Déu Omnipotent

Un relat de: iong txon

Vivim en un món ple d'injustícia i maldat, amb tota classe de calamitats que assoten el gènere humà: els espectres de la guerra i la fam, el terror, la marginació, les addiccions i tota mena de misèries materials i espirituals; malalties, accidents, i fins i tot desastres naturals... Si hi ha un Déu omnipotent de bondat, creador de l'univers, de tota cosa i de tota criatura vivent, per què permet tant de sofriment? Com es pot creure en la bondat de Déu i a l'hora mantenir la Seva omnipotència? No són, donada la realitat de les coses, dos conceptes contradictoris? Segurament aquest interrogant ha portat molta gent a l'agnosticisme, però és un raonament que parteix d'una concepció de Déu infantil i de la mala interpretació de la Seva omnipotència.

En primer lloc cal dir que Déu no va crear el món per ser el que és actualment. Ell tenia un ideal original de la creació i el seu compliment depenia del compliment de la part de responsabilitat humana. Això ens porta al concepte de la caiguda, el fracàs d'Adam en assolir l'Arbre de la Vida. Després, és un error pensar que Déu, com una mena de màgic, pot obtenir instantàniament qualsevol cosa que desitgi. En realitat, tots els fenòmens són "naturals": tot s'esdevé d'acord amb els principis divins. El fet que desconeixem una part d'aquest principis ens fa parlar de fenòmens sobrenaturals.

Així doncs, tenim que dos factors limiten, per dir-ho així, l'omnipotència de Déu: d'una banda, la pròpia coherència de la creació, ja que tant l'univers material com el món espiritual segueixen uns principis i unes lleis que Ell mateix va establir des de l'inici. De l'altra, la posició privilegiada que Déu va voler donar a Adam i Eva, com a senyors de la creació i centre d'harmonia de tot el cosmos. Déu els va crear per esdevenir els Seus objectes d'amor, per a relacionar-s'hi de tu a tu. Els va crear lliures i responsables. A través del compliment de la nostra part de responsabilitat podem heretar la creativitat de Déu i participar en la construcció del propòsit de la creació, així com en la construcció de la nostra pròpia personalitat. Això s'ha mantingut fins avui i es mantindrà sempre. Tot està fet per a ser governat per l'amor veritable, però Déu no pot forçar-nos a estimar-nos ni a estimar-lo, sinó que sempre respecta la nostra llibertat i la nostra part de responsabilitat.

Malgrat tot, l'omnipotència de Déu ha quedat de manifest en el miracle de la creació, s'expressa cada dia en la grandesa de l'univers i en les meravelles de la naturalesa i es fa patent encara a través de la història de la providència de la restauració, que està destinada a concloure gloriosament per la cooperació del Creador i l'home (Isaïes 46:11). Perquè l'essència de Déu és l'amor veritable i no hi ha cap força més gran que l'amor veritable.

Comentaris

  • He llegit[Ofensiu]
    joanalvol | 03-02-2010

    tot l'historial que adjuntes en la biografia. i Déu n'hi do! Encara no l'he paït del tot.
    No tinc res en contra que cadascú cerqui el camí que vulgui i resti en aquell que creu se li ajusta millor.
    Tu em parles d'un Déu que jo no el conec, de caigudes, de propòsits de Déu i la culpa de l'home que l'ha fallat.
    Com pot ser culpable una criatura que ha estat dissenyada per Déu Superior?
    Hauré de llegir-te més per si de cas trobo alguna cosa que m'orienti, doncs ara per ara em sento incapaç de seguir-te.

  • Molt ben expresat[Ofensiu]
    BJG | 21-06-2005

    Tot i que no comparteixo el que dius al text, sent objectiu, és un text molt ben expresat i un assaig força aconseguit. Allò que expliques esta molt ben expressat, serias capaç de convertir a més de un al cristianisme amb les teves paraules, és convincent.
    Tot i no creure en Déu, o almenys en el mateix Déu que tu, estic d'acord en que la raò de l'existència i és l'amor veritable, encara que hi ha més coses que ens poden ajudar el dia a dia.
    Saluts.

  • ets capellà?[Ofensiu]
    Shu Hua | 20-04-2005

    els teus escrits són bonics sermons que segur que agradaran a la gent religiosa. Ben escrits, bon llenguatge, clars i concisos.
    De totes maneres, tot i no ser religiosa, estic d'acord amb una cosa: nosaltres tenim a dins nostre el poder de fer-nos feliços, de créixer en tots els sentits.

  • Amor Veritable[Ofensiu]
    iong txon | 20-02-2005

    Efectivament, el més important és que tothom esdevinguem com més aviat millor amos de l'amor veritable. El que passa és que si volem aconseguir-ho aviat, és insensat pretendre deixar de banda el llegat de les tradicions religioses mil·lenàries. Déu existeix, i és un ésser espiritual com nosaltres. Descobrir que podem tenir una relació personal amb Ell a través de la pregària és una gran ajuda. És veritat que hi ha molts agnòstics de bona consciència, fins i tot ateus idealistes, que poden portar una vida bona sense necessitat de resar. Normalment sou gent que intuiu la importància dels valors tradicionals de la família i que rebeu la protecció dels vostres bons avantpassats des del món espiritual. Però la força de l'espiral d'aquest món materialista ens afecta a tots cada vegada més. Penso que sense una relació personal amb Déu el creixement espiritual és molt difícil.

  • donablanca | 17-02-2005 | Valoració: 10

    i si ,déu no existís?
    quina seria l'esència de tot plegat?
    també l'amor veritable?
    llavors potserel seu objectiu se'ns escapa.

  • Molts articles d'aquest color ens manquen[Ofensiu]
    bonanoti | 28-01-2005 | Valoració: 10

    Molt bé bpquim. Molt i molt bé !!

    M'e llegit i rellegit el teu article.
    Aquestes reflexions personalitzen,pacifiquen,il.luminen,obren horitzons d'esperança.

    Jo penso que sóm molts els que veiem les realitats com tú. Però aquesta societat ens
    fa apàtics,porucs..i això priva a molts de la
    valentia d'exposar públicament el seu pensar.

    No es pot viure sense Déu.No es pot viure al marge de Déu.No es pot viure contra Déu. Els
    resultats són a la vista: malhumor,desesperança,odis,guerres i més guerres,absència de referents clarificadors.

    Sols Déu,que es fa dir Pare,és l'ultima raó
    de l'existència humana. Altrament no té sentit
    la vida.I menys la mort.

    Ànim,bpquim! Segueix escrivint.Molts t'ho agrairem. Alguna flor neix quan es sembra
    al desert àrid...

    Cordialment,

    Josep

    e-mail: noumon@gmail.com

  • Molta raó.[Ofensiu]
    Linkinpark | 09-01-2005

    ha estat molt ben manifestat el que`pensa la gent relgiosa. Perdonalment, si jo no fora ateu, pensaria d'una manera semblant!

l´Autor

Foto de perfil de iong txon

iong txon

130 Relats

269 Comentaris

108489 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
EL DIA

Quan arribarà el dia que esperem
-forjat en la nit llarga de la boca cosida-
al nostre crit de joia s'alçaran les muntanyes
i les aigües del mar ballaran la sardana.

El vent i la meva ànima, abraçats en la llum,
faran un sol ocell d'ales noves i immenses
que, volant amb el xiscle de tot el nostre poble,
obrirà l'avantguarda del cel sense tempesta.

Oh, quan arribarà el dia que esperem
-de tiges federades dessota un sol unànime-
arriarem les ombres dels anys i de la lluita
i el so de les campanes rodolarà per l'herba!

I no hi haurà repòs en les tasques diürnes
d'assegurar el futur i el pes de la collita.
Posaré el meu taló sobre la cançó antiga
i adreçaré més dolls devers l'home auroral.

Enterrarem la pedra del malastre i del dol.
Soleia teixirà potser el seu vel de núvia,
i les albes seran cabellera i espiga,
i, dempeus, els camins aplaudiran les branques.

Oh, quan arribarà el dia que esperem,
si cal m'obriré el pit i m'arrencaré el cor
per fer-ne un verd timbal i convocar les ales,
el silenci granat, les precursores marxes…

Agustí Bartra




LES TOMBES FLAMEJANTS

Fou una pàtria, va morir tan bella
que mai ningú no la gosà enterrar
damunt de cada tomba un raig d'estrella
dessota de cada estrella un català.

Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

"Foc nou, baixa del cel i torna a prendre
ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra
Oh pàtria de les tombes flamejants!"

Ventura Gassol




EL COMTE ARNAU

Ai, muntanyoles, degotants rieres,
arbres menuts, caminalets de pau,
tant que conec tesqueres i dreceres
i em costa tant de dir l'adéu-siau!…

És ben trist de girar sempre l'esquena
i ser bèstia de cau o de pendís!
És ben trist no mirar! Val tant la pena
d'estimar tot això del meu país!…

(…)

Jo quan vivia mai t'anomenava,
perquè jo creia que aquest nom que tens
o que m'havia d'escaldar la bava
o que m'havia d'esmussar les dents;

i ara no el dic, perquè si el cor s'aboca
a contemplar-te, em fa pensar la por
que en posar-me el teu nom aquí a la boca,
l'alè ha d'ennegrir-lo de carbó.

(…)

Arri, cavall, encesa companyia!
Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,
sense parar, sense dormir ni un dia,
amb el nas dins del rastre del dolor!

I atabalant planures i muntanyes,
mort i viu, més voltant eternament,
amb la tenebra al fons de les entranyes,
amb la tenebra al moll del pensament!

Josep Mª de Sagarra




LE COLIBRI

Le vert colibri, le roi des colines
voyant la rosée et le soleil clair
luire dans son nid tisé d'herbes fines
comme un frais rayon s'échappe dans l'air

il se hâte et vole aux sources voisines
où les bambous font le bruit de la mer
où l'açoka rouge aux odeurs divines
s'ouvre et porte au coeur un humide éclair

Vers la fleur dorée, il descend, se pose
et boit tant d'amour dans la coupe rose
qu'il meurt, ne sachant s'il l'a pu tarir !

Sur ta lèvre pure, ô ma bien aimée
telle aussi mon âme eut voulu mourir
du premier baiser, qui l'a parfumée.

Charles Leconte de Lisle







Els Principis Divins, en català


Des que era nen, sento un gran desig de comprendre la realitat de les coses. Això era perquè havia de trobar la Paraula per recobrar la vida. Però no em sentia satisfet amb missatges pedagògics de paràboles i símbols, adaptats a la mentalitat de la gent de temps ja llunyans. Pas a pas, a través d'un curs difícil, el Cel em va guiar fins trobar el llibre dels Principis Divins. No sabeu la sort que teniu de poder accedir a una explicació ordenada i sistemàtica dels Principis Divins, la revelació donada per Déu pare i mare al nostre Pare, amb la facilitat d'un "click".




El meu primer poemari en paper:

Foc Nou - Reflexions del Tercer Mil·lenni




.