DesEstimar-Te

Has clavat el que que penso jo noia... i com ha dit algú per aquí, per què és tan fàcil enamorar-se i tan difícil deixar d'estimar? Com es pot oblidar? Jo també necessito DesEstimar una persona! Aixxx...que difícil!!! Molt bonic el poema, ets tota una artista. ;-)

1ptonet!!

PS: per cert, q saps d'on sóc, Dufi? XD

Bones!!

Avui te descobert... i la veritat es que estic molt satisfeta d'haver-ho fet. M'agrada molt com escrius i de la manera que expresses les coses.
Et seguiré llegint.
un petó i una abraçada!!
salut!!

lluitant.

P.D: Me'n acabu d'adonar que té vist en algun concert i que fins i tot em ballat juntes, el dia que et torni a veure ja et saludarè!!

Felicitats per el poema!

no tavia llegit mai!! i aquet poema ma encantat!! crec k m passare mes sovin x aki!! ns veiem!!

P.D. gracies pel teu comentari ma agradat molt! :P

GENIAL!!!
La veritat.. ma fet pensar ml... es tan real..PK enamoar-se i estimar es tan faci... i en canvi oblidar i desestimar tan dificil??
Si algu te la resposta... ke me la digui si us plau... pk fa temps ke la busko... i llegin akes poema.. encara me liat mes...
po weno..
te de dir.. k esscrius ml ml ml be
un petooooo

Hola, Kispar,
He intentat desestimar-te tossudament, i no he pogut. Els teus versos sinzills i eteris no han fet rres més que descobri una part molt sensible de tu mateixa. Des de la fotografia d'aquell infant que cerquem en el nostre àlbum particular fins arribar a assaborir el límit de cada vers.
El vers s'afua, passa i traspassa la simple lectura i ens entra molt més endins, tant endins que sentim que escriure és tot un acte de llibertat i de privilegi.
La joia que sentim quan escoltem aquella canço que feia dies que no escoltàvem, aquell llibre que teniem guardat a la prestatgeria i que avui hem tornat a llegir, aquelles petiteses que no teniem en compte, etc.
Kispar, sé que se sent quan hom escriu el que escriu, la llibertat només esdevé en llibertat si no hi posem límits als somnis i els somnis arribaran a la seva màxima expressió quan senzillament vagaragarem pels bells camins que ens regala la vida,
Brindo pels bells camins,
Roda03

Preciós!!! Aquest és l'adjectiu que defineix el teu poema. Quan les paraules et fan sentir coses, quan arribes al lector i l'estrmeixes, quan escrius de coses que sents, això és poesia! i com diria Becquer "poesia eres tu".
M'ha encantat aquesta estrofa:

Sé que quan passejo per escenaris diversos
el miratge de la teva imatge
apareix al meu costat,
i donant-li la mà
inicio un passeig infinit pels meus somnis
mentre les meves passes caminen suaument
al ritme dels teus somriures.

IMPRESSIONANT! un petó!

Nitsd@bril!

p.d: gràcies pel teu comentari d'ahir... ;-)

dels condicionals i començar a viure i a estimar, sé que no és senzill, però és molt rentable

...que el poema anterior! Estic totalment d'acord amb tu; és tant difícil desenganxar-nos d'aquell que tant ens agrada i sabem que és impossible del tot... Però aquí està la gràcia de l'assumpte! Sempre ens agrada allò que ens és més impossible d'aconseguir! Què hi farem!

Tanco el comentari amb un fragment d'una cançó, veïns d'en Feliu:

No estas sol, no tingues por...

Doncs això... tranquila que això ens passa a tots/es!

Un petonet!

Sol_ixent