Deliri

Els meus pares són interrogadors i jo sóc reservada. Bé, no... crec que a la meva mare li escau més la farsa del "pobre de mi". Té sentit doncs que la meva sigui la de reservada? La del meu pare és realment la d'interrogador? No ho fa amb malícia això de desbordar-me amb preguntes, només vol saber què faig, per què ho faig... no sé, m'ho hauré de pensar millor. Quelcom em diu que he d'anar per aquest carrer. He fet una volta tan estúpida... però havia de seguir els meus instints. Si he pensat que havia d'anar per allà... és per què ho havia de fer. Pot ser... si hagués fet el camí curt... no m'hagués trobat amb vés a saber qui. Si em trobés aquest "vés a saber qui", que no sé qui és, però que quan me'l trobi, de seguida sabré que és ell, li demanaria d'on vé, per saber, més que res, si me l'hagués trobat igualment si no hagués agafat aquell camí... Si fós que no, quina coincidència! M'enamoraria a primera vista segur, perquè ho tindria tot per enamorar-me... ell també s'enamoraria de mi, és clar... Perquè ell, minuts abans, hauria agafat un camí, que no sol agafar, per quelcom li hauria dit que es trobaria amb "vés a saber qui", és a dir, amb mi... i tot seria molt maco. Fins que recordaria la vuitena revelació, la que parla de l'adicció... i tot em sobrepassaria i no sabria què fer. Intentaria captar energia dels arbres del passeig, tenen el seu encant, però aquests edificis... aquestes llums de nadal... em destorben. Igualment, no sé si seria capaç de fer-ho. Encara no he tingut cap experiència mística. Arribo al meu destí. El meu pare m'està esperant. I el "vés a saber qui", vés a saber on està.