DÀNAE AL PARADÍS

La Dànae se va fer gran en un tres i no res. Fins aleshores els seus jocs eren d'allò més innocents: arrencava els ulls de les nancys com tothom, esberlava els collarets de la mare, feia caure a pilotades les construccions de son germà, estirava la cinta de les cintes de caset i s'asseia al sofà eixarrancada per mirar els pallassos de la televisió. Quan va ser prou alta i àgil començà a regirar calaixos i armaris i un dia féu algunes descobertes. En una caixa de sabates dalt de l'armari gran dels pares hi havia: una capseta petita com les de dur-hi pastilles plena d'uns globus prims i transparents (n'agafà un), uns papers plens de gent nua i oliosa i uns homes i unes dones molt enganxats els uns als altres. En un primer pla una tita com la de son germà, però molt més gran, entaforada en una mata de pels negres i rinxolats que no va saber què era. També, un plàtan de plàstic més gran que les seves dues mans juntes folrat d'una cosa lluent i refiscosa. Trasbalsada, ho comentà a les amigues d'escola i totes se'n rigueren, còmplices. Li explicaren que quan les nenes es fan grans els creix pèl a la guardiola i als nens els creix el xumet i se posa dur i els venen moltes ganes de ficar-los-el a dintre. I a les noies els agrada molt. Que també, elles soles, poden posar-s'hi els dits i jugar amb la boleta que els creix damunt del forat i que treuen un moc com d'aigua i sabó i aleshores s'hi poden ficar plàtans, carbassons, cogombres i que, això encara no ho entenen, ploren i riuen alhora, es posen vermelles i suen i -diu la germana gran d'una d'elles- això és el paradís.
Ella, amb els anys, provà tot tipus de verdures, objectes de fusta, de plàstic. Més endavant van arribar els aparells elèctrics de tota mida, les boles xineses. La Dànae era feliç així. Es va fer gran, però, en un tres i no res el dia que el Marc i ella feren l'amor per primer cop quan tots dos en tenien més de quaranta i eren verges i el paradís, el seu, se'ls féu a l'abast...