Cul de món.18

El viatge va ser una cadena consecutiva de desastres, una d’aquelles manifestacions d’ineficiència i demolidora combinació de tossuda suficiència i olímpica indiferència professionals que fan sublevar de tant en tant els usuaris dels serveis públics i els fan desitjar amb tota la força dels seus instints més baixos que tot el país s’engegui a rodar. Resumint, el tren, que no era el mateix al qual havia pujat a Tribalix i que suposadament havia d’arribar a Barcelona a l’encara matinera hora de les nou i vint, va fer entrada a l’estació de Sants passats dos quarts de dotze. Esquivant com va poder les aglomeracions de viatgers que es desesperaven a les andanes, uns volent pujar a algun tren, els altres volent escapar-ne, creuant entre empentes la massa de viatgers a la vora de la revolta que omplia el vestíbul buscant la manera i el lloc per descarregar la seva indignació, va aconseguir arribar a l’entrada del metro baixar a la línia cinc i agafar-la fins a Verdaguer, per enllaçar amb la groga i baixar a Jaume I, ja tocant les dotze.
Va pujar per les escales els quatre pisos fins a la Federació i va entrar al despatx. Estava pràcticament desert, només estava el Boixaderes de guàrdia, fent veure que revisava alguna cosa molt important a l’ordinador, escarxofat a la tauleta mínima que feia les funcions de taulell d’entrada.
-A com estan avui les accions? –va fer ell, a manera de salutació.
-Quines accions? –va respondre el Boixaderes, obrint la bocassa enorme perfectament rodona dins la seva cara rodona.
-Hi és, el cap? –va esquitllar-se ell.
-No, no hi ha ningú –va contestar l’altre, encara amb la boca oberta però ja de nou capficat en la seva inspecció de la pantalla-. Han marxat fa un moment, una urgència.
-T’ha dit res de mi?
-De tu? No... -es va gratar el caparró sense perdre de vista el coi de pantalla-. Nà.
Nà? Què coi el tindria tan absorbit d’aquell ordinador. Va guaitar vinclant-se dissimuladament cap endavant. Res de cotitzacions de Borsa, res de paies en pilotes. Un excel d’allò més insuls, ple de noms, adreces i números de compte. Quina poca imaginació, verge santa, i ell fent l’estaquirot davant aquell estúpid passava d’ell olímpicament.
-Va bé. El veuré a la tarda. Tornarà, suposo.
-Suposo.
Va tornar a Via Laietana, va baixar fins a passeig de Colom i va travessar-lo i seguir pel de Joan Borbó, resseguint la línia cisellada del mar, tafanejant els vaixells que es deixaven bressolar displicents per aquella aigua mansa.
Va seure a una terrassa i va demanar una cervesa, que li van cobrar a l’acte a preu rècord. O tot havia pujat en una setmana o és que ja s’havia habituat als preus de la seva vila natal. Va anar de tornada a Via Laietana i es va decantar cap a Argenteria, al restaurant on sabia que era poc probable que trobés el Tortajada un divendres, però on potser era fàcil ensopegar-se amb l’Anna. No hi era, però va seure a una taula de quatre, enganyant al cambrer dient que esperava alguna gent. El coneixien i era normal allò de quedar sense quedar, si no venia ningú no li retraurien pas. Al cap de cinc minuts, en efecte, va aparèixer, amb uns quants delegats i delegades més. Més o menys els coneixia, tots de Medi Ambient, aquella fauna una mica estranya que vivia la seva vida de penitència en seccions sindicals on se’ls mirava sovint com els bitxos rars.
L’Anna se li va plantar al davant posant els braços en gerres i interrogant-lo en silenci.
-I bé? –va fer a la fi.
-Tinc entrevista amb el Tortajada –va respondre.
-Tenies, maco. Em temo que ha estat cancel•lada –va replicar ella.
-Ah, t’ha comentat alguna cosa?
-Comentar? Sí, potser sí, però em temo que és irreproduïble.
-El tren m’ha fet una mala jugada.
-Podries haver trucat i excusar-te...
-Podria haver trucat ell.
-Ho ha fet.
Va fer una ganyota. Es va tocar el mòbil, inútil i apagat, a la butxaca. Ella va creuar ara els braços sobre el pit i va tornar a contemplar-lo en silenci, amb posat irònic. Els braços rabassuts feien de sostenidor del seu pitram mal contingut per una brusa baldera i massa escotada.
-Au, truca’l després... –va dir, escarnint el reny benèvol d’una senyoreta de pàrvuls-. Ara dina.
-Em vols acompanyar?
Ella va mirar dubitativa el grup, que ja s’havia acomodat a una taula, al fons de la sala.
-Okis, un minut –va fer.
Es va dirigir a la taula dels seus companys, va fer alguns comentaris, va compartir algunes rialles que va interpretar que feien al•lusió a ell, i al cap d’un parell de minuts ja estava asseguda davant d’ell.
Ell remenava sense ganes la carta, incapaç de decidir. De fet, incapaç de decidir si tenia gana o no.
-Et recomano la sopa de peix. La fan molt bona –li va dir ella.
-Agafaré el mateix que tu –va respondre ell, deixant caure la carta pel seu propi pes.
Ella li va picar l’ullet i va eixamplar el seu magnífic somriure. Quan somreia, aquella noia, podia ser atractiva. Dimoni, de vegades s’ho havia plantejat, però mai ho havia sentit. L’Anna era una dona simpàtica, però exactament atractiva, no ho era. Podia ser que de vegades tot el que busqui un home sigui una mica d’empatia, i que això supleixi els habituals punts d’interès que busca en les dones.
El cambrer va aparèixer, tractant amb familiaritat l’Anna. Van intercanviar un diàleg ràpid, ple de sobreentesos. El cambrer era molt moreno, vagament mulato, parlava amb una cantarella graciosa i se li notava que no maleïa cada hora que treballava.
Va prendre nota dels dos plats del mateix amb la mena de lleugera sorna que es permeten en el tracte de clients habituals. A ell li va fer una mica de ràbia, però es va contenir i no va dir. Li va sorprendre, de fet, aquella reacció seva. Hauria sentit una punxada de gelosia?
No va tenir temps d’analitzar el possible conflicte latent al seu interior. L’Anna va començar a deixar anar la seva loquacitat expansiva i la conversa va multiplicar-se en tot de perspectives diverses. Van començar parlant de la reunió dels delegats de Medi Ambient, però d’allí van passar sense talls notoris cap a les xafarderies habituals de la lluita soterrada del poder a les cúpules dels diversos sindicats, cap a les fosques ambicions del conseller del ram, les maniobres d’algunes empreses sens escrúpols, les concessions administratives fraudulentes, els escàndols de corrupció últims, els llibres que s’amuntegaven a la tauleta de nit de l’Anna... Van arribar a les postres i ell va adonar-se, no sabia si amb alleujament o no, que no havien parlat gens de la seva missió a Tribalix.
-I què, com et va, per allà baix, al poble? –va fer per fi l’Anna, duent-se la tassa de te negre sense sucre als llavis.
Els va inspeccionar detingudament, mentre es cargolejaven graciosament sobre la vora de la tassa buscant el punt de contacte mínim per no cremar-se. Tenia els llavis molsuts, ben formats. Se’n va adonar que li agradaven. I força.
-Sembla que no m’estic portant gaire bé –va respondre.
Ella va beure un glop, llargament, els ulls observant-lo detingudament per sobre de la tassa. La franja dels ulls partits per dalt pel serrell atapeït del seu cabell rinxolat, sempre poc pentinat, i per sota per la fina línia de la tassa. Tenien aquell misteri i encant dels esguards de els dones musulmanes que es cobrien amb un vel. Una obscura atracció que tenia a veure amb el desconegut i l’ocultat. Se n’adonava que l’Anna se li feia atractiva d’una manera estranyament similar a la que podia suposar-li el rostre velat per una tradició que, d’altra banda, era el primer a refusar.
De fet, coneixia ben poc l’Anna. Ara era conscient que en realitat era una veritable desconeguda per a ell, i que simplement l’havia vist com una mena de consellera, algú amb aquella manera d’escoltar i d’expressar només idees clares que la feien permanentment fiable.
I si darrera aquella seguretat amb què ara l’escrutava s’hi amagués una opció de passió, un fons inestable de desequilibri? Intuïa que podia comprovar-ho, que trobaria una esquerda, i alhora es veia a si mateix com despullat davant la mirada profunda, indagadora i intel•ligent d’aquella dona. Era una sensació que de cap manera li resultava desplaent. En realitat, va adonar-se que l’excitava.
-Fas res aquesta tarda? –va dir, tan bon punt ella va deixar la tassa de nou al platet.
Ella havia baixat l’esguard cap a la tassa, seguint-la amb una atenció fingida, però ara se’l va tornar a mirar fixament. Va variar el somriure, subtilment. Va esbossar una línia irònica, vagament burleta, amb aquells lavis molsuts tan perfectes.
-Te m’estàs insinuant? –va dir sense perdre el somriure nou.
Va callar, va fer un gest vague i va començar a xerrar de com havien anat les reunions. Li agradava proporcionar informacions esquematitzades. De fet, era el que tothom valorava d’ell: la capacitat analítica i l’eficàcia sintètica.
-Ei, ei, ei... què més hi ha allà baix? Hi ha alguna cosa que no m’has contat –el va interrompre ella, ara gens riallera.
-Bé, el Tortajada sabrà...
-Deixa estar el Tortajada, m’estic referint a tu, a tu i alguna cosa que m’amagues i que et ve del teu poble, o algú del teu poble. Alguna cosa que t’amagues a tu mateix, potser...
Sempre tan condemnadament lúcida i aguda. Ara sí que el molestava sentir-se tan despullat davant d’ella. Va demanar la factura i va deixar que paguessin escrupolosament a mitges.
-Estàs segur que no tens ganes de parlar? –encara li va dir ella, abans de tornar-se’n amb el seu grup, que discutia a les postres encara.
La va mirar un moment, grassa i àgil en la penombra relaxada d’aquell restaurant ja quasi buit. Va sortir al carrer. Ja hi havia aquell aire que anuncia el cap de setmana, una atmosfera particular que frena el ritme de la vida quotidiana de la gran ciutat i anuncia que es va lliurant, lànguida i concupiscent, a la invasió i domini de la massa de turistes que se l’apropiaran per més de quaranta-vuit hores.