Cul de món.10

El cap de setmana s’obria llarg i amenaçador davant d’ell, doncs. Sense obligacions, sense possibilitat de feina, però amb molts deures antics i podrits al darrere que se li col•locarien al davant només que donés un tomb per la vila, com intuïa.
Després d’agafar el mòbil del sindicat i fer un resum neutre i esquiu al Tortajada de la reunió, el divendres a la tarda ja no tenia res més a fer fins dilluns, quan hauria de posar fil definitiu a l’agulla i fer progressar de debò la negociació si no volia que caps de setmana com aquell se li anessin repetint.
-Com s’ha portat el Raigal? –va dir la veu monòtona del Tortajada.
-Com tu vas dir, dur com una pedra.
-Ja. Un paio de Comissions de veritat, oi?
Va forçar el riure. L’altre no va riure. El podia veure gairebé, aguantant la mirada, ja que no podia en la seva, en alguns punt de la paret, potser sobre algun cartell del sindicat del que penjava al seu petit i asfixiant despatxet. Tu tens la paraula, CCOO és la garantia, o bé La salut en el treball comença per tu mateix. Es preguntava com devien ser els caps de setmana del Tortajada. Estava casat, i sembla que tenia un fill. O havia tingut, no era molt clar. L’Anna li va dir una vegada, a pregunta seva, que creia que vivia sol, però parlava de tant un tant d’un fill que estudiava a Anglaterra, o potser a Irlanda. Als congressos on havien coincidit, mentre tothom es trobava als bar si concertava cites a les nits, amb tot de córrer i fregadissos pels corredors, ell es tancava a l’habitació a estudiar els documents congressuals, i quan a l’endemà tothom apareixia amb aspecte de residu de la farra, ell apareixia tan fresc com el dia anterior i aplicava implacable l’ordre del dia i arrasava amb tots els punts que li interessaven. Se li atribuïa una especial habilitat per preveure l’horari més propici per acabar amb qualsevol possible intent de resistència a les seves tesis.
En un dels moments més gloriosament ensopits i plumbis del darrer congrés, on va ser reelegit secretari general de la Federació dels sindicats de la Indústria Química, va colar-lo a ell en una executiva on tots, llevat d’ell mateix i de l’Anna, eren de la vella guàrdia. Va colar sense reticències, de fet era una votació conjunta, però potser ningú ni se’n va adonar del seu nom. Qui deu ser, aquest passerell, es devien dir els dies següents. I quan el van poder identificar van venir els petits tripijocs, les soterrades escaramusses, les diminutes venjances, les putadetes gairebé impalpables. Però allà estava ell, secretari d’acció sindical al cap de pocs mesos, per renúncia voluntària del pes pesant que havia estat un rival in pectore del Tortajada i havia acabat acceptant integrar-se a l’executiva amb el càrrec promès. Un secretari d’acció sindical volia dir un relleu en el futur previst per un secretari general que fos donat a preveure. I no n’hi havia gaires que no preveiessin el relleu a un sindicat on no podies optar més que a una reelecció per imperatiu estatutari, i algú t’havia de servir de paracaigudes notable i fiable, i qui millor que el teu successor.
O no. Del Tortajada es deia que seria algun cop membre d’un executiva confederal, si no el màxim executiu. D’això se’n dubtava. Li faltava carisma, capacitat comunicadora. Simpatia o empatia. Li faltava el que li venia folgat quant a capacitat estratègica. I que l’hagués designat a ell en aquell lloc no podia, doncs, prendre’s per casual. Que les seves comarques d’origen fossin el gran planter de la indústria química era a penes una excusa. En el fons, també per a ell era un enigma. En Tortajada mateix, era un enigma.
Però... i ell per al Tortajada? Ho era? O era un llibre obert on llegia amb rara penetració amb els seus ulls àvids rere els gruixuts vidres de miop? Si era així, què hi havia vist, en ell?
L’Anna es va encongir d’espatlles quan li ho havia preguntat, tot just havia rebut la proposta d’ell i un cop li havia consultat en secret.
-Potser és que té una mena de respecte reverencial i inconfessat, que no es confessaria ni a ell mateix, vaja,cap als títols universitaris.
-Cap als títols? –va replicar ell-. Per què hauria de tenir respecte un paio com ell?
-Traumes juvenils, potser? –va fer l’Anna, i va fet aquell gest que sempre feia quan donava per prou concretat un tema. Un gest com de tallar l’aire amb les seves mans grassonetes.
Respecte reverencial. Li costava creure que algú pogués tenir-li respecte a una trivialitat tan gran com aquell títol que no sabia ben bé ni on devia tenia desat. Cert, potser era l’únic resultat tangible que havia obtingut dels anys a Barcelona, un títol tret amb més pena que glòria mentre abocava a l’hoquei, primer, i a la dissolució, després, les seves esperances. Almenys el títol li havia servit per aconseguir una feina a una química on, de la mateixa manera gairebé casual, gairebé com si sorgís com a pura contradicció irònica a la seva voluntat, com va acabar sent delegat de personal i en acabat alliberat sindical amb totes les hores del món per complicar-se la vida amb feines com aquella que ara mateix li havien encolomat.
Aquella primera consulta va ser la primera vegada de les moltes que després li faria a l’Anna sobre les qüestions més delicades de la seva feina. Era de l’única persona de la qual es podia refiar, en aquell cau de conspiradors que era la Federació, incloent-se a ell mateix. I una persona molt sagaç que sempre havia comprovat que, si l’errava en els judicis, era ben bé per molt poc.
-No és que sigui mala gent, és alguna cosa que té a veure amb l’aire que respirem –li havia dit l’Anna quan ell es va queixar del que creia que era un dels pitjors vicis del sindicat: aquella insostenible pèrdua de temps, energia i paciència en les guerrilles internes.
-La contaminació de les químiques, vols dir?
-Ha, no, una contaminació que corre per tota la casa.
L’Anna, però, tenia un optimisme indestructible, una consciència del deure que l’empenyia sempre cap endavant, sense reparar en les petites misèries accessòries, que deia ella. El que des de la cara de la moneda més fosca tenia també el Tortajada. I desproveïda i nua de l’ambició d’aquest.
Incapaç d’estratègia en la seva vida, ell havia trobat en l’acció sindical la capacitat de jugar amb el seu olfacte tàctic per dissimular-la i fer veure a tothom que sí tenia aquesta agilitat de maniobra que cal en una negociació o en una mobilització. I així s’havia investit del discutible prestigi d’estar dotat de l’ambició que cal afegir al talent per a trepar i consolidar un càrrec. Una ficció que ell no havia procurat bastir i que, és més, no es pensava molestar a desmentir.
Per què? Per què malgastar les seves energies?
-Creus que pensa en mi per a futur secretari general, Anna? –li va dir, doncs.
-Potser sí, potser no. No sóc capaç mai de predir res, d’aquest home.
Dur com una pedra, un paio de Comissions de veritat.
Aquell divendres va sopar a l’hotel i després va pujar a l’habitació. Va estar passant els canals de la televisió sense pausa, al mateix ritme metòdic amb què anava buidant ampolletes del mini-bar.