Diari d'una jove

23 d'abril de 1972


Avui he vist en Joan. Ha tombat la cantonada molt de pressa. Duia la rosa més vermella que he vist mai. L'agafava amb molta delicadesa. He somrigut, feliç, esperançada. Ell ha vingut directe cap a mi, somrient, els ulls li brillaven.

-Clara! Què has vist la teva germana? - M'ha dit - Mira, li he comprat això. És bonica, oi? Però quan ella l'agafi la seva bellesa quedarà eclipsada per la de la teva germana.

Beneita.

30 d'abril de 1972

Odio la meva germana. Què té ella que no tingui jo? Sis anys més? Un cos ja de dona? Potser m'hauria de començar a pintar els llavis... Els nois em miren, però són això, nois. Jo vull un home, com en Joan. Però ell està enamorat de la meva germana, i ella d'ell, com jo.
Beneita.

30 de juny de 1972

Avui marxem de vacances. Anem a veure el mar. La meva germana li ha dit a la mare que ella no ve, que es quedarà aquí, amb en Joan, es clar. El meu pare s'ha posat fet una fera. La meva mare ho ha entès. Ella sempre ha sigut la nineta dels seus ulls. Jo tampoc vull marxar, però m'hi obliguen. Diuen que encara sóc petita. Petita... Tinc catorze anys, a punt de fer-ne quinze, i diuen que sóc petita... Doncs jo em sento quasi com una dona. El cor em batega cada vegada més fort. Hi ha estones que crec que se'm sortirà del pit. Sobretot quan veig en Joan. Però és que quan el veig sento tantes coses... M'aixeco pensant en ell, i a la nit, l'últim sospir és per dir els seu nom. La gent, d'això, en diu amor. Jo no sé que és. Només sé que la gent que està enamorada és feliç i li brillen els ulls, com a en Joan i la meva germana. I jo no ho sóc. Cada vegada que penso en ell el cos em bull, sí, però el cor se m'encongeix de tristesa, i les llàgrimes omplen els meus ulls. No ploro mai, per això. La meva mare diu que no s'ha de plorar. Que les dones han de ser fortes per poder fer front a l'època que els ha tocat viure.

-Oi que el homes no ploren? - Em diu - Doncs tu tampoc.

I no ploro.

1 de setembre de 1972

Fa una setmana que hem tornat. Et vaig deixar oblidat en un calaix del meu escriptori. Ho sento. Però de totes manera no t'hagués escrit gaire. He fet moltes excursions i m'he banyat a la platja. Ha estat un bon estiu, però he trobat a faltar en Joan. Totes aquelles estones contemplant la blavor del mar... i sense ell. És sorprenent com una simple petxina o un grapat de sorra et pot portar records d'algú llunyà. Ja ho diuen, quan s'estima, s'estima a totes hores. Així... és amor?
Tot el viatge de tornada el vaig passar imaginant-me el nostre reencontre. Jo ja em conformava amb una abraçada, per poder sentir-lo a prop, i olorar-li els cabells. Encara estic esperant que em pregunti com em va anar.
Beneita.

15 de juny de 1974

Com passa el temps. Ara feia gairebé dos anys que no t'escrivia. Han passat moltes coses. Visc en un país dominat pel terror. Abans no li donava importància. Només m'interessava en Joan, i tota la resta m'era indiferent. Però les coses canvien i jo em faig gran. Ara tinc setze anys, i el cor rebel. Vull fer alguna cosa pel meu país, per la meva pàtria, però què? Potser podria entrar a formar part del FAC, el Front Nacional de Catalunya, com en Joan. Sé que realitzen accions armades, però... No. Si volem lluitar contra la violència, crec que la solució no és més violència, si no diàleg. A més, dubto que en Joan em deixés. Es preocupa molt per mi. Diu que m'estima com si fos la seva germana petita. Bé, potser no m'estima com a la meva germana, però m'estima, que ja és gran cosa.

11 de setembre de 1974

Han fet explotar una bomba contra el consolat de Xile. Diuen que és per solidaritzar-se amb el poble xilè. Ho han fet en el primer aniversari del cop d'estat. Tinc por. No en sé res, del Joan.

10 d'octubre de 1974

M'ha escrit. A mi. No a la meva germana. Al sobre hi havia només el meu nom. És una carta per mi. És d'en Joan. Em diu que està bé, que no em preocupi, però que de moment no pot tornar. Diu que m'estima, i que a la meva germana també, que li doni records, que aviat tornarà i que té moltes ganes d'abraçar-nos. En plural.

15 de febrer de 1975

Ha tornat. Està bé, però més prim i pàl·lid. Diu que ens ha trobat molt a faltar. Està canviat. La meva germana insisteix que ha de deixar córrer lo del grup del FAC, que és perillós i que és una bajanada arriscar la vida per no res. Jo l'admiro. No li he dit res del que penso, perquè la meva germana s'enfadaria. Crec que és molt valent, i que no arrisca la vida per no res. Jo també me l'estimo, i vull el millor per a ell, però sé que no es pot quedar a casa, amb els braços plegats, i contemplant com Catalunya s'ensorra. Ha de lluitar, com jo ho vull fer, però tampoc goso dir-li que vull formar part del FAC, sé que no és tant fàcil, que només tinc setze anys, i a més a més, tampoc segueixen massa els meus principis. No, definitivament, no. He de buscar una altra manera de reivindicar el que crec just, però quina?


12 de maig de 1975

Hi ha hagut molts atemptats, però en cap havia passat tanta por com el d'avui. Em tremola la mà, i potser la meva lletra no és massa clara, però ho vull escriure, ho vull explicar. Han dinamitat el local del "Movimiento" a Sants. Quin horror. També han fet explotar una bomba a la "Caja de Ahorros Provincial", que hi ha a l'avinguda Meridiana de Barcelona. Em sembla bé el que defensen i les seves idees, però no comparteixo els mètodes. Aquest cop en Joan no ha tingut res a veure. Estàvem junts quan hem sabut la notícia. No fèiem res de dolent, només parlàvem, i potser ell s'ha acostat una mica massa, però no ha passat res més. No vull que passi. Jo me l'estimo, sí, però com a un germà gran. Igual que ell a mi, no et vulguis enganyar.

20 de novembre de 1975

<>. Així mateix ho ha dit en Carlos Arias Navarro. No vull oblidar aquest nom. I s'ha posat a plorar, el desgraciat. Nosaltres ja ho sabíem, nosaltres i tothom que hagués escoltat la ràdio, però no era oficial, no fins que ho han dit per la televisió. Quina alegria a casa meva. Només la meva germana ha guardat cinc minuts de silenci i ens ha dit que no teníem vergonya, que s'havia mort una persona i que nosaltres ho celebràvem.

-Doncs perquè no guardes també cinc minuts de silenci per a totes les víctimes del franquisme? Així ens assegurarem de que no tornaràs a parlar més per dir aquestes estupideses.

M'ha sortir de l'ànima. Estava enfurismada. Com podia dir això? A casa meva sempre m'han ensenyat a respectar les opinions i les idees dels altres, que totes tenen el mateix valor i la mateixa raó, però per aquí sí que no hi passo. La beneita és ella, i no pas jo.
Així Franco ha mort, però... i ara què? Vull dir, què passarà ara? En vindrà un de pitjor? No ho sé. Es respira alegria i alleugeriment, però també hi ha una certa tensió. El futur està en joc.

23 de febrer de 1976

En Joan està molt estrany. Fa uns dies que para molt poc a casa, i abans hi venia cada dia, ara a veure a la meva germana, ara a veurem a mi. S'han barallat molts cops per tot això del FAC. La meva germana insisteix que ho deixi córrer, però ell no vol. Jo li faig costat, a ell, tot i que tampoc m'agrada massa que es jugui la vida així, com qui res, però sé el perquè, i això em tranquil·litza.

1 de maig de 1976

Avui hi havia una manifestació. Estem en crisis hi hem sortit a protestar el comportament del govern. Hi ha una manca de legitimitat, i encara no han adoptat una política clara. L'inflació s'ha disparat, i els obrers reclamen el que és seu. Tot això m'ho ha explicat en Joan. Hi hem anat. La meva germana també, però gairebé no s'han dirigit la paraula. Ell enraonava tota l'estona amb mi, semblava nerviós, segurament pel control policial. Segur que patia per mi.
Això de poder manifestar-se és increïble. Jo no ho havia fet mai. Per primera vegada en molt de temps m'he sentit lliure, que podia cridar el que em vingués de gust que no hi hauria repressions. Crec en la democràcia.

1 de setembre de 1976

Tenim un nou president del govern: Adolfo Suárez. Ha assolit la presidència aquest estiu. Hi tinc plena confiança. Només espero que lluiti pel mateix que el poble.

22 d' octubre de 1976

Tinc por, ara més que mai. En Joan ha vingut mentre la meva germana era a treballar. Ha vingut expressament a veurem. Volia que sortíssim a passejar. Hem caminat molta estona. Ell no parlava, i jo no gosava obrir la boca. Sabia que alguna cosa passava, però no tenia prou valor per preguntar-li. He esperat fins que ell ha trobat les paraules adients, jo ja sabia que les estava buscant.

-Clara - m'ha dit -, ja saps que jo t'estimo molt, i confio en tu. Amb la teva germana no puc parlar d'això, però es que hi ha tantes coses que no li puc dir... Saps? Ja no ets cap criatura. T'has fet una dona, bonica i forta, i ho has d'entendre. A vegades, la vida no és com te l'esperaves, però et toca viure-la, i ho has de fer de la millor manera possible. Has d'afrontar els fets, actuar segons el teu criteri i ser conseqüent amb els teus actes. Sé que potser no m'entens...
-T'entenc - li he dit -. El que no entenc és perquè m'ho dius, tot això.
-Mira... Et seré franc. Estan planejant una nova acció armada, no et puc dir quina perquè no ho sé. L'únic que m'han dit és que m'he de preparar, perquè el missatger seré jo. No sé si serà una bomba, o em donaran una metralladora, que sé jo! Però hauré de matar, i jo no ho vull fer, Clara, no vull ni puc.

Jo m'he quedat callada. Em pensava que seguiria, però no. Ell esperava una resposta, i jo no sabia que dir-li. Llavors l'he mirat, i li he demanat amb els ulls que no m'ho preguntés, però ell a abaixat el cap i ho ha fet de totes maneres:

-Tu que faries?

Altre cop silenci. Ara era jo la que buscava les paraules adients. Com dir-li?

-I... i si t'hi oposes?
-Em mataran, Clara. No saps com són aquella gent. Jo hi estic d'acord, però no és el meu estil. M'entens, oi? Vull dir que jo no sóc partidari d
e la violència. Jo voldria que hi hagués diàleg, però...
-Sí, t'entenc. Jo també penso així.
-Ara he de marxar - m'ha dit després d'un curt silenci -. Però abans has de saber una cosa. Potser no ens tornarem a veure més, hi ha una cosa que sempre he volgut fer.

I m'ha fet un petó. Així, sense dir res més. Però un petó com els que fa a la meva germana. Jo ja sabia que no estava bé, però no l'he aturat. Volia que continués, que m'agafés en braços i que se m'endugués ben lluny d'allà. Però a parat. M'ha mirat i m'ha dit que no m'enfadés amb ell, que m'estimava, tant o més com estimava a la meva germana. I ha marxat. Se n'ha anat. I ara què? Tremolo.

2 de desembre de 1976

Ara sé que no tornarà. He esperat i esperat. Fins i tot em negava a acceptar que aquell cos afusellat era el seu, però sí. Jo volia saber els culpables, la veritat.
Fa dos dies que vaig rebre una carta. M'he l'enviava un senyor que no coneixia de res. És molt llarga. Em diu que coneixia en Joan, que ell també formava part del FAC. Diu que en Joan li havia parlat molt de mi, i que li va demanar explícitament que, passés el que passés, m'havia d'explicar la veritat. Ell ja sabia que moriria. Molt abans de fer-me aquell petó. M'explica que en Joan es va negar a cometre aquella acció armada. Volien que col·loqués una bomba a l'entrada del metro de l'estació Tarragona de Barcelona. Ho van fer igualment, però en Joan s'hi va negar. Em diu que els hi va dir que no creia en la violència, que només estava al servei de la democràcia si ho feien a través del diàleg. Van ser ells. Ells. Els seus propis companys de lluita els que el van afusellar, en una plaça, de nit, com un gos. Ell no mereixia morir així... Ell va lluitar pel que creia just. Ell havia de viure. Havia de viure per veure que la democràcia arribava per mitjà del diàleg. Aquell home em va prometre per la memòria d'en Joan que lluitaria per aturar la violència i instaurar la paraula a la lluita. Em va dir que ell i alguns militants del FAC havien decidit crear una organització política, el MRC (Moviment Revolucionari Català), i volien fusionar-se amb el Col·lectiu Comunista Català. Volien lluitar per mitjà del diàleg, tal i com ho desitjava en Joan.
Ara sí que ploro. Mira mare! Ploro, i més que ho faré, perquè en Joan era l'home que estimava, i ara el seu somni es compleix, i ell no és aquí per veure-ho.