Desencís

No m’ho podia creure. Vaig estar dos minuts mirant la pantalla. Aquell currículum enviat als laboratoris Farma Lepori havia donat els seus fruits en forma d’una feina nova: més possibilitats professionals, més camp per aprendre, una empenta professional meravellosa. A la feina actual ja feia anys que havia fet sostre i la rutina m’aclaparava.
M’havien triat! Em deien que podia incorporar-me el dia 1 d’abril d’enguany.
Després de pair-ho i fer la boja, corrent al voltant de la taula, vaig asseure’m a la cadira. L’oportunitat que sempre havia esperat s’havia materialitzat. Hauria d’avisar a l’empresa amb temps per dir-los que marxava. Tampoc feia res de l’altre món. No els costaria gens trobar algú que fes la meva feina. Això, era alleugeridor.
Un somriure se’m dibuixava al rostre sense poder-ho evitar.
Vaig plegar a les dues del migdia i a corre-cuita vaig agafar el tren de les dues i deu. Vint i cinc minuts de trajecte i seria a casa.

*****

-Holaaa!
-Mama, avui a l’escola ens han donat la nota del treball de recerca. El nostre grup ha tret un excel•lent!
-Caram! Quina bona notícia, Alba. Vareu treballar de valent. Ha arribat el papa?
-Sí, és al despatx, enviant un correu a algú
-Gerard, (petó) t’he de dir una cosaaaa...
-Tinc feina. Vull acabar aquest pressupost i enviar-lo abans de dinar. Què em vols dir?
-M’han donat la feina als laboratoris Farma Lepori. Aquell currículum que vaig enviar a la babalà!
-El vas enviar?
-Sí, a darrera hora, en un rampell sense pensar!
-No la pots acceptar, amor meu
-Per què?, Gerard és ara o mai. Aquest tren no passa dues vegades.
-Em vas dir que s’havia de viatjar regularment, oi?
-Sí, de tant en tant. Potser un parell de cops al mes, no ho sé
-Laura, ets una dona fantàstica i la millor mare que poden tenir els nostres fills. No pots desatendre’ls i viatjar aquí i allà. La casa seria un desori.
-Els nens ja no són bebès i ens ho podríem combinar...
-Carinyo, treballo en una multinacional americana i guanyo el sou que guanyo perquè m’hi deixo les banyes. Ja ho saps prou, no cal que t’ho expliqui. Això teu, és una provatura que et pot sortir bé o malament professionalment. El que està clar és que la família se’n ressentiria. I no ens ho podem permetre.
-I les meves expectatives? On queden? M’he de podrir tota la vida en aquesta feina que no m’aporta res, podent aspirar a créixer ara que en tinc l’oportunitat?
-És una feina segura i no està pas tan malament. I ens permet conciliar la vida laboral amb la familiar. Laura, no ho valores això?

Em vaig aixecar i vaig posar la verdura a coure. Mirava abstreta les bombolletes de l’aigua bullint. No podia acceptar. En Gerard no faria cap concessió. I jo, no tenia prou coratge per demanar-li el divorci i fer anar els nens de corcoll. Si ho fes sempre me’n faria sentir culpable. Sospesant-ho, no pagava la pena.



gypsy