Delictes i faltes

Un relat de: gypsy

Feia un dia d’hivern assolellat i eixut. Anava a agafar el tren que em duria a la feina com sempre. Vaig pujar al primer vagó per no haver de caminar tant, doncs anava un pèl justa de temps. Vaig seure en una finestra i no va ser fins passats uns deu minuts que em vaig adonar que en diagonal al meu lloc seia la Marta. Havien passat quinze anys des del darrer cop que ens vam veure, però sens dubte no hi havia cap marge per l’error. Era ella, els cabells arrissats i aquells ulls verds que semblaven de bosc, de gespa humida. I aquella fragilitat - que no havia perdut amb els anys - li amarava tot l’esguard.
En veure-la, tot de cop els records es van aglutinar en el meu cervell. Com un desgavell d’emocions es van desbocar dins meu. Ella, la Júlia i jo, formàvem un grup de bones amigues quan teníem divuit anys. A les tres ens agradava en Gerard, el mateix noi de l’institut. Era guapo, intel•ligent i es feia amb tothom. Anàvem a passejar plegades i fantasiejàvem com seria tenir-lo de novio. Rèiem com col•legiales, pensant que potser a en Gerard li agradava alguna de nosaltres. En realitat, no ho creiem, era un impossible, doncs totes les noies li anaven al darrera. Era d’aquelles persones amb un magnetisme difícil de descriure: els ulls penetrants, el somriure, la manca d’afectació i la profunditat segura d’allò que pensava el feia atractiu sense que nosaltres poguéssim fer-hi res. Era quelcom emocional, de l’inconscient, per això es podria explicar el poder que exercia en totes o la majoria de noies que el coneixien.

Va ser un accident allò de la Júlia. Un accident desafortunat.

Un dissabte vam decidir anar a passejar pel bosc, com moltes d’altres vegades. Dúiem un picnic per passar el dia i poder xerrar de les nostres coses amb tranquil•litat. Vam caminar fins que el cos ens va dir prou i vam cercar un lloc per posar la manta de quadrets i els queviures per fer un mos. Mentre menjàvem enriolades, la Júlia ens va dir: “Sabeu què? en Gerard m’ha demanat per sortir!”, vam riure com si li faltés un bull. “Ei, que sí, m’ho va demanar ahir al vespre en sortir de l’insti” La Marta i jo ens vam quedar com si algú ens hagués bufetejat, vam intentar dir quelcom però no vam aconseguir articular cap mot. La Júlia es va aixecar divertida, “Ei, que no he fet pas un crim! Què us passa?” La Marta i jo també ens vam posar dempeus i vam esbossar un mig somriure mentre la felicitàvem sense esma. Ella, deia que millor que fos una de les tres que una altra, no? Giravoltava sobre si mateixa amb els ulls espurnejants i la petjada de l’amor que se li endevinava en cada gest, en tancar els ulls i perdre’s en un altre món on nosaltres no hi teníem accés.
Érem a prop d’un penya-segat, la Júlia estava d’esquena i no podia veure’l. La Marta i jo la seguíem, intuint el perill que si no l’aturàvem podia caure al buit. Cap de les dues no va reaccionar i seguíem caminant envers ella mentre sentíem la felicitat que l’omplia i escampava a tort i a dret. Al seu darrera, el no res. Va seguir fent saltirons fins que els seus peus van quedar suspesos a l’aire, sense cap tros de terra que els ancorés. Es va precipitar dins l’abisme i un crit eixordat es va anar esmorteint fins que vam sentir el so sec d’un cos desplomat. Era morta, l’alçada des d’on va caure era immensa.
La Marta i jo vam mirar-nos sense dir res. Tot de cop havíem esdevingut monstres. Vam dir a la policia que va ser un accident, que la Júlia havia ensopegat mentre feia el burro massa a prop del penya-segat.

Les nostres vides es van separar, però aquest pecat innombrable ens va acompanyar sempre, amb el greuge que no hi havia confessió possible. De fet, mai vam saber si érem delinqüents actives d’aquella terrible desgràcia.

El tren seguia el seu trajecte, aliè als pensaments de tots els passatgers que l’ocupaven. No vaig ser capaç d’adreçar-me a la Marta i saludar-la. No volia tornar a obrir la capsa dels trons. Vaig baixar una parada abans de la meva. Volia sentir l’aire fred a la cara, caminar entre la gent i esbandir tots els fantasmes que m’assetjaven. Sabia que era inútil i que els fantasmes sempre tornarien.


gypsy

Comentaris

  • inquietant[Ofensiu]
    quetzcoatl | 04-02-2011

    Hola gypsy,

    He gaudit molt llegint aquest relat inquietant i que m'ha tocat. No és que vagi a confessar res il·legal, però reconec que m'he allunyat (i suposo que tots ho devem fer) de persones amb qui havia tingut molta amistat, a vegades per petites futileses. El cas típic és aquell tant bon amic amb qui fas tantes coses fins que et diu que fa temps que està enamorat de tu, i tot i voler dur les coses molt millor acabes per distanciar-te'n i quan el veus el saludes el més fredament possible tot i que el cor et digui que estàs fent mal fet. M'ha agradat i inquietat perquè m'ha recordat que sovint som incontrolables i fem (o no fem) coses que la moral o ètica personal ens indica el contrari...
    Finalment sobre l'aspecte formal dir-te que l'has portat molt bé, amb un llenguatge molt adequat i la cadència d'un record, tal i com ho expliques: repescat per una situació d'afrontament inesperat dins un vagó...

    Felicitats i gràcies per la bona estona!

    m

  • Sempre he dit...[Ofensiu]
    AVERROIS | 01-02-2011 | Valoració: 10

    ...que ets una bona poetesa, però ara veig que la prossa i la narrativa també són del teu domini. Bon relat.

    Una abraçada.

  • El comentari del jutge[Ofensiu]
    franz appa | 01-02-2011

    Reprodueixo el comentari que com a jutge del repte clàssic DCLrepte clàssic DCL vaig tenir l'honor de fer, que em va fer decidir donar-lo com a guanyador:

    El relat de gypsy, com el de Mirna, s’endinsa més de pla en el terreny psicològic, i és també un monòleg interior, si bé més descriptiu. Se centra de manera molt eficaç en dues soles escenes, l’una inserta en l’altra com un flaix-back, i condensa així en a penes dos moments el sentit de dues vides que han quedat condemnades per un incident en el qual van tenir una participació si més no ambigua.
    L’incident central que es descriu d’una manera enganyosament objectiva (parla la mateixa veu del monòleg), des de qualsevol punt de vista legal, i probablement ètic, no és condemnable, però … des de l’interior de les dues supervivents del trio protagonista, no sembla haver cap dubte sobre el seu caràcter reprensiu. La prova és que les dues es neguen a la trobada que les acararia de manera irremeiable amb el seu passat comú.
    Crec que és aquest el relat que més s’endinsa en les disquisicions conceptuals, en les diferències sempre complexes i conflictives entre el crim i el pecat. I ho fa des del títol, en què ens remet a una obra ja clàssica en aquest terreny, la celebrada pel•lícula de Woody Allen de mateix títol. Es planteja en el relat quan la “víctima” proclama la seva innocència davant el fet d’antuvi trivial que, tanmateix, desencadena el fet tràgic, la secreta, subterrània, obscura rivalitat d’amigues envers el noi desitjat. En una declaració explícitament exagerada per suavitzar una situació que ha esdevingut tensa amb un element de distensió, la noia explicita que no comet cap “crim” en acceptar el pretendent. I és evident que no, però, i aquí entrem en un prodigi tècnic de subtilesa descriptiva, les tres amigues se senten atretes cap a l’abisme de la traïció, i això ens durà al que és viscut per les supervivent de manera ambivalent com un “accident desafortunat” i alhora com un “pecat innombrable” (hauria de dir-hi innominable) que també fa que, com en el relat de mirna, es parli de monstres.
    I encara més, tot i tornar-s’hi a referir com una “terrible desgracia”, la narradora ens confessa no saber si eren unes “delinqüents actives”, presa dels remordiments retornats del passat per la visió de la tercera amiga. Lliscant entre el terreny de la moral i el de la legalitat, la incomoditat de les protagonistes les fa allunyar-se sabent-se empaitades pels “fantasmes del passat”, i així les deixem, en un final escrit de manera molt elegant i perfectament adient al clima suscitat en el desenvolupament anterior.
    Un relat esplèndid i també pertorbador, gypsy!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de gypsy

gypsy

377 Relats

2802 Comentaris

433638 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:

Hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa.

Salvador Espriu