DESIG DE TU

Sent una necessitat imperiosa de suar. Es posa el xandall, es calça les vambes, es posa els cascs i engega l'Mp4. Ha decidit sortir a córrer. Baixa els tres pisos per les escales, surt al carrer i tanca els ulls. Fa fresca, però el sol escalfa, fa un bon dia. Mira a dreta i esquerre intentant decidir cap on anar. Sense pensar comença a córrer amb calma. A mida que avança per la pronunciada pujada pedregosa que porta al castell nota la seva respiració feixuga. No està acostumada a córrer i sap que té poca resistència, no anirà massa lluny, però ho necessita, necessita no pensar i cansar-se, necessita treure'l del seu pensament. En arribar dalt de la pujada s'atura tres segons i reprèn la marxa però aquest cop caminant, el seu cor està desbocat. Dos minuts per regular la respiració i torna a córrer agafant el camí que porta a la platja, potser quan hi arribi faci un bany salat per treure's la suor de sobre. Puja tres punts el volum de l'Mp4, vol perdre's en les cançons, vol no pensar, encara és dins el seu cap... Accelera el pas, la baixada és més lleugera. En arribar al passeig afluixa la marxa, està esgotada, vermella com un pebrot, la respiració és tant intensa que l'ofega. Es disposa a entrar a la sorra i para en sec. Ell és allà amb el seu amic. Els seus batecs s'han descontrolat i li fa mal el pit, és incapaç d'alentir la respiració. Comença a caminar cap a ell amb pas ferm i decidit. No la pot haver sentit arribar... ell s'ha girat, l'ha vist, s'ha posat dempeus i tot esperant-la amb un somriure als llavis la saluda amb la mà per indicar-li que està allà.
L'ha vist, el veu, no pot desviar la seva mirada, camina en direcció als seus ulls. Quan el té davant li diu: _ Tinc set de tu. Els seus ulls busquen desesperats els seus llavis, s'hi acosta agafa el seu cap amb força atraient-lo cap a ella i el besa amb gran desig, tant que l'empeny amb la boca fent-lo retrocedir dues passes. Si pogués se'l menjava, la seva llengua no pot arribar més lluny però si pogués ho faria... li mossega el llavi inferior i es fa enrera. Els seus ulls reflecteixen el delir que sent per ell. Es treu els casc, la samarreta i els pantalons del xandall i surt corrents en calces a capbussar-se dins la fredor del mar, necessita baixar la seva temperatura corporal. Quan treu el cap de sota l'aigua ell és allà al seu davant. Es queden clavats mirant-se, la tensió sexual és palpable en la brisa marina que gronxa amb suavitat les onades. Els dos panteixen i a pesar de la fredor de l'aigua suen. No sabria dir quan temps va passar abans no es van llençar un als braços de l'altre. No es pot crear una simbiosis més perfecte.
Entrellaçada al seu cos , inspirant la sentor de la seva pell es va embriagar d'ell i ell d'ella. Realment perdia el sentit. La seva olor la transporta més enllà de la realitat. Al ritme del balanceig de les onades el deixa entrar dins seu desitjant que no en surti mai més. És en aquest precís moment que el món es para. El seu cos reacciona a la seva escalfor, i es queda glaçada, no respira, no es mou... són intensos segons de plaer. Aviat comença el ball... són moviments subtils però intensos, cada envestida omple tot el seu cos d'un formigueig i una cremor apassionada. La seva pell s'eriça, els mugrons s'endureixen, el seu cos s'arqueja buscant les seves carícies... Tremolaven abans d'arribar al clímax, i en arribar-hi aquesta tremolor s'intensifica. Ell és qui provoca la seva luxúria, qui activa els seus sentits, qui accelera el seu cos, quan ell la toca es torna irracional, es perd en la passió desenfrenada que la fa addicte a ell. Viu a través dels seus sentits. S'abandona enmig dels seus braços, aquests braços que la tornen boja. Ara mateix, el millor indret del món. Decididament no pot lluitar contra aquest magnetisme, de fet, no ho farà més.