Cróniques de l'Anna I: Filla de Rwanda (6)

Un relat de: NinniN

Ja clarejava, quan vaig apagar l'ordinador i vaig sentir la porta. Des del migdia, quan havia tornat de veure a la Dolores, m'havia quedat a casa, redactant tot el que havia pogut averiguar… i esperant a en Carles. Estava molt enfadada amb ell. Perquè no suportava preguntar-me on havia estat tota la nit. Perquè no entenia que no hagués pogut ni posar-me un missatge al telèfon per dir-me que vindria tard a dormir, o que no vindria a dormir, o qualsevol cosa…

Així que, mentre sentia la porta, vaig córrer a la meva habitació, i em vaig ficar al llit i tapar fins el coll… sentia com s'acostaven les seves passes pel passadís, i com obria la porta intentant no fer soroll i vaig tancar els ulls, fent veure que dormia. Desprès, vaig sentir com s'acostava al llit, les passes atenuades per la catifa, i s'asseia al meu costat. Em va acaronar el cabell.
- Anna, dorms…? - va dir fluixet.
Vaig fer un esforç per convertir la meva respiració en més forta, com si dormís profundament, i vaig sentir com es treia les sabates, com tants cops havia fet, i s'estirava al meu costat, abraçant-me per la cintura. Desprès, vaig sentir com recolzava el seu cap al meu clatell i silenci… i quan m'havia acostumat al silenci, la seva respiració, més revolucionada, més intermitent. Estava plorant.

Em vaig despertar amb molta son. Només havien passat un parell d'hores, i vaig sentir tràfec i olor de cafè de la cuina.
Vaig entrar-hi, i allà estava ell, amb els ulls botits, de no dormir, i de plorar, prenent una tassa de cafè. A l'entrar jo, es va aixecar, sense dir res, i es va posar a preparar-me un cafè amb llet. Com m'agrada a mi el cafè amb llet.
- Bon dia - vaig dir jo, esforçant-me per estar alegre- mmm… cafè del bo!
Es va girar i em va somriure, amb posat trist.
- Anna… ahir vaig anar a veure a la Carme.- va sospirar. Jo també - vaig estar amb ella fins ben entrada la matinada. Hem parlat molt.
Vaig mirar-me als peus. Esperava pacientment que em digues que la Carme me'l tornava a prendre. Que se n'anava amb ella. Que deixava el meu pis. Aquest cop, amb menys dolor que l'última vegada.
Però no va dir res. Només es va atansar, em va abraçar i em va fer un petó a la galta.
- Gràcies per deixar-me estar amb tu. Aquí, a casa teva. - va somriure - sol, no crec que ho pogués superar, tot això.
- Què no pots superar, Carles? - vaig dir, una mica irritada - Carles. La Carme, em va explicar ahir que les vigilaves. Que vigilaves a la Knee.
Va mirar-se els peus, enfundats en unes sabatilles de quadres.
- Saps, en un principi vaig començar a vigilar-la perquè em feia por. Per la Carme. Els quatre junts, només hi vam viure durant un temps. Però desprès, quan ja no estava enamorat de la Carme, tot i que ja saps que sempre li tindré un efecte especial, tot i que pensava que la Knee ja no suposava un perill per ella… es va convertir en una costum.
Vaig mirar-lo, sense entendre.
- La Knee odiava profundament a la Carme. I la Carme, no sé perquè m'odiava profundament a mi, en tornar de Rwanda. Així doncs, la Knee, va començar a parlar amb mi. I em va explicar moltes coses. Tot a mitges, però moltes coses. Algunes les vaig creure, altres no, com per exemple, que la Carme, lluny d'ajudar-la, l'havia separat de la seva família, del seu pare. I que la Carme, havia traït a la seva mare. I que per això, mereixia una companyia tant hostil com li fos possible donar-li. Tenia molt d'odi dins, la Knee… per això, vaig intentar prevenir a la Carme. Em va fer fora de casa. La Knee em va començar a odiar, també. I fins aquí… ja saps la resta de la història. Però jo no li volia cap mal a la Knee. Seguia sent una criatura.
- I la Carme? T'ha explicat res de nou?
Va sospirar.
- Cap sorpresa. La Nambule és filla seva. I del pare de la Knee. Se les va endur perquè el pare tenia por que li matessin la Knee. Era filla d'una Hutu i un Tutsi, el pitjor que hi pot haver per a un Hutu. Pel que he pogut entreveure, es coneixien ja des del primer cop que hi va anar. Just abans que nasqués la Knee. Quan va tornar, just desprès del genocidi, Ell, li havia pres la Knee a la seva mare, i, com que la Carme era blanca, i es veu que els tenen en millor consideració que als Hutu, la mare de la Knee, li va demanar que fes d'intermediària. Que volia veure a la nena. I llavors va ser quan es van començar a entendre. La Knee era petita, però se'n recordava. I s'adonava que aquella dona, lluny d'ajudar-les a ella i a la seva mare, les separava més.
- Bufff… quina situació, oi?
- Si… quan va tornar, ens vam casar. La Carme es sentia molt malament per tot el que havia passat. S'havia enrotllat, amb un dels que mataven gent alegrement, només perquè no eren com ell. Però seguia pensant en la Knee. I quan ell la va trucar, per a demanar-li que se l'emportés, alguns anys desprès, perquè els seus propis amics havien amenaçat de mort a la seva petita per tenir sang Hutu, no va dubtar ni per un segon anar a buscar-la. Només per fer-lo feliç a ell. Perquè ja l'estimava, sempre l'havia estimat més que a mi.
- Vaja…
- La resta, te la pots imaginar…. Fins al dia d'avui.
I tant si me la imaginava. M'imaginava, com en Kimuly l'havia anat a buscar a l'aeroport. Com s'havien fet fonedissos entre la gent perquè no la trobes la persona que li havia enviat la Dolores perquè la recollís. M'imaginava que aquella nit havia dormit amb ell. I que havien planejat com s'enduria la nena, la Knee. M'imaginava també, la sorpresa que s'havia endut ella, al descobrir que estava embarassada. I que no sabia què fer. I que ell, li havia dit que no s'amoïnes. Que anés amb ell fins el naixement de la criatura.
També m'imaginava que durant un any, fins que la petita havia tingut un parell de mesos, havien vist que no podien presentar-la com la seva filla. La solució més fàcil, tot i que la Knee era encara una nena, era presentar-la com la seva filla. Tenint en compte, que la Carme se les havia d'emportar del país, ja no importava qui tingués sang Hutu.
I també, a pesar dels sentiments contradictoris que tenia per la Carme, podia entendre-la… podia comprendre el que deuria sentir al venir sola a Barcelona. Al trobar-se amb el seu marit, en Carles, de qui ja gairebé no recordava el nom. Al adonar-se, que tornava a estar separada de qui estimava. I tota la impotència al veure com, la nena per qui havia fugit de Rwanda, l'odiava amb totes les seves forces.
- I… i el pare de les nenes? -vaig preguntar sense gaire esma - ja sap el que ha passat?
- La Carme… ella està molt afectada i dolguda per això. Diu que la única resposta que va tenir, l'única resposta, va ser que mai l'haurien d'haver tret de Rwanda. Que s'hi haurien d'haver quedat tots quatre. I que ja sabia que aquest era el destí de la Knee. I que ja s'havia afanyat en esbombar als quatre vents que la petita Namule és d'ell i de la Carme. Que no hi té res a veure la sang Tutsi.
- I ara què farà…. - vaig preguntar amb certa prudència - suposo que no marxarà amb ell… ara que ja es sap tot…
- S'ho ha plantejat. Diu que està una mica perplexa per la reacció d'ell davant la mort de la seva filla… però intenta, infructuosament, perquè veig que no s'ho creu ni ella mateixa, acatar-ho tot a diferències culturals.

Vaig sospirar i em vaig dutxar i vestir sense gaire esma. Estava intentant assumir, que la Carme, aquella aventurera que tant havia arribat a envejar i a admirar, s'havia convertit de sobte, en just el que jo no voldria ser per res del món: una ànima en pena per una mort, una mare entre bambolines, una persona, que per amor, ho havia deixat tot, fins i tot el seu propi amor, i ara, que es trobava plenament immersa en aquesta addicció que és l'amor, i que tenia possibilitats de tornar a estar amb ell… ara potser s'adonava que l'havia espifiat. Que l'home que ella estimava, no era de la mena d'homes que estimen com l'estimava en Carles. Que tot eren condicions, i solucions poc satisfactòries… com per exemple la de donar com a resposta a la mort de la seva filla, que era el seu destí.

Vaig sortir, no gaire convençuda cap a casa de la Carme. No sabia molt bé com… com preguntar-li res. Però em sentia més forta que ella… no em sentia tant insignificant com sempre que estava al seu costat… perquè ara sabia que ella també tenia debilitats. Que ella, tant disciplinada com semblava, havia fet bogeries per l'amor.
Quan vaig entrar a la saleta d'estar i la vaig trobar amb el whisky a la mà, amb la bata de ras de l'altre dia i amb aquell riure sorneguer mirant-me, vaig saber que les coses no anirien bé. Se la veia molt destrossada, i li vaig veure una mirada ara agressiva, ara perduda, que em recordava molt a la que havia vist en més d'una ocasió a la meva mare, al principi de la seva enfermetat, i quan va començar a parlar, aquella mirada expectant, aquella burla mentre deixava anar paraules que sabia que em feririen…
- Saps on ha dormit, avui, en Carles - va ser el primer que em va dir, mirant-me maliciosament.
Vaig somriure sense respondre.
- Li he explicat tot, saps? - va dir retorçant-se els dits, sumament nerviosa - i tot i així, s'ha quedat a dormir amb mi.
Vaig mirar al terra, i vaig deixar-la continuar.
- Potser tornem junts, t'ho ha explicat, això? - va deixar anar un sorollós riure.- perquè des que no estic amb ell que res m'ha sortit bé… - va dir canviant l'expressió - i amb quina cara haig de tornar amb el pare de la meva filla? Amb quina cara, havent deixat que matessin la Knee? Amb quina cara l'haig de mirar, sabent que sap com m'odiava la Knee perquè havia traït a la seva mare?
Em vaig sentir una altra vegada abandonada. Per segon cop en aquell dia. Per veure a la Carme fora de sí d'aquella manera. I pensar que potser a en Carles, que no entenia de mals psicològics, l'havia vist com una dona destrossada, que també ho era, i no com la boja que jo veia que tenia al davant.


Comentaris

  • Aclaracions[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 01-07-2005

    Aquest capítol ens aclara molts aspectes, i ens deixa navegar una mica més cap al final. No sabem encara la raó de la mort, però això es accesori, en realitat no es molt important es un rerafons per parlar de les relacions humanes amb personatges que cada vegada tenen més transfons.

    I cada vegada més encarrilats al moment àlgit de la història.

  • Havia començat a perdre el fil[Ofensiu]

    però ara espero acabar-la tota!
    Quan al contingut, segueix essent molt interessant.
    Pel que fa a la redacció, ja et vaig comentar alguna vegada -em sembla, i si no ho faig ara- que m'agrada molt, el trobo directe i clar, i permet una lectura distesa. Tot i que hi falta en alguns moments alguna repassadeta final. Vinga, si no hi ha res de nou o d'urgent que en algun capítol et vulgui comentar, ens veiem d'aquí a una estona (una horeta, més o menys) a Cròniques de l'Anna I: Filla de Rwanda (11)
    Bye bye!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: