Crònica d'una obsessió (potser d'un amor). "Este juego ha terminado mucho antes de empezar" (Part I)

Un relat de: Sukre

I.

El lloc és fosc. Comptades espelmes il·luminen punts concrets de la sala i jo jec, tranquil·la, assaborejan el te. És dolç. Molt dolç, a causa, suposo, dels cinc terrosos de sucre que jo, endolcida per la tranquil·litat de la situació hi he posat. He fet un glop. He abaixat la mà i he observat la tassa. Encara treu fum, i amb ell una sempre benvinguda aroma de maduixa i fruits tropicals. He agafat la cullereta i he remenat el sucre que reposava al fons de la tassa… Aixeco el cap i miro el mirall que tinc just davant meu. Però no sóc jo qui s'hi reflexa, sinó ell. Ell, pujant per les escales roges que hi ha just darrera meu. El meu cor fa un bot. Per uns moments, tot el meu cos trontolla. Començant pel centre, aquí, entremig dels pits i s'estén per cada una de les meves extremitats. Mentrestant el meu cap retrocedeix en el temps i em porta a la festa major. No concreto quina, perquè amb ell, no n'hi ha d'altra. Durant aquest viatge conjunts de paraules a mode de frase passen ràpidament pel meu costat, amb prou feines puc llegir-les. "Si per mi fós…", "…els teus ulls…", "…més estona al teu costat…". De cop i volta el tè agafa un gust amarg, com a mentida.

-Hola. Com va?

II.

Jo ja no sóc allà. Estic davant la barra, demanant una cervesa. El cali em regira l'estómac d'ençà d'aquella nit a Vilanova…

-Una cervesa.
-Amb got?
-No, no, gràcies. De got ja en tinc.

Si. Ja tinc got. I el llueixo amb orgull. És del carnaval del meu poble. A més, cinc minuts abans hi he escrit el meu nom. Mentrestant, just al meu costat, la meva amiga treu la llengua a un noi, que mentre omple un altre got de cervesa li respon de la mateixa manera. Ja estem servides.

-El noi aquell... és el que et deia de l'altre dia. L'amic del Josep. Saps?
-Quin noi? El dels ulls?
-Dona, tots els nois acostumen a tenir ulls...
-Ja. Doncs, no ho sé.

No sé qui toca, però m'ho estic passant bé. Miro cap endavant i veig caps i més caps sempre d'esquena a mi. Entre ells, uns ulls caminen cap a més enllà de mi. Els miro. Em miren. I de la meva boca surt un tímid "Hola", que a darrera amaga un "No sé si saludar-te perquè clar, et conec però no et conec. Vull dir, et conec de vista perquè ets amic del meu amic, però mai ens han presentat. Ara que, ja que té mira't, com volen dir... a tu et conec, doncs et diré un "hola" així tímid, tímid per tot això... i perquè jo de per sí ja sóc així, i així si em respons bé i sinó, també". Em respon. És més, em diu:

-Tu ets la... Si! L'amiga del Josep, la...
-La...?
-Marta?
-No, Anna.
-A sí! Anna...

I seguim parlant. Mentrestant penso que em sonava, però que realment, mai hi havia parat gaire atenció. Potser d'alguna foto. Si. Segurament. No crec que hagués vist mai abans aquells ulls sense quedar-ne enamorada. Dels ulls, és clar. Li ensenyo per una raó que desconec, potser per simple exivisionisme, les múltiples guixades que porto arreu del cos, si, les que m'han fet entre la meva amiga i el nostre, meu i seu (quanta posessió), amic Josep. Li pregunto si em vol firmar.

-No vindrà d'una guixada més...
-On?
-Aquí mateix.

Accepta. M'escriu no sé pas què al braç, qualsevol cosa, menys el seu nom. No li dono més importància de la que té i ens acomiadem. La festa és molt llarga. Ja ens veurem per aquí, em diu. Jo penso que tant de bo. M'ha caigut bé.

Me'n vaig a dormir contenta. Penso que demà hi tornaré.

I, efectivament, hi torno.

Anem al lavabo i de cop, les meves amigues m'abandonen per un sandvitx de pernil dolç i formatge. Em quedo sola, enmig de tanta gent. Però no per molt temps. Igual que un àngel de la guarda (dolça companyia), apareix ell, amb el seus ulls i un parell d'amics. Porto estona sense pintar a ningú (encara no sé perquè, però l'alcohol em torna violenta i em desperta les ganes de fer entremaliadures...) i decideixo passar a l'acció. Es munta una batalla campal i acabem tots guixats fins al cap. Em pixo. I decideixo transportar la ara conversa, ara batalla fins als lavabos que hi ha deu metres amunt. Els seus amics desapareixen. Cada vegada el nivell d'alcohol que duc a la sang augmenta i per consegüent, la vergonya, disminueix. Per alguna raó que tampoc sé (em vé de gust, i prou!), se m'acut deixar anar un estúpid comentari a mig camí de ser una floreta, sobre els seus ulls. Temo la seva resposta. Resposta, que, sorprenentment, em sorprèn. Ell també s'ha fixat en els meus, al menys això diu mentre m'acaricia la cara amb les dues mans. Volo. Perquè volo i perquè uns segons després m'agafa de la cintura, m'aixeca i em demana si m'he enfadat. Com vols que m'hagi enfadat. Li faig un comentari burleta de la firma d'ahir a la nit, i mig ofès... s'ofereix a tornar a firmar-me damunt la pell, aquest cop com déu mana. És a dir, amb el seu nom. Ho fa a la panxa. Aquí, a un costat. Una firma tímida. Petita. Li tremola el pols.


El temps, quan més el necessites més ràpid passa, i al cap d'un no-res, estic estirada al llit de casa meva. Flotant. Esperant amb deliri que sigui demà. I tornar allà. Ha estat una nit fantàstica i tinc ganes de tornar a veure aquells ulls. Ulls, que, per cert, encara no sé de quin color són.

III.

-Eh? Bé, bé, aquí...

Estic col·lapsada. No sé què dir. El meu cos trontolla ara encara més desprès del viatge que ha fet al passat. Què esperaves?

IV.

S'acaba la Festa Major i temo no tornar-los a veure més. Als ulls. Bé, i a ell també. És tan dolç, tan carinyós... Tan maco, així, en general. Vull tornar-lo a trobar, perquè, mentre em dirigeixi un hola, o un adéu, tan se val, em fregui l'espatlla amb la ma o m'agafi de la cintura.

Passen els dies. Ja res és com abans.

V.

Miro darrera seu i veig una noia. La noia.

VI.

Estic asseguda allà, al mig de la plaça, entre dos cotxes, sola. Sola i capficada intentant arrencar un cordó dels pantalons. Puto cordó. Per culpa seva he estat a punt de caure quatre cops. Però no puc. Ofereix resistència el molt cabró. Amb les gotes de suor rajant pel front, intentant buscar una alternativa al "estira tan com puguis encara que espatllis els pantalons" aixeco el cap i el veig a ell.

-Què fas?
-Ajuda'm...

I m'ajuda. Entre els dos aconseguim arrencar el cordó. Els pantalons han quedat semi-destrossats, gracies a mi. Creu que estic boja.

-Que ets boja...
-Té, un regal.

Li dic, donant-li el maleït cordó que tan ens ha costat arrencar.

-No. És per tu.

I me'l penja del coll. Resignada li dono les gràcies mentre penso: Era per tu.

VII.

Fa un cop d'ull a la sala. No hi ha lloc.

VIII.

El veig i no li dic res. Tonta de mi. "No el tornaràs a veure en tota la nit i després no podràs dormir", em diu la veu de l'experiència. Sembla mentida com em costa, això d'escarmentar. Surto a fora. M'estic pixant i al lavabo hi ha massa cua. Camí del camp de futbol, dono voltes i més voltes a la mateixa cosa. No el veure més, em repeteixo. Però sembla que ell tampoc volia fer cua. Paro de donar voltes a una cosa que, a hores d'ara, ha perdut el sentit i el miro. La meva bufeta em demana a crits que la buidi, així que la nostra conversa mor després d'un "hola, que tal, ens veiem després". Mentrestant, ens donem la ma per tal de, després, deixar-les anar de seguit però lentament mentre cadascú pren el seu camí.

Un cop buidat el que estava ple, torno a dintre, per encetar una conversa que no acaba fins tocades les 5, hora en què el príncep (una mica més tronera que la ja coneguda Ventafocs) ha de tornar a casa.

Ha estat una nit que podria determinar com a decisiva. Definitivament, em torna boja. Una nit plena de complicitats, de jocs, de riures, d'abrasades, petons innocents d'hola i adéu sense necessitat d'arribar o de marxar definitivament, de bromes que, allà, en el fons del fons no són bromes... sinó desitjos que, vergonyosos, s'amaguen darrera un acudit. És perfecte. I a més, la cosa rutlla.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: