dietari de Sant Jaume, 23 d'octubre

Em desvetllo. Algú fa fressa; algú s'ha llevat i s'ha vestit i pensa sortir o bé ja ha fotut el camp de l'Alberg. Serà un matí dur, això penso. Als esperits mediterranis ens costa de sortir del sac quan ens adonem que hi ha gebra als vidres de la finestra. M'ho penso uns instants. Imagino la sensació d'aquell fred tallant recórrer la meva pell. Llavors recordo algun relat de Jack London: aquell verdader fred d'Alaska, les congelacions, els cops de peu a terra, el picar de mans per restablir la circulació. Cinquanta, seixanta i setanta sota zero... El husky enroscat, les fogueres... Em quedo amb això darrer: les fogueres. Una foguera! Mai he fet una foguera al bosc. El meu cervell es debat entre el risc que comporta la prohibitiva idea de fer-ho avui dia i la necessitat de provar-ho almenys una vegada, o més aviat dues; una en companyia, l'altre sol. Deuen ser dues formes diferents de plaer. Aleshores imagino un cercle de pedres i els branquillons inicials esclatar lentament primer, com una traca després. La llum ataronjada trenca la incertesa de la foscor que ens envolta, que m'envolta. Una càlida anestèsia que va més enllà de la potència de les flames, que m'hipnotitza deixant la meva vista atrapada, observant la lenta combustió d'aquelles brases brillants, fins que noto la sensació que els ulls se m'assequen.
Però torno al món, al interior del sac, a les finestres lleugerament gebrades, al subtil baf de cada exhalació que faig. M'armo de valor. Em dic que no n'hi ha per tant d'aquesta misèria de fred i m'alço. I llavors m'oblido d'aquest, doncs el pitjor és allò que no recordava i que ja recordo quan planto el peu dret a terra, quan recordo les dues malgirbades que van aparèixer ahir a mig camí després de tant de temps de tenir-les oblidades: butllofes. Bé, sense patiment no hi ha glòria, això em dic, això diu tothom aquí. Em vesteixo, les rebento i les desinfecto. Col·loco els apòsits i després, els mitjons. Em cordo bé les botes i d'altres caminants van llevant-se i actuen de forma similar, intentant inútilment ser silenciosos. També ho fa en Marc, amb qui porto més de cinc-cents quilòmetres caminant colze a colze. Ens intercanviem els “bons dies” de rigor i quedem al bar per prendre cafè. Surto d'allà, necessitat de cafeïna i de començar a regar els músculs de les cames amb un xic de vitalitat.

Quan compartim camí les hores passen ràpid. No hi ha pressa, però tampoc massa temps de pausa. Enrere ha quedat ja fa temps la quasi malaltissa necessitat d'en Marc de veure sortir el sol cada dia, i ara sortim sempre més tard.

Esmorzats abandonem Villar de Mazarife i encara ens queden temes, idees i sensacions per comentar i compartir del dia anterior. Cada dia, si és bo, dóna per parlar d'alguna cosa, que et serveix per partida doble: la primera per aprofundir i compartir; la segona, per conèixer millor aquell que ha viscut el mateix que tu. Acabes per desxifrar millor la persona, a què li ha prestat més o menys atenció, què l'ha sorprès o què l'ha colpit o què l'ha fet enrabiar o treure de les caselles. Tot i així, amb en Marc és difícil. La seva infinita empatia de periodista m'ha tret de les caselles força vegades, quan s'aturava amb totes i cadascuna de les persones que ens trobàvem, quan es dedica a saludar fins i tot a les pedres que el feien entrebancar. Dóna la sensació que sempre està treballant o que la seva feina l'ha conduït a ser com és. La seva curiositat és infinita, i sovint penso que, quan ja tens la teva vida encarrilada o assegurada, et tornes així.
Del dia anterior recordem i xerrem del magnífic sopar que ens treballàrem el vespre: espaguetis funghi amb pernil i amanida de taronja tot regat amb un parell d'ampolles de vi respectable. Però de seguida en centrem en el tercer integrant al sopar, aquell jove italià, - David, es deia? - que no era pelegrí, sinó que portava atrinxerat una setmana a aquell Alberg amb la idea d'escriure el seu primer llibre. En recordo l'estructura, del llibre. Deia que es basava en el camí de Sant Jaume viscuda per cinc personatges diferents que, alhora, representaven els cinc sentits. Tot em semblà depriment, quan ho contava. Un llibre no s'ha de contar, sinó que s'ha de llegir i viure en primera persona. Això penso. No hi havia alegria, en el que contava, no hi havia diversió, no vibrava, era depriment i tediós, i em donava la sensació que allà tots estàvem fugint d'alguna cosa.

- Estava a un pas, pel cap baix, de tallar-se l'orella com Van Gogh - em diu en Marc, referint-se a en David.
- Què collons vol dir això? - pregunto jo.
- Que havia patit lo seu – em diu, tot fent una ganyota que li fa arrufar el nas -. Vaig parlar amb ell al bar mentre tu feies la salsa i el vaig veure molt fotut, super deprimit. És un paio que està fugint, ja es veu. Recordes quan a mig sopar va sortir corrents amb el mòbil? Bé, es veu que just ahir feia un any que havia demanat a una noia per casar-s'hi i ella l'havia rebutjat. Al final ella va trucar-lo per la nit, per això va sortir corrents i tu ja no el vas veure més; però el tio s'havia passat tot el sant dia insistint, insistint, insistint; trucant-la, desesperat, derrotat, acabat... El va colpejar ben fort el tema, al pobre. I jo, quan m'ho explicava, de debò que pensava que m'ensarronava, o que volia vestir-ho tot molt més penós del que realment era, perquè no parava de parlar-me de suïcidi. N'hi ha que a la boca de seguida hi tenen la paraula suïcidi preparada, fins i tot quan t'expliquen que s'han deixat la pasta de dents destapada o que han perdut el seu boli especial pensen i parlen de suïcidi. Ho fan servir com una arma que pretén desarmar-te.
- Doncs no sabia que estava tan fotut. Sí imaginava que es defensava d'alguna cosa; que s'amagava, vull dir... Perquè això de fotre el camp, tallar de soca-rel, trencar amb tot i dedicar-te a escriure ho fa només un....
- Sí, un home entre l'espasa i la paret.
- Just. Però també els obsessionats. A aquests se'ls hi nota de seguida. Només que parlen del mateix. No saben discernir una simple conversa de la metafísica, per exemple. Jo mateix en sóc l'exemple.
- Tu no ets un obsessionat, home!
- No m'ho diguis això, Marc! Què se suposa que li queda a un home sinó l'obsessió pel que sigui? Ni que siguin vanes esperances!