Cul de món.20

-T’acompanyo a l’hotel –li va dir dues hores després la Raquel.
Havien sortit junts, a fer una cigarreta. Els cafès ja estaven freds, i el Pep Raigal havia marxat feia una estona. El seu cotxe va estossegar pesadament, va rascar una marxa i va sortir grinyolant sobre l’asfalt calent, amb una velocitat inesperada que el va fer sacsejar alarmantment.
Va buscar tristor o penediment als ulls de la Raquel. Havien espellifat de viu en viu al seu oncle, allà dins. No el va trobar, només una mirada dura, impenetrable, potser vagament divertida.
El Pep havia encetat les hostilitats, com era de preveure. Va intentar fer-se fort en l’única plaça que tenia sòlida. Que creia que tenia sòlida. El Comitè, almenys la seva part del Comitè. Evidentment, va ser una escomesa a la desesperada. Des de la seva intuïció de gat vell havia comprès ja que la Raquel que li havia fet badar la boca, la seva neboda, l’havia lliurat als seus botxins.
Vaja, així ho veia ell, guaitant el cotxe destarotat que es perdia cap a la vila. La Raquel potser s’ho mirava d’una altra manera.
-No et fot pena? –va dir ell.
-Pena? –el va llambregar accentuant l’espurna divertida del seu esguard-. Se n’ha sortit bé, les condicions de prejubilat garantides. Una vida pel davant per dedicar-se al que més li agradi.
El Tortajada i el Serrat, el de la UGT, li ho havien posat a sobre la taula. Ja ho tenien tancat, evidentment. Salvaven quatre més al paquet de prejubilacions, i just li arribava a ell, quina casualitat. Això a canvi de no despatxar quatre del menys antics. Irresistible.
-És clar que em fa pena –va afegir aleshores ella.
Es van quedar mirant aquell horitzó emboirat que s’havia empassat el cotxe sorollós, i el brogit del motor també.
Els de dins van anar sortint, en grupets. El Tortajada va apropar-se, caminant pesadament, com si el llast del menjar fes d’àncora per al seu pas habitualment àgil.
-Me’n vaig a Barcelona –li va dir-. Ens veiem demà.
Va acceptar amb un cop de cap.
-Segur que et quedes aquesta nit aquí? –va inquirir el Tortajada.
-Em pagarà el sindicat la pernoctació? –va fer ell, xuclant la seva cigarreta. A penes fumava. De vegades li venien ganes, mai sabia quan.
-Per descomptat.
-No caldrà, tinc mitjans propis –va mentir.
El Tortajada se’ls va mirar, primer l’un i després l’altra, sense fer cap més comentari.
-Fins demà, canalla –va fer cap a tots dos, començant a caminar amb el seu pas alentit cap al seu cotxe.
-Tens mitjans propis? –va dir-li ella, tan bon punt el Tortajada havia pujat dalt del cotxe.
-L’hotel. Suposo que seran acollidors amb un vell client. Vaig a inscriure’m.
Aleshores li va dir. T’acompanyo a l’hotel. No va tenir cap problema per llogar habitació. En aquell dia de la setmana estava gairebé buit, si no buit del tot.
-Tens alguna cosa a fer? –li va preguntar ella.
-Per...?
-M’agradaria ensenyar-te una cosa.
Va acceptar, la va seguir fins al seu cotxe, i després d’un trajecte curt a través de la vila van enfilar camí de l’estació, creuant el Raval de la Bassa Nova.
A diferència del dia que va arribar, a penes feia una setmana, els senyals de vida sovintejaven en el caòtic dèdal de carrers mal pavimentats, escolant-se de l’interior de les cases, dels patis i hortets precàriament tancats, circulant mandrosament en l’aire pensarós de les persones grans que creuaven el carrer, agitadament en les corredisses ocasionals dels infants. Lluny de la vitalitat que li recordava, malgrat tot el barri mantenia una part del seu antic pols.
La Raquel va conduir molt lentament pels diferents carrers, evitant expertament el culs de sac i els coll d’ampolla. Finalment, van fer cap a la recta flanquejada per les noves urbanitzacions, ja amb la bassa Nova a les envistes. Ella va menar el seu cotxe fins a l’albereda, just on comença la bassa. Van baixar i es van acarar al magnífic panorama del raval i la vila que s’estenia als seus peus.
-Això és el que em volies ensenyar? –va fer ell, després d’esperar un minut de bades que ella trenqués el seu silenci.
-Feia molt que no venies per aquí, oi? –va contestar ella.
-Per la bassa?
-Pel poble. Pel teu poble.
-Ara fa dies que a penes m’hi moc –va respondre ell, tornant-li la mirada, curiosa, o potser tafanera.
-Hauràs notat com ha canviat tot allà –va fer ella, assenyalant amb la mà dreta la sinuosa línia del raval, les atapeïdes casetes desordenades, el caos de les precàries teuladetes que fins d’aquella distància insinuaven deixadesa i ruïna, just per sota de les fileres dretes i monòtones de les cases noves, que s’hi arribaven fins la seva talaia revelant notes diferencials en els patis, els terradets, discordants policromies ocultes en la monocromia geomètrica de les seves estructures repetides.
Ella mirava justament aquell barri nou, aquella urbanització encara llampant que creixia encara com un globus que s’infla i va guanyant espai a l’aire lliure que l’encercla, en una expansió que no sembla reconèixer límits. Aquí i allà, en els extrems de l’estesa de cases i carrers, noves grues i bastides es dreçaven de la terra que s’esbocinava, obria i capgirava. La cara d’ella delatava alguna íntima satisfacció que el va sobtar, però no va dir res, va esperar que fos ella qui continués.
-Veus aquella casa gran d’allà baix, la de color salmó? –va indicar a un cantó del raval bell.
Coneixia bé la casa, destacava com un far en la boira enmig de la decadència de l’entorn.
-La casa del teu tiet –va fer.
-Sí, ja veus, no s’ha mogut. Ha invertit més en mantenir-la del que li hauria costat una de nova a dalt, o fer-se’n una altra al seu tros, si el que hagués volgut fos ser... diferent. És un vell tossut.
-Què em pretens demostrar, Raquel? Que està passat de moda, que no s’ha sabut adaptar als nous temps?
-No vull demostrar-te res. Només vull que el comprenguis, que està fet a la seva i ja no pot canviar.
-No cal que t’esforcis –va fer ell-. El comprenc perfectament. I potser per això l’admiro prou.
-Jo també l’admiro –va respondre ella tot d’una, movent enèrgicament el cap i remenant els rínxols rogencs del cabell-. Però no per això hem de compartir el seu punt de vista, oi?
Ell no va contestar. Van restar encara uns segons, contemplant la casa, el raval , la terra que l’embolcallava amb la seva adusta i quieta paciència.
-T’acompanyo a l’hotel –va dir ella en acabat.
-No, prefereixo passejar. Fa dies que no estiro les cames.
-Molt bé –va respondre ella, amb un deix d’inquietud que indicava que no ho trobava gens, de bé.
Va començar a caminar, camí avall, fins a la carretera. Uns segons després el cotxe d’ella l’avançava, a penes alentint la marxa. Va guaitar-hi a dins. La cara de la Raquel, completament girada cap a ell, va deixar-li la imatge d’un somriure ample, fugaç, de seguida es va perdre, ella tota i el cotxe, cap a algun revolt de la llampant urbanització. La imatge del somriure, del cabell salvatge, la imatge que per un moment li va tornar aquella juvenil i rebel Raquel del passat.