Cul de món.15

Un relat de: franz appa
Davant els tendals encara estesos de l’Hostal, que ja eren inútils per aturar la llum esbiaixada del capvespre, va meditar si entrar pel cafè o fer el tomb i anar directament al restaurant del pis superior. Va optar per entrar, era d’hora, segur que el Jaumet l’havia vist i sense voler mostrar més dubtes va fer cap a dins. El local estava prou ple. Les mirades es creuaven, de cua d’ull les veia dirigir-se-li, esquivar-lo quan el seu esguard s’hi apropava, i alguns murmuris o paraules seques, gairebé inaudibles, s’aixecaven aquí allí.
El Jaumet Massip estava darrera la barra, aparentment xerrant amb un client que no va reconèixer, d’esquena. Abans que es girés, però alguna cosa en aquell coll curt, en aquelles orelles sortides entre la mata de cabells aspres, grisos o blancs, li va fer pensar en algú, algú que li ballava pel cap amb la seguretat que tenim de conèixer aquelles coses que encara no hem identificat. Ho va fer de seguida, quan aquell coll herculi va girar sobre el seu eix invisible. Quasi li semblava sentir el grinyol desesperat de les articulacions posant en marxa aquella massa encarcarada, quan ja van aparèixer els ullets intel•ligents i sorneguers del Quimet Hortoneda.
-La mare que em va... Mira qui tenim aquí! –va dir l’home, encara mig de gairell, sacsejant-se durament a dalt del tamboret on li penjaven les cames curtes.
Abans que no pogués dir res, ja l’havia rodejat entre els seus braços robustos i li llançava una bafarada de vi o potser conyac.
-Dimoni, m’havien dit que arrossegaves el cul per aquí, però no te l’havia vist, aquest culet de patinador, collons! –va bramar en acabat, tot rematant la frase amb una patacada al cul.
Va estirar un altre tamboret i es va seure a la seva vora, no fos que li tornés a castigar les natges.
-No sabia que parava per aquí –va fer-. M’havien dit que parava per Cambrils.
-I t’ho han dit bé –va fer l’altre-. Per allà deixo caure jo el meu culàs, tot i que em van fer fora, aquell coi de senyorets de la costa...
-Oh, no ho sabia, em sap greu –va fer. No recordava quant de temps feia que no tenia notícia d’ell. Sabia que entrenava l’equip d’hoquei d’aquella vial, on havien anat a parar alguns altres reusencs com ell i havien fet envolar la limitada història local d’aquell esport fins a tocar gairebé l’OK Lliga.
-Bah, no et sàpiga greu, es pot ben dir que m’han fet un bon favor fotent-me al carrer –va respondre l’Hortoneda, fent escarafalls amb la seva copa a la mà, que miraculosament no vessava. El vell Quimetó conservava el seu pols llegendari, si més no- N’estava fins al capdamunt d’aquella colla d’ignorants, que no s’havien calçat uns patins en sa puta vida... Vull dir els directius, no pas els nois, els nois eren aigua beneita, sincerament.
El Jaumet li va preguntar si volia res. Va pensar, i l’Hortoneda va intervenir, adreçant-se violentament al Jaumet.
-Au, no siguis carallot i porta-li al figura una cervesa, gandul! Recoi, sempre has estat igual de lent, vet aquí perquè et ficaven totes les boles dins la porteria, si és que no saps distingir una canya d’una bola punxada.
El Jaumet va mirar-lo interrogatiu, i ell va fer que sí amb el cap, per donar consentiment a la cervesa.
-Ep, i que sigui de la bona, no aquell pixat de vaca que li dónes als forasters, Massipot! –va afegir l’Hortoneda, sense molestar-se a mirar el Jaumet que ja estava tirant la canya.
Va continuar, fent cara de virtuosa paciència, mostrant un ostensible esforç per callar. Segur que cap altra persona al món s’hauria quedat sense rèplica, només el bo de l’Hortoneda.
-La veritat és que no aguanto gens aquella gent, ni vileros ni mariners, es pensen que són no sé què perquè els de Reus hi hem anat durant segles a menjar-nos el seu peix, i a pixar-nos als seus vàters de pas. Però encara passa, si t’he de dir la veritat, el port i la vila, que és com un poblet tot maquetó. Però ja Vilafortuny... allò és massa ja per a mi... I sóc tan tros d’ase que m’hi quedo, a viure, en aquella mena de no sé quin galimaties de casetes i xalets i torres d’apartaments que devia dissenyar algú amb el seu mateix cul d’ase... El mateix cul que em fa quedar-m’hi allí, vaja.
-El cul de la seva senyora, voldrà dir –va gosar a dir el Jaumet, fent gairebé rebotar la canya al taulell, al seu davant.
L’Hortoneda li va fer una ràpida mirada de biaix, va fer un glop generós de la seva copa, i va fer un gest com si anés a escopir.
-Ara m’has tocat el voraviu, Jaumot, però pels meus collons que tens raó. Sempre són els culs de les senyores els que fan que els homes assentin el seu a un raconot qualsevol, i no el facin campar pel món, que és el que els pertoca i pel que la sàvia natura els ha fet.
Se’l va mirar de fit a fit. Els ullets maliciosos es van quedar quiets un moment. El baf d’alcohol es va fer més dens, gairebé palpable.
-Com has fet tu, figura –li va etzibar-. Déu et va beneir traient-te d’aquest cul de món, a fer vida a la capital... Eh, paiet? I no t’has lligat a cap cul de senyora, tu?
-No, lligar-me, no...
-I és clar! Això és la cosa... campar-la pel món i si t’he vist no me’n recordo.
Van acabar seient a una taula. Ell notava les mirades curioses, les converses dissimulades, però si l’Hortoneda ho notava, tant li feia. El Jaumet se’ls unia, i només s’aixecava de tant en tant per servir, quan els clients ja havien remugat massa i aixecaven la veu farts d’esperar.
-I què t’ha dut per aquí? –va fer ell.
-Bah, veure vells amics, ja saps... –va dir l’Hortoneda, movent el seu cap pesant- .Treure el nas per aquest forat, per a veure com va fent això sense mi... L’Anton Grau, he vist, l’excel•lentíssim alcalde de la vila. Mira per on, avui m’he anat a topar amb la més il•lustre davantera que haurà tingut mai aquest cony de poblet al seu equip d’hoquei, eh, Massipot? Grau i Garriga, això era una davantera...
El Jaumet Massip va fer que sí amb el cap. Molts caps es van girar. L’Hortoneda continuava, impertorbable, amb la veu cada cop més rasposa.
-Llàstima que t’enlluernessin aquells de la capital, fillet –li va fer, amb to molt mes baix, quasi confidencial-. Però no seré jo el que t’ho retregui. Ben fet que vas fer, de buscar-te un lloc entre els millors. És una cosa que no tots van tenir els collons de fer, vet’ho aquí.... Aquest senyor Grau, mira-te’l... els fums que es dóna per ser alcalde d’aquest cul de món...
Les cares es van multiplicar. L’Hortoneda capcinava, semblava perdre’s entre les vetes del marbre brut de la taula.
-Tampoc no vaig tenir gaire sort, jo –va fer ell.
-Bah, almenys ho vas intentar. Vas tenir mala sort, això és tot. No se’t pot refregar per la cara.
-Vaig oblidar un ensenyament teu.
Per un moment, l’esguard de l’home es va tornar a il•luminar. El va fitar un segon, va arrufar les celles i va fer:
-Quin ensenyament?
-Quan et tiren, deixa’t caure...
-Ah, és això! No, noi, tu no ho vas fer malament, va ser mala sort, et vas trobar amb la tanca i se’t va doblegar la cama... No va ser culpa teva, ni d’aquell aligot del Sarganella... Per cert, Massipot, per on para el Sargantana, ara?
-Crec que està per la banda de Vic, fent de paleta...
-Ah, un alonsot, el Sargantana –va continuar el Quimet, remenant el cap-. Un alonsot, però sense mala fe.
-Cert –va fer ell. Va notar una mena de sospir, no pas concret. Només com si l’aire de sobte s’aclarís, i comencés a córrer, com una brisa que s’escapa del corrent fresc del riu, cap a l’aire més pesat de dalt de la vall.
-Està bé, crec que ja m’he begut l’última copa –va fer al cap d’una estona l’Hortoneda, després d’escurar la que devia ser la quarta o cinquena-. Hora de tornar a casa, al vell castell de Vilafortuny...
El Jaumet i ell van intercanviar una ràpida mirada, alarmada per la seva part, neutra per part del Massip. Com si li digués: hi estem avesats.
-Has de conduir, cap allà baix?
-No, nen... el vell carro ja se sap el camí de tornada.
Es va posar dempeus. Va caminar, amb pas segur, només amb el coll encara més curt i el cap més baix.
-Vinga, el compte! –va fer.
No va haver manera, per protestes que ell fes, que s’avingués a no convidar. Ho va pagar tot. Va semblar-li, però, que el Jaumet feia un compte una mica generós, que s’oblidava d’alguna consumició.
El va acompanyar fora, caminava prou de pressa. L’aire era ja el de la nit, fresc, una mica juganer i abrivat. Bon oratge per eixorivir una mica el cap. El va seguir mentre anava en direcció a l’Ajuntament.
-Aquest coi de Grau, ja t’ho he dit que se les dóna d’important, oi? –remugava-. És clar que m’ho he merescut, el carallot sóc jo. Se m’ha acudit demanar-li una feina, saps?
-Una feina? I què t’ha respost, que no?
-Ca! –va fer l’Hortoneda-. És un polític de debò, un fariseu, un sàtrapa tartuf, com tots! No, és clar que no m’ha dit que no. Ni que sí. Ni sí ni no, així fan tots. Però encara tinc un parell d’ulls sota aquest front de totxana buida, saps, nen? Encara tinc ulls per saber quan se m’espolsen...
Van continuar caminant, a bon pas. L’Hortoneda panteixava sorollosament, però el pas no li vacil•lava i no disminuïa el ritme. Van arribar als afores, a la mateixa carretera de Pradafonda. Es va aturar al costat d’un atrotinat Citroën Visa.
-Segur que pots conduir?–va fer ell.
L’altre no va respondre. Continuava renegant.
-Hem perdut la dignitat, nen! Aquesta vila i jo! Però bé, a mi almenys em queda la suficient per no tornar. Per anar fent fins que em pugui jubilar i estar-me en aquell cony de Vilafortuny amb la meva dona, que és l’única que m’aguanta. Què en farà aquest poble quan tanquin la química de merda, eh?
Va mirar a baix. Es veia la resplendor difuminada i grogosa de la fàbrica, hissant-se sobre els dos rius com una borla bruta i pansida.
-No la tancaran, la fàbrica, encara –va fer ell.
-Tu ho has dit... encara.
Aleshores es va desplaçar dos passos, cap a la banda de la vorera, orientat cap a la clapa de terra feréstega. Va remenar entre els seus pantalons i ell va sentir un doll poderós d’orina caient sobre aquell límit gris on el camp i la vila jugaven contínuament a estira i arronsa. Va sentir un prolongat sospir, quasi un rugit, i l’Hortoneda va tornar cap a ell amb tres o quatre passes vives.
-Però no et pensis que em sentiré bé, quan passi –va dir-li, li va semblar que picant-li l’ullet-. No sóc pas un ressentit, no li vull cap mal ni a aquest poble ni al Grau. De fet, li tinc encara molt d’afecte, a l’Antonet. És solament que pensava que podria tornar a posar el coll per fer reviscolar l’equip d’hoquei, tornar-lo a les glòries del passat, com es diu. Crec de debò que ho podríem tornar a fer, per què no podríem tornar a treure un aplec de sargantanes, massips i graus? Però l’entenc, el Grau, un alcalde té altres prioritats i... tant se val.
Per un moment, van restar en silenci, espatlla amb espatlla, acarats a la boirina oscil•lant i freda que venia des de la confluència dels rius, allà dins de la fosca on ja no penetrava la cinta de llum de l’avinguda.
-El que no podríem trobar és algú com tu, no fàcilment –va dir aleshores la veu ja clamada, insòlitament baixa, del Quim Hortoneda-. En surten pocs com tu, creu-me. Pocs amb aquell cop de geni que tenies...
-Geni, jo? –va fer, agafat per sorpresa. Mai no li havia dit res semblant, en els anys que el va entrenar.
-Geni, sí. Un geni no és qui ho fa tot bé i de manera fiable, com era l’Antonet Grau. Geni és qui inventa una cosa nova, qui fa allò que els altres no han fet. Algú que potser un dia et deixarà tirat i no farà res del que se suposa que s’espera d’ell, però que el cop que te l’encertarà... Bé, aquell cop valdrà per tota la resta i per tot el que els altres bonament fan.
Van tornar al silenci, només trencat per la respiració de l’Hortoneda, que sonava forta però compassada, tranquil•la ara. Per sobre, es va anar elevant el brogit a penes audible del camp, la fressa distant de la fàbrica, els mil sorolls de la vila que es disposava a adormir-se. De cop, l’Hortoneda li va donar dos cops rudes amb la mà oberta a la seva espatlla esquerra i va saltar a dins del cotxe, va maniobrar ràpidament i va dirigir el cotxe carretera avall. Es va aturar un moment al seu costat. Va abaixar la finestreta i li va cridar:
-Qui sap, potser aquest poble necessita ara d’un cop de geni... No ho sé pas!
Va posar la marxa i va donar gas. El va veure encara, el cap gris sobre el coll quasi inexistent, probablement renegant o remugant entre dents, omplint el cotxe del seu alè saturat d’alcohol. Va tombar-se, cap a la vila. A l’esquerra, l’hotel emetia una llum més forta que la vila i que la mateixa fàbrica, en la distància. Va caminar cap allà, com una arna atreta per la llum més poderosa. No tenia gana, però tampoc tenia ganes de tornar sobre els seus passos.

Comentaris

  • El que fan els records quan hom creix[Ofensiu]
    Bonhomia | 10-05-2013 | Valoració: 10

    "Una bona dosi de nostàlgia gola avall", com diuen Els Pets a Pantalons bruts i els genolls pelats, del seu disc Brut natural. T'he comentat els quinze episodis! Si et ve de gust fes-hi una ullada, no és res de l'altre món però m'he llegit els quinze amb molta passió. Em pregunto si la saga seguirà.


    Sergi

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167757 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com