DIGUES-ME QUI SÓC

Un relat de: aurora marco arbonés
DIGUES-ME QUI SÓC

Arrecerada de l’aire, prenia el primer sol de primavera a la terrassa de casa, mentre gaudia de la pantalla blava d’un cel lluminós que, com cada any, oferia l’espectacle de les cigonyes amb el bec carregat de branquillons per a fer-se el niu. Anaven fent viatges transportant, en el seu vol, el mobiliari pel parament de la llar on abrigar els nadons. També podia observar l’espectacle dels ocells metàl•lics que remuntaven els escassos nuvolets, deixant una estela de nata batuda que feia interseccions amb d’altres esteles enfarinades.

Però mentre el sol escalfava els seus ossos delitosos de caliu i la seva pell cada cop més solcada, anava passant els fulls del llibre de l’existència sense acabar de precisar les línies mestres que havien conformat la seva vida. De fet, en aquest moment, es considerava a si mateixa una desconeguda.

Tenia certes dades del seu recorregut: sempre havia anat en línia recta, tot i saber que al gènere masculí se l’arriba millor pels revolts de la seducció femenina. Havia somiat truites, això sí, però només les justes, ja que era més aviat una dona amb tendència a tenir els peus fermament ancorats a la terra. També havia trencat més d’un plat perquè no es considerava, ni de bon tros, una mosqueta morta, ni tenia cap intenció de fer-ho creure als demés. Havia estat, en d’altres temps, el pal de paller on s’havien recolzat els seus, i havia tirat del carro per esquerar tota classe de situacions més o menys dificultoses. Havia estat una dona forta i independent, segura de les seves conviccions, però al mateix temps empàtica i compassiva.

Ara, sota el nou sol de primavera, es feia creus de la seva trajectòria i de l’energia que havia desplegat per a portar-la a terme. Se sentia vulnerable i fràgil, com una porcellana capaç d’esberlar-se amb un petit cop de res. Ja no es coneixia. I es preguntava “qui sóc?” davant de la pantalla blava del cel lluminós per on transitaven les enfeinades cigonyes.




Comentaris

  • tapisser | 23-03-2016 | Valoració: 10

    Bona tarda Aurora!




    No he contestat abans els teus amables comentaris perquè ha mort una persona volguda (la mara de la meva ex) i això m'ha marcat una mica el fet de fer diari.

    He llegit una gran part de les teves paraules (inclús m'he atrevit amb algun poema) i he tingut una visió: La mateixa bossa on perds "en Manolito" quan ell vol, és plena d'un món de paraules barrejades, unes amb majúscules, d'altres no; S'amaguen entre cigonyes enfeinades i esteles de fumaroles blanques, les claus i el targeter. Quan tu vols hi fiques la mà, n'agafes una embosta i escrius. Sempre hi són.

    Sé, vull creure, que no es així de senzill, però aquesta visió, que ve de mi (una persona a qui això de fer veure que escriu li va una mica gran) és d'admirar.

    Jo no et puc aconsellar res, però t'animo a no deixar mai de repartir les paraules que dus a la bossa.

    Tu ja saps qui ets!

  • Com una porcellana[Ofensiu]
    allan lee | 17-04-2015

    d'aquelles d'abans, veig aquesta dona, a on em veig reflectida- i tantes dones s'hi poden enmirallar- fràgil, poqueta cosa, ella que ha estat el pal de paller, la dona forta i compassiva. El temps ens canvia i ens arrossega. I fa que ens preguntem: quina d'aquestes dones sóc de debó? La vida contemplada com un canvi continu potser respon a les raons mentals, però per les altres raons, les que ens fan glatir, quina resposta ens pot donar esperança o calma? Una petita joia, Aurora, com tot el què escrius.

    silvia

  • Coincidència?[Ofensiu]
    Jordi Abellán Deu | 17-04-2015 | Valoració: 10

    Aquí en aquest relat reflexiu de la història d'una dona...m'adono de que arriba un moment en que qualsevol, que tingui ganes de fer-ho, necessita reflexionar d'on vé, on és i potser, només potser, cap on vol anar.

    I en aquest punt jo diria que més que preguntar-me QUI, jo em pregunto QUÈ. Què vull que sigui la meva vida des d'aquest punt on parteixo ara. I la resposta queda sense una resposta clara i concisa, però tan sols el fet d'aturar-nos i fer la pregunta ens obre nous camins.

    I la coincidència és que, en el meu darrer escrit, d'alguna manera també em faig aquesta pregunta: Què vull ser?

    Sempre m'agrada llegir-te

    Jordi

  • Voler viure[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 01-04-2015 | Valoració: 10

    Quan un vol viure s'adona que li manca alguna cosa, sempre en vols més, sempre vols anar més enllà, perquè saps lo maco que és viure; no dius "ja en tinc prou", no, en vols més. I això és viure. Aquest relat que pot semblar melangiós (i ho és) em fa la sensació que al seu darrere hi ha una dona amb moltes ganes de viure i no deixar espais en blanc. Una forta abraçada.

    Aleix

  • Mai som qui érem, sumem i restem[Ofensiu]
    Mena Guiga | 31-03-2015

    La primavera, a més, que és renaixença, s'enduu vitalitat a partir dels...diguin el que diguin. Jo, aquests dies, tinc son, i m'he refredat un xic. I puc donar gràcies, que duc una existència com de mitja reclosió, no he complir horaris fora de casa i això és molt.
    Mirar el cel, que sempre canvia, també. Ahir al capvespre oferia nuvolades esfilagarsades vistes amb càmera d'acostament i d'un to rosa-salmó. Semblaven ales d'àngels. Els cels aquests no pronostiquen pluja o vent. Van més enllà: duen missatges de gaudi a l'ànima. Formen part del que s'emmagatzema de valuós del dia a dia.
    Penso que quan arribem a uns certs trams existencials els canvis vénen, i els físics són inevitables. Pel que et llegeixo i observo, pots estar contenta, i molt. Has fet molt i més que pots fer, sense presses, amb la calma que ara s'enceta. No cal córrer per res. Per res. La contemplació val la pena i omple, nodreix. Enhorabona per aquest cel de cigonyes (sap una mica de greu pels avions, però hi són, els hem creat i tant de bo no s'estimbin sovint), pel blau del cel, pel solet que prenies. I endavant.

    Abraçada,

    Mena

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de aurora marco arbonés

aurora marco arbonés

215 Relats

1941 Comentaris

250820 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Diuen que tinc sentit de l'humor. No cal que m'ho diguin, ho sé. I no és pas una qüestió de genètica, ans al contrari, ja de bon principi vaig mamar l'unamunià sentiment tràgic de la vida. Però vaig desenvolupar el sentit de l'humor com a mecanisme de defensa. És el meu as guardat dins de la màniga. He passat la major part de la meva vida en les aules bregant amb adolescents, i no he pogut practicar massa aquesta qualitat, tot i que n'he practicat d'altres, tant o més importants.
Un mal dia vaig caure a l'infern i m'hi vaig passar una temporadeta però no em va agradar gens ni mica i no penso tornar-hi ni de visita.
Les meves millors amigues són les paraules, elles i jo ens ho passem força bé, riem, deixem caure unes llagrimetes si cal i ens sentim agermanades per un interès comú: explicar històries, en prosa o en vers.