Cul de món.14

Dilluns va reaparèixer el director. Impertorbable, marcial i clerical, reobrint la negociació com el pastor que torna a reunir el ramat. No va haver grans novetats, tot un seguit d’intervencions perfectament prescindibles remarcant els punts de desacord que a ningú no li importaven, eludint els cercles el veritable nucli del desacord. Molt abans que ho arribessin, el director ja se n’havia tornat a absentar, amb la promesa evidentment falsa que tornaria de seguida.
El Pep Raigal va abordar finalment el punt. Calia assegurar la sortida pacta d’un nou reajustament de plantilla. El Xavier O’Donnell va negar la necessitat aferrant-se a la necessitat de determinar el cost dels treballs de descontaminació, la possibilitat de subvencions, la possible participació de la Generalitat en el finançament...
-Hauríem de deixar cobertes les opcions –va fer el Raigal.
-Hauríem de deixar treballar els auditors –va replicar l’altre.
Havia estat callat fins aleshores, només intercanviant frases banals amb el Raigal a cau d’orella. Ell, el Pep, havia parlat més amb la seva neboda, la Raquel, que estava situada a la seva dreta. Xiuxiuejaven contínuament i de tant en tant emetien riallades curtes sota el nas.
-Potser caldria esperar, doncs, al treball dels auditors, per tancar qualsevol acord –va dir aleshores, sense demanar torn, simplement enllaçant la seva veu amb les últimes paraules idiotes de l’O’Donnell, quasi sense saber si ho deia en veu alta.
Però ho havia fet. Les cares es van girar totes a l’uníson cap a ell, encara que només ho va poder copsar amb visió perifèrica. Enfocava la mirada al sostre i va deixar que l’efecte de la frase reposés lentament i fes el seu pes entre tors aquells cervells entumits.
-Això podria representar almenys tres mesos –va fer el Xavier Garcés, com sempre el més ràpid.
-Doncs bé, tres mesos. No veig la necessitat d’accelerar el procés quan queda la incògnita d’un punt tan important. Sembla evident que l’empresa ha d’assumir el cost de la descontaminació o bé fer front a unes indemnitzacions equivalent. En tot cas estem parlant de més de cent milions, i això sense tenir en compte possibles reclamacions de municipis que es veuran privats de subministrament d’aigües durant setmanes, potser mesos.
Silenci de nou. Ara ell va deixar planar l’esguard per cada un dels presents, i eren cadascun d’ells els que la desviaven.
-És aquesta la proposta oficial del Comitè? –va lladrar finalment l’O’Donnell.
El Pep Raigal es disposava ja a obrir la seva bocassa, però ell s’hi va avançar.
-És una reflexió personal.
-Una reflexió personal –va fer l’O’Donnell-. Potser que la deixem reposar aquí i demà ens tornem a trobar per veure si tots l’hem pogut reflexionar.
Van alçar-se ràpidament. Només van quedar-se ell, el Pep, i la Raquel.
-Què collons pretens fer, tu, ara? –li va etzibar el Pep tan aviat com es van quedar sols els tres a la sala.
Va fitar-lo tranquil•lament. Era una bona pregunta, i no estava segur de tenir-ne la resposta.
-Crec que he pilotejat una mica, ja saps, posant la bimba de la seva banda –va dir, finalment.
-Creus? Només creus? –va exclamar el Raigal, i va sospirar-. Espero que tinguis raó.
Es va aixecar. La Raquel es va aixecar al darrera seu, però sense deixa de fitar-lo a ell. Tenia els ulls vius, i maliciosos.
-Espero que tinguis el cony de raó- va repetir el Pep Raigal, i va deixar que la Raquel s’esmunyís darrera d’ell.
A fora, parlaven tots els membres del Comitè, nerviosament. El més nerviós semblava el Magrané, que feia escarafalls. El Pep el va deixar callat amb un gest imperatiu i se li va apropar amb gest adust.
-Hem de continuar la feina, encara tenim jornada. Et cridem un taxi? –li va proposar.
-No patiu, ja m’espavilo –va refusar.
Va tornar cap a l’hotel caminant, per l’antiga carretera. El dia era esplèndid i el sol queia ja a plom, com si fos estiu. Quan va entrar a l’habitació va llançar-se de cap la dutxa. En acabat va adreçar-se, encara nu, al mini-bar. Sí, l’havien reposat per fi. Els martinis petits, glaçats, esperaven en perfecte ordre de defensa al prestatget superior.
Quan va baixar a recepció per dirigir-se al restaurant la noia li va dir que tenia trucades pendents. Les havia sentit, però havia deixat que el vermut s’escolés mansament mentre les ignorava.
-Han deixat un missatge, han dit que truqui urgentment a aquest número –va insistir la noia.
El número de l’O’Donnell, com ja suposava.
-Gràcies –va fer, dirigint-se al restaurant.
A la tarda va deixar que el sòlid menjar i el vermut previ fessin la seva feina i l’enfonsessin en un son profund. El va despertar el so d’un timbre desconegut. En somnis, el va associar a alguna estranya imatge del passat que se li interferia amb els records de la sessió del matí: tots estaven reunits al voltant d’una enorme taula de negociació, distanciats potser per desenes de metres, i tenien un joc de cartes cadascú al davant. Hi havia l’O’Donnell i el Garcés, i el director o potser algú semblant, vestit de cardenal, amb una enorme mitra al cap. El Raigal i el Magrané també hi eren, però a voltes eren el mateix paio, amb un bigoti enorme, vestit com aquells forçuts de circ antic que es veien a les pel•lícules de Xarlot, un paio que es mirava les cartes que tenia entre unes enormes manasses, i que semblava no poder llegir correctament. Llavors ell mirava les seves cartes, i en lloc de sotes i cavalls o rombes i piques, hi havia gent retratada, gent que reconeixia vagament: la Balma, el Jaume, els pares d’ella, la Raquel, absolutament nua. I de sobte la Raquel ja no era dins la carta, sinó dalt de la taula, despullada obscenament, amb el seu cos eixut i esvelt i la cabellera deixada anar amb tot de rabiosos reflexos vermells, just quan incidia el record d’una Raquel encara més jove, una nena encara impúber, que es llançava nua al riu, allà dalt al Tríbalix, a les cadolles fondes, un dia d’estiu de feia un segle, quan tots van apostar que no es banyarien despullats i només ella ho va fer, nua des d’un om, va agitar el seu cos breu, una taca blanca i pigada caient sobre el corrent apaivagat i esquitxant l’espai amb cristallets de llum.
El timbre era el del mòbil que li havia donat el Tortajada.
-Sí? –va fer, amb veu pastosa. Estava del tot despullat sobre el llit i tenia una gran erecció.
-Per fi –va sonar, metàl•lica, la veu del Tortajada-. T’he trucat mil vegades.
-Suposo que t’ha trucar el teu O’Donnell...
-Meu? Què dius, què t’empatolles? Ei! No hauràs begut, oi?
-Només dos cinzanos... sense alcohol.
-Escolta, em pots dir a què has jugat aquest matí. Tothom m’ha trucat, alarmat.
-Tothom? Qui són, tothom?
-El Xavier O’Donnell i el Pep Raigal. Em pots dir que els has dit?
-Res, he deixat que rumiessin una mica sobre què s’hi juguen, tots plegats.
-Has deixat anar xifres, t’havia dit que era confidencial –va sonar ara més severa la veu grisa del Tortajada.
-Només una xifra vaga. Cal collar una mica l’empresa... –va fer, incorporant-se lentament al llit.
-Collar? Qui et va parlar de collar?
-Em vau enviar a una negociació, segons crec –va fer aleshores, escurant-se la gola.
Va seguir un prolongat silenci. Quasi podia veure els ullets immòbils de l’Hilari Tortajada sotjant el buit del seu despatx rere els gruixuts vidres de les ulleres.
-Vigila, noi. Vigila, d’acord? –va fer finalment.
-Sí, papi.
-No estic per conyes, saps? –va bramar la veu, molt menys freda-. He de passar informe ara mateix al de dalt i no tinc ganes de fer el ruc, val?
-El cap de dalt de tot? Uau!
-Vinga, a dormir la mona i demà més fresc que mai! –va etzibar-li, ara molt més relaxat.
Una bona mona. Va projectar-la, acariciar-la, degustar-la. Però va adreçar-se a l’armari i es va començar a vestir, lentament, calmosament.