DESDE LA DISTÀNCIA...

Un relat de: Isa Martinez García
" No s'hi coneixien. Tan sols s'havien creuat alguna vegada per casualitat, però sense arribar a ser conscients. Quan s'hi descobriren l'un a l'altre, s'hi dedicaren una mirada i un càlid somriure de benvinguda.
Des d'aquell mateix instant, cada cop que hi tornàven a aquell lloc, inconscient e individualment, les seves mirades s’hi buscàven; enyoraven aquella complicitat creada, aquella calidesa mútuament trobada.
S'hi contemplaven l'un a l'altre desde la llunyanía, amb mirades espies, curioses, plenes d'il.lusió... plenes de vida.
Però quan de sobte, aquestes s'hi creuàven, es tornàven esquives, temeroses de ser despullades i revelar tot allò que les seves boques callàven.
I es que, tot i que no ho desitjaven, sabíen que el temps corría i jugava en la seva contra. Aviat ella marxaría, i llavors continuaríen com fins el moment, tots dos sols vivint les seves respectives vides.
Però, sería ella capaç d’oblidar aquella mirada intensa reveladora de l’essència més profunda? Aquella lluentor especial als ulls? Aquell càlid somriure?
I ell sería capaç d’oblidar aquell somriure dolç? aquell perfum especial que la recordava? aquella mirada plena de vida?

Seríen tots dos capaços d’oblidar alló que havien viscut? Sería suficient la distancia per a aconseguir oblidar-se mútuament?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer