Delictes i faltes

Feia un dia d’hivern assolellat i eixut. Anava a agafar el tren que em duria a la feina com sempre. Vaig pujar al primer vagó per no haver de caminar tant, doncs anava un pèl justa de temps. Vaig seure en una finestra i no va ser fins passats uns deu minuts que em vaig adonar que en diagonal al meu lloc seia la Marta. Havien passat quinze anys des del darrer cop que ens vam veure, però sens dubte no hi havia cap marge per l’error. Era ella, els cabells arrissats i aquells ulls verds que semblaven de bosc, de gespa humida. I aquella fragilitat - que no havia perdut amb els anys - li amarava tot l’esguard.
En veure-la, tot de cop els records es van aglutinar en el meu cervell. Com un desgavell d’emocions es van desbocar dins meu. Ella, la Júlia i jo, formàvem un grup de bones amigues quan teníem divuit anys. A les tres ens agradava en Gerard, el mateix noi de l’institut. Era guapo, intel•ligent i es feia amb tothom. Anàvem a passejar plegades i fantasiejàvem com seria tenir-lo de novio. Rèiem com col•legiales, pensant que potser a en Gerard li agradava alguna de nosaltres. En realitat, no ho creiem, era un impossible, doncs totes les noies li anaven al darrera. Era d’aquelles persones amb un magnetisme difícil de descriure: els ulls penetrants, el somriure, la manca d’afectació i la profunditat segura d’allò que pensava el feia atractiu sense que nosaltres poguéssim fer-hi res. Era quelcom emocional, de l’inconscient, per això es podria explicar el poder que exercia en totes o la majoria de noies que el coneixien.

Va ser un accident allò de la Júlia. Un accident desafortunat.

Un dissabte vam decidir anar a passejar pel bosc, com moltes d’altres vegades. Dúiem un picnic per passar el dia i poder xerrar de les nostres coses amb tranquil•litat. Vam caminar fins que el cos ens va dir prou i vam cercar un lloc per posar la manta de quadrets i els queviures per fer un mos. Mentre menjàvem enriolades, la Júlia ens va dir: “Sabeu què? en Gerard m’ha demanat per sortir!”, vam riure com si li faltés un bull. “Ei, que sí, m’ho va demanar ahir al vespre en sortir de l’insti” La Marta i jo ens vam quedar com si algú ens hagués bufetejat, vam intentar dir quelcom però no vam aconseguir articular cap mot. La Júlia es va aixecar divertida, “Ei, que no he fet pas un crim! Què us passa?” La Marta i jo també ens vam posar dempeus i vam esbossar un mig somriure mentre la felicitàvem sense esma. Ella, deia que millor que fos una de les tres que una altra, no? Giravoltava sobre si mateixa amb els ulls espurnejants i la petjada de l’amor que se li endevinava en cada gest, en tancar els ulls i perdre’s en un altre món on nosaltres no hi teníem accés.
Érem a prop d’un penya-segat, la Júlia estava d’esquena i no podia veure’l. La Marta i jo la seguíem, intuint el perill que si no l’aturàvem podia caure al buit. Cap de les dues no va reaccionar i seguíem caminant envers ella mentre sentíem la felicitat que l’omplia i escampava a tort i a dret. Al seu darrera, el no res. Va seguir fent saltirons fins que els seus peus van quedar suspesos a l’aire, sense cap tros de terra que els ancorés. Es va precipitar dins l’abisme i un crit eixordat es va anar esmorteint fins que vam sentir el so sec d’un cos desplomat. Era morta, l’alçada des d’on va caure era immensa.
La Marta i jo vam mirar-nos sense dir res. Tot de cop havíem esdevingut monstres. Vam dir a la policia que va ser un accident, que la Júlia havia ensopegat mentre feia el burro massa a prop del penya-segat.

Les nostres vides es van separar, però aquest pecat innombrable ens va acompanyar sempre, amb el greuge que no hi havia confessió possible. De fet, mai vam saber si érem delinqüents actives d’aquella terrible desgràcia.

El tren seguia el seu trajecte, aliè als pensaments de tots els passatgers que l’ocupaven. No vaig ser capaç d’adreçar-me a la Marta i saludar-la. No volia tornar a obrir la capsa dels trons. Vaig baixar una parada abans de la meva. Volia sentir l’aire fred a la cara, caminar entre la gent i esbandir tots els fantasmes que m’assetjaven. Sabia que era inútil i que els fantasmes sempre tornarien.


gypsy