Déu

Ja fa molt de temps que escric les meves idees sobre la realitat de l'home i explico les meves teories, però no me'n surto, sembla que ningú em fa cas.

Tinc, però, algunes idees clares, sobre tot la que explica el meu conte del que estic orgullós, perquè demostra la immensa ignorància de l'home envers les realitats de l'univers.

El conte és una espurna de conte, però incendi en quan al seu significat. Parla d'un cuc que menja poma sota d'una pomera, i que es fa una pregunta transcendent: -" Hi haurà altres pomes habitades ?"

Abans d'aprendre a escriure. l'home anava transmetent a la seva descendència les seves experiències vitals. No és difícil suposar que al cap de centenars de generacions les primeres històries van resultar bastant diferents, fins arribar a unes "veritats" surrealistes.

El món era pla, els pecats podien ser mortals o venials i en el primer cas el càstig diví era un infern que no s'acabava mai i ens explicaven l'eternitat amb exemples terrorífics : una formiga dóna voltes a la terra per un mateix camí fins que el solc arriba a tallar la terra en dues meitats ; i una oreneta va fent viatges del mar a la muntanya, emportant-se en cada viatge una gota d'aigua. I quan la terra ja és partida en dues meitats i els mars s'han assecat, l'eternitat no ha avançat ni un pam, està en el mateix moment que pel teu pecat mortal hi havies anat a parar, a l'infern.

Jo ja sóc vell i els dies se'm acaben i cada estic més convençut que quan travessi aquella última porta trobaré coses feliçment diferents.

Crec en un Creador, es digui com es digui.

I penso que aquell nen nascut a l'Àfrica i que es mor de gana amb els ulls plens de mosques, mentre a Paris en neix un altre que es mor de vell després d'una vida regalada, són una realitat que ha de tenir una explicació que respongui a un criteri diví que no coneixem.

I em faig una hipòtesi, com s'han fet hipòtesis totes les religions.

Els sistemes divins tenen, sobre tot, lògica. Quan l'home va descobrir que la "partícula indivisible" que era l'àtom, tenia a dins com uns sistemes planetaris en un camí que no té final conegut cap al més petit, com a fora de l'àtom hi ha un altre camí que va cap al camí de les galàxies que tampoc ningú sap on s'acaben, haurien de tenir tots plegats la humilitat necessària per deixar de pontificar d'una punyetera vagada.

A mi, l'aigua m'explica moltes coses. El got que tinc sobre la taula està ple de la mateixa aigua del primer dia del món.

En aquesta mateixa aigua del meu got hi ha el component principal de tota la vida animal i vegetal que m'ha precedit en la vida.

I, com totes les voltes que donen tots els cossos celestes, aquesta aigua ha sortit del mar evaporada per la calor i ha fet pluja. I cada gota de tots els mars ha sigut pluja milions de vegades, i ha caigut a l'Àfrica i a Paris , ha creat vida i han tornat al mar.

I l'aigua és sempre la mateixa, però de vegades és puríssima al doll de la muntanya i podrida a les clavegueres i als pous morts.

Es podria aventurar que els pous morts i les clavegueres podrien ser com els pecats i els grans moments de la vida com les virtuts, com si el Creador volgués que coneixerem tota la vida que ha creat per el nostre us i gaudi.

Una vida que és com un camí planer i agradable, però amb algun petit clot de tant en tant.

Aquesta és la meva hipòtesi, que em fa esperar el meu final amb més tranquil·litat que els que veuen les coses d'una altra manera.

SANTANDREU3