DEIXA DE PLORAR

En un carrer estret i molt fred, hi havia una casa d'allò més bonica per fora, però d'allò més desgraciada per dins.

-Que t'has tornat boig? Has embogit! Déu del cel, que algú ajudi al meu home!- suplicava una vegada i una altre, Margarida, entre plors i desesperació.

-Calla, no diguis bajanades, incrèdula, estúpida!- Tomàs, repassava la silueta d'aquella que deia ser la seva dona, i es preguntava perquè estaven junts, realment.

Tomàs s'aixecà i contemplà l'escenari satisfet, orgullós de si mateix. S'eixugà les mans amb un drap vell. Netejà la sang a l'instant, sense preocupació, amb tranquilitat. Margarida no deixava de plorar i suplicava al seu marit, que arreglés tot allò. Malauradament, sabia perfectament que la mort del seu fill ja era un fet. Ja no hi havia marxa enrere.
S'arrossegà pel terra, consumida per la tristesa i la ira. Amb els ulls closos pel dolor i la mà al cor, sense entendre res del que havia passat, s'acostà al seu fill, ara mutilat per totes bandes.

- Què has fet, maleït!
- Que què he fet? He fet que parés de plorar, així m'ho agraeixes?- Insinuà, amb cara de decepció. Estava desconcertat.

- No t'he d'agraïr res, ets un monstre, no pots ser humà- Margarida, no deixava de cridad en cap de les paraules que llançava a Tomàs.

Tomàs, mirà per última vegada les restes del seu fill i somrigué. Desaparegué en uns instants, tararejant la seva cançó preferida.
Margarida, acaricià el rostre del seu fill petit i li digué:

- Ho sento tan...el teu pare no hi és tot, perdona'l. Perdona'l perquè si tu no ho fas, no ho farà ningú...

El rostre d'aquella criatura indefensa, semblà assentí, a les paraules de la seva mare.

Quan Tomàs sortí al carrer, es clenxinà, s'apretà el nus de la corbata i es dirigí al seu cotxe somrient i amb una càrrega menys.
Saludà a un parell de coneguts, mentre tan feliç es dirigia al treball. Deixà passà als nens de l'escola pel pas de zebra i els saludà amb la mà, mentre acceleraba. I això que no era gaire partidari de ser pare o germà, i pensà que si volia refer algun dia la seva vida, hauria de ser més pacient i amable amb les criatures.


De cop i volta, començà a ploure com mai ho havia fet en aquell poble de mala mort.
Margarida, sentí, que algú l'entenia. El cel, estava tan trist com ella.