DINTRE MI

Un relat de: Lluís Berenguer
Ara mateix, reclamo la memòria de les teves paraules,
la teva imatge, serenitat.

He segut egoista... perdó,
sóc fill del meu temps.
Un temps allunyat de les persones, del present,
instal·lat en un progrés de futur
pel qual tots lluitem,
ens deixem la pell,
inclús perdem la salut al seu darrera,
a corre cuita, ràpids, amb urgència,
sense mai haver-hi arribat a ell,
no mai!

Aquestes monedes, què representen?
És aquest el cercle del qual
no me’n podia eixir, no podia!
Amarrat, segrestat,
n’era captiu d’un món
que m’assegurava la felicitat...
així m’ho venien!

Havia de ser fort
i obrir-me pas
fins al més profund de mi,
on brolla la font
dels principis immanents en tu,
on rau la veritable essència del viure,
aquest camí d’espontaneïtat
ple d’innocència i bondat
que s’ocupa del moment que es viu...
que és viu perquè hi som!
Com podria atrevir-me, així,
a preocupar-me pel demà?

I vaig ser fort.

Nu de bens materials
només em quedes tu, vida,
oferint-me aquest present d’amor sublim
que abraça tota la meva existència.

Farcit d’aquesta plenitud i felicitat,
què més puc demanar sent humà?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: