Desde el cor D'Àfrica

Hola! Em dic Kaur. Visc amb tota la meva família en una zona molt pobra de l'Àfrica central. La meva família és de classe mitjana baixa. Tinc 8 anys i vaig a l'escola des dels 6, allà m'ensenyen a llegir i escriure. A la meva classe som 18 nens, ja que les nenes no poden anar a l'escola, pots trobar nens de 5 fins a 10 anys. Vaig agafar la idea d'escriure els meus pensaments i les coses que em passen un dia en que la nostra professora va entrar amb "El diari d'Anna Frank" i ens va explicar les circumstàncies en que l'havia escrit i ens en va llegir un tros.

La meva família
A casa meva hi viu la meva família completa: la meva àvia materna, la meva mare, el meu pare, els meus 7 germans i jo.

La meva àvia es diu Nayara i té 60 anys però per les condicions en què vivim n'aparenta 80 ó 90.

La meva mare es diu Maraya, té 40 anys i es dedica a cuidar de tota la família i fa de mestressa de casa.

El meu pare, Kaur, té 42 anys i treballa en un hort que ens dóna el just de menjar per alimentar a tota la família.

El meu germà més gran es diu Hafin, té 22 anys i està a l'exèrcit des de que en té 18. Per casa el veiem molt poc, però ell diu que ho fa pel bé de la família.

Després d'ell, ve la Keira, té 20 anys, i com que és una noia no la volen contractar en cap treball, així que ajuda a la meva mare en les feines de casa.

El tercer es diu Pogo, té 18 anys i aquest any entrarà a l'exèrcit amb en Hafin.

La Moyra i la Yafira són bessones i tenen 10 anys; als 11, han de començar a ajudar a la mare a casa (això a la nostra família, a les famílies de classe baixa als 5 anys ja ajuden a casa), per això aquest any estan més juganeres que mai.

Després d'elles vaig néixer jo, i em van posar com al meu pare perquè es veu que ell va dir "el tercer noi de la família es dirà com jo" i així va ser.

La Charlize té 3 anys menys que jo i des de ben petita diu que ella vol estudiar i tenir una carrera, el meu pare li ha intentat treure del cap aquesta idea però no ho ha aconseguit.

La Tapina és la més petita, té 11 mesos i ara comença a caminar.

Diuen els meus pares que som tants germans perquè així assegurem la continuïtat de la família.

El meu futur
Sovint, quan em desperto al matí, em poso a pensar el que m'agradaria que fós de la meva família si fós d'un país de més riquesa, de més serveis (hospitals, escoles, universitats...) i de més bona situació en general. No hauríem d'anar tots els nois a l'exèrcit, ni totes les noies ajudar a casa fins a casar-se, tenir fills i cuidar, llavors, de la seva casa.

El meu pare, l'únic que vol és que jo vagi a l'escola per aprendre a llegir i escriure i que m'entreni per ser fort, perquè així de gran, pugui entrar a l'exèrcit com els meus germans. Però, jo vull més, a mi m'agradaria anar a la universitat i estudiar una carrera que beneficiés el meu poble. M'agradaria ser metge, és una carrera difícil i encara més en el meu país ja que no hi ha hospitals, ni voluntat de fer-los per part del govern. Jo hauria d'anar a Europa o Amèrica per estudiar-ho. Els estudis de medicina duren 6 anys i al meu pare no li agradaria que estigués 6 anys lluny de casa estudiant.