Cul de món.19

Ja era a casa quan va sonar el mòbil. Era el número de l’Anna.
-Has trucat al Tortajada? –va dir ella, sense saludar. Era bastant habitual en ella.
-Ara ho anava a fer.
-Apa, no badis... Ja deu tenir la mosca al nas.
-Ara ho faré –va callar i ella va mantenir el silenci a l’altre extrem de la línia-. La meva oferta continua en peu.
-Oferta?
-Això mateix.
Es va produir un silenci més llarg. Després va sentir la seva rialla, allargada i clara. Potser una mica forçada.
-Ho sento, tenia altres plans per avui.
Va rondinar alguna cosa inintel•ligible. Ella va enviar-li un petó sonor i va penjar. Per uns moments va veure dibuixats els seus llavis a l’aire. Després se’n va adonar que els anava envoltant i completant amb tota una cara. Una cara que no era d’ella. Un cabell també rinxolat, però més clar. Uns pòmuls lleugerament sortits. Uns ulls tristos, els de la Balma.
Va trucar al Tortajada, i en dues frases van quedar per dilluns a les set al sindicat. No semblava molest, ni amoïnat. Era el Tortajada de sempre,expeditiu, prou eixut, immutable.
I dilluns continuava igual, diligent, sense ombra de recel, rancúnia o ni tan sols dubte darrera les seves gruixudes ulleres. Van pujar al cotxe d’ell i al cap de dues hores ja estaven a la fàbrica. Va ser un viatge ràpid, plàcid. El Tortajada va xerrar una estona, sortint de Barcelona, sobre l’incident a Granollers que l’havia tingut ocupat el matí del divendres. En acabat havien estat una llarga estona en silenci, mentre baixaven per l’autopista fins a Reus. El Tortajada va semblar animar-se mentre enfilava la carretera cap a Falset i va començar a explicar històries antigues, batalletes com deia ell, que l’havien dut en el passat per aquelles comarques amb tanta empresa química. Ja havien passat Ribalta quan va canviar el to, i amb veu greu li va dir:
-Estratègia de la reunió: deixar que parli el capquadrat, recollir documentació si n’hi ha, i concertar hora per continuar demà.
-Sense dir ni ase ni bèstia?
-Res, abans no ho hàgim estudiat bé.
-I tot el que hem estat dient fins ara, no serveix per a una merda?
El Tortajada va desviar per primer cop la vista de la carretera, una llambregada ràpida cap a ell, o a penes cap a ell.
-El que heu dit fins ara és el que ha fet venir el gran boss fins aquí, no fotis! No és una merda ni de bon tros...
-El que ha dut el boss fins aquest cul de món –va murmurejar ell.
-Com?
-Re, re...
Va callar i no va badar boca, a penes que per respondre a les salutacions trivials que va oficiar el director de la fàbrica. El director general era un home no gaire alt, amb un cabell gris dens, tallat amb raspall, bastant jove. No parlava gens de castellà, i el seu anglès no era tampoc cap meravella.
La reunió va ser com preveia el Tortajada. La part sindical, ara més gruixuda, amb els reforços del Tortajada i d’un delegat del sindicat territorial de la UGT, va estar concisa i hermètica. Ell sabia que ja estava tot dat i beneït. L’empresa reafirmava la seva voluntat de fer front a les despeses de descontaminació bàsica de la bassa, i demanar les subvencions oportunes. Si no arribaven, preveia la rescissió d’un mínim de quinze contractes i un màxim de vint. Si arribaven, presentaria una proposta d’ERO que podria consistir en suspensions temporals o en reduccions de jornada. Van passar un dossier en pulcre castellà que traduïa les explicacions del director negre sobre blanc.
El Raigal, al seu costat, tenia el coll en tensió. Va fer un gest a penes apreciable, va espiar de cua d’ull el Tortajada i, finalment, va renunciar a l’ús de paraula. Van suspendre la reunió fins a l’endemà. Llavors va haver un moment de confusió: només hi havia tres exemplars del document, i calia fer fotocòpies, distribuir-les i discutir com quedaven tots els de la part sindical. La Raquel Raigal va oferir-se a fer les fotocòpies i ell va cridar:
-T’ajudo!
Era una proposta estúpida, però ningú, tret de la Raquel, en va semblar fer esment. Van sortir cap al distribuïdor, des d’on podies accedir al despatx del director i altres despatxos fins a l’àmplia sala on s’estava la major part del personal d’administració. Avui estava ja quasi buida. Ja feia anys que l’empresa havia fet la seva reconversió cap a l’ofimàtica i la centralització de recursos,de manera que hi havia moltes taules buides.
La Raquel va anar amb pas segur cap a la fotocopiadora i va seleccionar amb precisió el programa de còpies a doble cara.
-Què t’ha semblat?-va dir mentre la màquina engolia els primers fulls del document.
-Semblar-me el què?
-Tot plegat, com ha anat... –va fer ella, vigilant tranquil•lament el treball de la fotocopiadora.
-Sospito que el teu oncle no s’ho prendrà gaire bé.
-Sospito que no. Però, i tu?
-Jo? No sé, em penso que això ja no compta.
-No has parlat amb el Tortajada?
La màquina havia acabat, amb eficiència germànica. La Raquel va arreplegar els blocs de còpies ordenadament separats i va desplaçar-se a la taula del costat, on els va deixar i es va posar a grapar-los.
-La veritat és que no gaire. I tu?
-Crec que ara en parlarem. Ara anirem a dinar tots plegats, tots els del comitè i el Tortajada i el de la UGT de Tarragona.
-Vaja, això em deixa de banda?
Ella se’l va mirar per primer cop fixament. El verd virava mandrosament cap al gris en el contrallum de la tamisada llum de la sala.
-No creus que hagis de venir.
-Va, som-hi –va fer ell.
Quan van tornar el Pep Raigal tenia més tens el coll. Una vena se li marcava de forma molt visible per sobre del coll flonjo de la camisa. El Tortajada estava dempeus, davant d’ell, quiet i aparentment escoltant-lo serenament. Per un segon, li va fer la impressió que estava adormit, així, immòbil i palplantat, mentre l’altre s’escridassava i deixava anar una furiosa invectiva que no semblava tenir gaire sentit. Va plegar algunes paraules soltes, alguna cosa sobre traïdories i fidelitats sindicals, un discurs barroc i inconnex en el qual semblava enganxat com el disc ratllat d’un vell gramòfon. Anacrònic, potser, però certament amb estil.
Els de la UGT ja havien marxat tots, i quan de cop i volta va cessar la tempestuosa esbroncada del Pep, el Tortajada es va limitar a dir que havien d’anar tirant cap a l’hotel.
-Tenim taula reservada per a les dues –va fer la Raquel.
El seu oncle va tombar-se cap a ella bruscament en sentir-la. Va veure com se li eixamplava l’òrbita dels seus ullets botits, i com de seguida, com si obeís al mateix moviment amb què havia torçat el coll, li queia feixugament el llavi inferior fent-li badar la boca. Així va ser com els va veure caminar junts cap a fora, ella, la seva neboda i el Tortajada.
Ell va començar a caminar. El Pep Raigal encara no s’havia mogut quan va girar-se dissimuladament per observar-lo abans de sortir de la sala. Semblava exactament la imatge del boxador que ha quedat noquejat per un crochet inesperat, un cop mestre que li havia caigut d’un lloc que no havia cregut haver de vigilar.
A fora, el Tortajada l’esperava ja sol.
-Anem a l’hotel? –va fer.
Es va encongir d’espatlles. No tenia gana, ni ganes de tot allò, però no semblava cap pregunta de debò. Era com aquella frase de sembla que plou que es creuen dos ocupants circumstancials del mateix aixopluc sota un bon xàfec.