit l´anàlisi a la clínica, i ja no es despertà.

Els dos s´esguardaren en silenci.

-Gràcies!- va intentar de dir, però, la veu se li trencà.

L´home es posà a caminar i, quan s´havia allunyat uns pocs metres, s´aturà i es girà. Ella, encara l´estava mirant.

-Abans no li he dit tota la veritat. Aquell mateix dia, quan em va donar l´escriptura i les claus, em va dir que la trobaria aquí.

No va dir res més, i se n´anà, silenciosament, com havia arribat.

Encara escoltà els motors dels cotxes quan arrencaven i, aleshores, la ment li quedà en blanc, i la foscor envaí la seva ànima. Quan es recuperà, caminà sense esma cap a la casa, la obrí i hi entrà. Pujà al mirador, s´acostà a la taula i, com un autòmat, obrí el primer calaix. En tragué l´escriptura i començà a llegir les frases protocolàries, els seus noms escrits d´una manera assèptica, sense gens de calidesa. Allò era el seu darrer regal, però, no estava escrit amb la seva lletra. Tancà l´escriptura i, quan l´anava a deixar al mateix lloc d´on l´havia treta, el cor li donà un bot dins del pit. Al calaix hi havia un full blanc escrit amb tinta negra. Aquella sí que era la seva lletra, i, allò…, allò -els ulls se li ompliren de llàgrimes- allò era un poema. Respirà profundament i lenta, agafà el full amb mà tremolosa i, poc a poc, començà a llegir:


Torna´m a dir que m´estimes
i oblidaré el teu silenci,
la platja buida,
la teva absència.
Torna´m-ho a dir, i mira´m!
Vull veure, en els teus ulls
reflectit el meu capvespre.

Torna´m a dir que m´estimes
com m´ho ha dit, anit, el teu cos,
quan has aturat l´abraçada
per fer-la eterna.
Torna´m-ho a dir,
tancaré els ulls,
i faràs més dolça la partença.

Torna´m a dir que m´estimes
i vindré com l´aire
tots el dies a besar el teu cos.
I les nits de lluna plena,
banyat nua sota la volta encesa.
Jo cavalcaré les ones
per acaronar-te.

Torna´m a dir que m´estimes,
deesa.
Per darrer cop,
Tornam´ho a dir!

Va se tan fort el crit, que les gavines, esverades, arrencaren el vol. I, tan abundós fou el plor, que les llàgrimes esborraren totes les paraules del paper.
Quan a la fi, seca de tan plorar, obrí el ulls i veié el full, se li féu un nus a la gola. Amb prou feina s´hi podia llegir ni mitja paraula. S´escolaren uns segons i el rictus de la cara se li asserenà. Va fer un manyoc amb el paper mullat, respirà relaxada i, fins i tot, apuntà um somriure. Caldrien tots els punxons del món per a poder gravar encara més endins del seu cor, totes i cada una de les paraules del poema.