Democràtica tristesa

Un relat de: Mikel Andrés
Sabeu? En un moment donat de la meua vida vaig deixar de sentir,
a poc a poc vaig aprendre a retrobar-me amb certes coses,
en part triar-les jo, elegir que volia sentir, ser lliure en això també,
i així triar només allò alegre i positiu, cancel·lar la resta,
però avui, mira, avui açò pareix irremeiable,
em sento pesat, trist.

Trist no d'un amor que no comença o ja s'acaba, no d'adéus,
trist d'un trist més bé pesar, llàstima, fins i tot fàstic,
cansat d'una percepció irreal i de la realitat d'un canvi que no arriba,
cansat d'un país on aquell futur que veig és veure'l des de fora.

Mai he sigut patriota, mai m'he sentit orgullós d'una bandera,
-bé, això està fora de context, però no en fa falta més-
mai he vist en l'altra gent un poble comú, ni país ni carrer,
sóc conscient de què la pàtria és una mentira, una massa arrelada,
i que un no pot sentir-se part d'un grup nascut dins les mateixes fronteres,
quan, humanament, ningú suporta al cent per cent la seua família.

Un, definitivament, és sent part de poca gent, molta poca,
i així, fins i tot, és un estat que canvia i esdevé constantment, com tot.

Tot i això, a voltes m'agradaria poder respectar aquest niu,
ser d'aquells que no volen fugir d'un barri perdut en la misèria
i aspiren a quedar-se, i a canviar-lo, i a canviar-lo per a tots,
fer del barri un nou barri en què tots aquells que hi haga,
vullguen quedar-se.

I veig aquest país, sé bé que necessita, i podria dir,
però no vull parlar de polítiques, ni de decrets,
ni vull defensar partits quan tinc ben clar que ells no em defensen,
que en aquesta vida, un s'ha de defensar a si mateix i als que estima, i prou.

No vull dir que fer a ningú, i vull respectar a tots,
i assumir amb un somriure que en una democràcia ha de valer tot,
el vot d'un vell senil i el d'un jove que es droga i no llegeix,
el vot d'un arquitecte i el del més humil peu d'obra,
però no, em costa... Em costa perquè entenc com va,
i sé que la democràcia no m'agrada, no l'entenc,
veig només un altre tipus de dictadura en què qui pot pagar
medis privats, diaris, televisions, tertúlies...
pot decidir que s'ha de sentir i llegir i pensar,
i a mi aquestes coses no m'agraden, i mai les respectaré,
perquè el pensament és lliure, no seu.

Tot allò que jo demano és parar-se i pensar, llegir un moment,
la política no és votar al mateix partit que voten els pares cada quatre anys,
la política és molt més, en part ho és tot,
i el que vull dir és que, si no la fem, la faran per nosaltres
i, per descomptat, contra nosaltres.

Estic cansat de mirar en quin país viure quan acabo la carrera,
i de preguntar als amics, als companys, en quin país viuran ells,
i mentre veure la televisió en què se sent que ha baixat l'atur,
i mirar de nou companys i amics, que malviuen per set-cents al mes.

No és moment de relaxar-se i deixar que açò seguisca,
i la pena se m'endú quan veig que tot açò és una il·lusió,
sotmesos a l'opinió d'una majoria alienada, estúpida,
escolta... Per què ha de decidir sobre la meua vida un desconegut?
Per què s'ha de suposar i respectar que per permetre decidir a una persona
aquesta persona sabrà que decidir i què és allò just i correcte?
La democràcia és el cúmul de l'absurd, la personificació d'una moral decadent,
la religió occidental convertida en forma de política...
Tots som iguals... I una merda! No som iguals, i no tots sabem,
una persona, per poder decidir, no sap necessàriament decidir,
en la mateixa mida en què un xiquet agafa abans allò que brilla que allò útil
o un cavernícola entén més fàcil l'arc que l'aixada.

Entenc que el burgès estiga a favor de salvar al burgès,
però merda, els altres no, sense cap tipus de bogeries,,
deixeu de sentir-vos classes intermèdies i de creure en les paraules...
Sabeu per què es diu primer món i tercer món? Per a crear distancia,
seguretat, sensació de benestar i poder... Per a poder mentir, orientar la veritat.
Classe baixa, mitja i alta, us sona? Tot el món té clara la classe alta,
però ningú vol sentir-se classe baixa, ni pensar que està tant mal,
no tenim els diners ni el poder, però creem en una falsa sensació de poder,
som millors que uns altres, que bé, som la classe mitjana. I no,
no funciona així, o sí, però no hauria de funcionar així,
hi ha qui té el poder i hi ha qui no, i prou, i mireu al voltant,
no és cosa de matar-nos entre nosaltres, entre crits i protestes,
ni de lluir el cotxe nou perquè el veí no pot i sóc millor,
no som enemics, ho enteneu? Ens estem matant nosaltres,
jo respecto, de nou, aquell poderós que fa política a favor del poderós,
però aquell que no ho és i fa el mateix, no en tinc cap de respecte,
per a mi el negre racista mereix sofrir el racisme,
la dona masclista mereix fregar els plats, i ser esclava tota la vida,
però no decidir per la vida de les altres persones,
i això és la democràcia, una estafa.

M'he allargat massa, potser, va més d'una hora ja,
estic trist perquè en aquest moment donat de la història,
m'agradaria que units, poguérem guanyar,
però que ens veurem ofuscats per l'alienació i la falsa sensació de poder,
d'un "socialisme" que se situa a la dreta de la socialdemocràcia,
i més d'un vint-i-cinc per cent de votants que solten la mateixa papereta
que han deixat tota la vida, sense mirar-la i sense pensar,
i això em desgasta.

M'agradaria ser d'aquells que ho canvien tot, però mira,
m'agrada Dinamarca, prou més, i si no un altre,
fugir d'ací, enyorar allò que m'ha vist créixer
i sentit, que com jo, milions de persones han d'abandonar la seua vida
per culpa de milions de persones que no es preocupen per la seua pròpia.

I ja està tot, volia fer un text en forma de poema que servira de queixa pacífica,
escriure sense centrar-me en ideologies ni en referencies directes,
però això de ser pacífic em pareix moral, i com a tal, un desperdici.
Fem bon ús d'una última línia, no?

Que us follen a tots, ignorants de merda.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Mikel Andrés

54 Relats

12 Comentaris

15847 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Biografia:
Després d'anys escrivint poesia, assajos polítics i filosòfics i, en menor mesura, narrativa; he decidit publicar més enllà de la llibreta i el blog per a donar a conèixer el que escric entre lectors als quals els puga apassionar.

Són, a dia d'avui, dinou anys i més de cent vint poemes escrits que he mantingut en secret fora del grup d'amics més íntim. No vull agradar a ningú ni és aquesta la meua intenció. Escriure és la meua forma de parlar amb la meua mateix i, si a algú li agrada sentir aquestes converses, guanyarem tots.

Més obres en Fuego, amor y lucha, el meu blog. Contacte a través de wolfylpdc@openmailbox.org