Decepció

La decepció va envair de cop el jove rostre de l'Agnès. Fer-se càrrec del que acabaven d'anunciar li costaria cert temps, però el posat trist a la cara s'havia instal·lat tan ràpid que en Robert ni se n'havia adonat encara. L'home alt i prim, bastant més gran que ella, amb qui havia tingut l'oportunitat de xerrar uns moments abans de la cerimònia, es va alçar del seu seient i es va dirigir, entre aplaudiments, cap a l'escenari. No semblava massa excitat; era com si haver aconseguit aquell prestigiós premi literari no l'il·lusionés en absolut. Enmig d'aquella fredor, el presentador va atorgar-li el trofeu i va cedir-li la paraula.
La càlida mà d'en Robert va acariciar el braç que la jove escriptora tenia damunt la taula. Volia consolar-la tot i saber que en aquells moments res tenia tal poder. L'Agnès esperava, si més no fins feia uns instants, poder celebrar aquella nit una victòria que se li resistia des de feia tres anys, però que de moment es faria esperar fins a la propera edició, com a mínim. Per la noia, el més dolorós de tot era quedar-se per segon any consecutiu a les portes del premi, i és que arribar a ser finalista només valia la pena si tot plegat no es quedava en allò i al final s'enduia el guardó cap a casa. I en conseqüència al desenllaç, aquella cara, aquella mirada d'ànima perduda, dirigint-la sense cap mena d'atenció cap al literal estirat i avorrit que li havia arrabassat el que era seu.
Poca cosa més calia esperar d'aquell insuls acte semisocial, així que l'Agnès i els seus dos acompanyants no van trigar gaire a aixecar-se i fugir per la mateixa porta que els havia donat la benvinguda. Les esperances de tot un any de feina es quedaven en aquella gran sala.