Cróniques de l'Anna I: Filla de Rwanda (3)

Un relat de: NinniN

Vaig tancar amb el màxim de silenci possible la porta del pis, i vaig baixar les escales corrent, com sempre.
A l'arribar a la moto, em vaig aturar per trucar a la redacció i dir-los que no em passaria durant una setmaneta, que faria el cobriment de la noticia de l'assassinat, però que els enviava quatre articles "comodí" que tenia, per si algun dia hi havia poca cosa a explicar.
Anava a pujar a la moto, però estava molt adormida, a casa no havia pres cafè per a no despertar al Carles. Volia que dormis fins que jo ja no hi fos, havia tingut un dia molt dur… però sobretot, volia estalviar-me el tràngol d'esmorzar amb ell pel matí. Ara que estava més o menys guarida del seu enamorament, no volia caure per culpa de records estúpids, com els molts esmorzars que havíem pres junts. Em sentia una mica mesquina per lo dura que havia sigut el dia anterior amb ell… però no li volia demanar disculpes. En el fons, m'intentava enganyar a mi mateixa fent-me creure que s'ho mereixia.
Vaig asseure'm a la terrassa del bar que hi havia al costat de casa per a prendre un cafè i de passada pensar sobre quin havia de ser el meu primer destí.
Pel moment, en tenia tres al cap, però encara no tenia clar l'ordre.
Un, era la policia. Havia estudiat Periodisme, amb la germana d'un dels Tinents que portaven el cas, i sospitava que havia estat enamorat d'ella… però primer, volia trucar-lo. El convidaria a prendre un cafè, fora de comissaria, i així podrien parlar tranquil·lament.
El segon, força clar, era a la Carme. Només volia veure com estava, res més.
I el tercer anar a veure a l'ambaixador… o potser no, potser millor entrar a l'ambaixada en condició de periodista.

Des del mòbil, vaig trucar al Tinent Garcia. Vaig notar com somreia mentre li parlava, i em va semblar una bona senyal.
- Anna! T'haig de felicitar. He seguit els teus reportatges, i veig que t'has convertit en tota una reportera… i una gran viatgera!
- Si… gràcies…. Josep, jo..
- Tranquil·la, Anna, ja sé perquè em truques. He llegit la noticia d'avui i he vist que tu estàs cobrint el meu cas. Vols que ens veiem? Ja saps que molt més no et puc dir, és un tema molt delicat…
- Sí, ho entenc perfectament, però igualment, m'agradaria prendre un cafè amb tu, tot i que m'imagino que estàs molt ocupat, no et robaré molt de temps - em feia gràcia, pensar que en Josep devia estar molt i molt feliç de que al fi alguna dona insistís per veure'l, encara que fos per un interès aliè a ell.
Al final, vam quedar, contra la meva voluntat, per a dinar.
A l'ambaixada li van dir que el Sr. Ambaixador no la podria atendre fins l'endemà, però que per la tarda, romania obert per atendre al públic. Poc convençuda, va deixar el seu nom i telèfon perquè la truquessin, per concretar l'hora l'endemà, i va decidir anar a veure a la Carme.

Va picar el timbre, sense gaire convenciment, i una minyona vestida amb bata, amb un clar accent dominicà la va fer entrar i esperar un moment a la sala d'estar. Al carrer hi havia molts periodistes esperant. No era estrany el volum que havia agafat la noticia, tenint en compte, que la Carme, era com una heroïna i força coneguda al país. La casa, tenia tots els porticons tancats, tot i que ja era tard, i tenia un aspecte molt tètric, ornamentat amb les cintes de precinte de la policia, que hi havia al menjador, on havien trobat el cadàver de la Knee.

Una estona desprès, va baixar la Carme, amb els ulls inflats i vestida amb una bata de ras de dormir. Va obrir les finestres, i se'm va atansar a abraçar-me.
- Ai, Anna… necessito respirar aire fresc, aquesta casa fa pudor de mort, i de dolor…
Vaig veure com se li omplien els ulls de llàgrimes, i es retorçava les mans, sense mirar-me directament, asseguda al sillonet de davant seu.
- Anna, no sé perquè ha hagut de passar, això. Però ho haig de saber, ho entens?
Ella va assentir.
- He pensat en investigar una mica pel meu compte. De moment no publicaré res, com pots suposar. Només perquè sapigueu… sàpigues, què ha passat.
Vaig veure com un reflex d'ira li inundava els ulls en pensar en en Carles.
- A ell no li impliquis. No era la seva filla… no té perquè saber res.
Vaig sospirar, sentint-me un altre cop, estúpidament comprensiva amb aquell parell.
- Carme… jo no sé què us ha passat, ni ho vull saber… però has de saber que està molt amoïnat, també. Ha estat un cop fort per a tots.
- Anna… no vull parlar d'ell. Però no hauria d'haver vingut ahir, no donades les circumstàncies.
- Però Carme, perquè tant d'odi? És que… potser, si vols només, m'ho hauries d'explicar… per entendre't, potser fins i tot per aclarir què ha passat.
La Carme va sospirar.
- A mi també m'interessa saber la veritat, ho pots comprendre millor que ningú. Però en Carles, no es va portar gens bé amb nosaltres tres. Especialment amb la Knee. I últimament, estava molt estrany. Me l'havia trobat pel carrer, al costat de casa, com si ens estès… com si l'estès vigilant. I ara mateix em fa por.
Vaig mirar-la, sense poder donar crèdit al que sentia. Sempre havia cregut en ell com en algú prou equilibrat, tot i que l'havia conegut en els pitjors moments de la seva vida, com per no seguir a la gent ni fer coses d'aquestes.
- Carme, et demanaré alguna cosa… per exemple, el telèfon, o l'adreça de la missionera, la teva amiga… com es deia? - va alçar la vista, com sorpresa.
- Perquè el vols? No crec que et faci cap servei… jo si vols, te'l dono, però…. - vaig fer que sí amb el cap, i vaig prosseguir:
- També vull que m'expliquis què va passar, a Rwanda, l'últim cop que hi vas anar. Què et va passar per canviar tant, per no voler a en Carles.
Va sospirar.
- Saps que és molt dolorós per a mi, parlar d'això. Però si t'ha de ser de servei… - va sospirar mentre s'aixecava - et vaig a buscar el telèfon i vinc.
La va deixar uns minuts asseguda allà, i va tornar, amb una safata amb dues coles, per asseure's un altra vegada al seu davant.
- Bé. Potser que comenci - va dir sospirant, fent patent el difícil que li resultava parlar-ne - Vaig arribar de nit a Rwanda. A l'arribar a l'hospital, em vaig trobar amb un quadre difícil. Ningú m'havia anat a recollir a l'aeroport, vaig pensar que per oblit o perquè no haurien rebut el meu correu… em va estranyar, però vaig agafar un taxi. Ja arribant a l'hospital, vam trobar tres persones, demacrades, amb la pell seca i enganxada als ossos que amb prou feines podien caminar. Vaig intentar recollir-los i el taxista s'hi va negar. Em va dir que n'havia vist molts, d'aquells, per la zona. Així que vam seguir. La circulació de gent, cada cop era més densa. Sense arribar a ser… sense arribar a ser res semblant a allò dels 90, però molt i molt dur. La Dolores, la missionera amiga meva, la que t'he donat el telèfon… ella em va fer una gran rebuda, com sempre… em va dir que no m'havien enviat a ningú a l'aeroport, perquè feia més falta allà. Em va explicar que estava arribant gent. Moltíssima gent. Gent que fugia d'una epidèmia. Una grip. T'ho pots creure? Una grip que es podria solucionar amb medicaments, si en tinguéssim. Una grip, que estava deixant a una zona del país sense mà d'obra, el que significa que els cultius, es feien malbé al camp, que no hi havia menjar, i l'aigua… ningú l'extreia dels pous, es barrejava amb… tota mena de substàncies humanes, i podia que derivés en una epidèmia de pesta. La gent, arribava en molt mal estat a l'hospital. Alguns, venien tota la família, havent deixat ja pel camí algun nen o avi, els que abans flaquejaven, morts. No sabien la magnitud que podia agafar tot allò. Podien esperar que hi hagués un canvi. És a dir, que els més forts es recuperessin, que per sí sol tornés a rutllar tot, i que poc a poc, els contagis anessin minvant. Però un mes i mig desprès, tot continuava igual. No anava ni a més ni a menys. Així, que, la Dolores, em va demanar que anés a fer un reconeixement de la zona. Vam sortir l'endemà, jo i un company de l'hospital que em faria de traductor per a qui no parlés francès (era una zona molt rural, la que anàvem, i algunes paraules del seu Rwandès era diferent del que coneixia jo). El mateix dia, en una aturada del jeep, mentre el meu company s'endinsava al bosc a fer un riu, vaig sentir una fressa darrere meu… i ja no recordo res més. Ara sé, que la grip va ser controlada amb vacunes… era el que més m'amoïnava durant l'any que vaig ser retinguda per aquell… aquell grup. Allà també, hi vaig conèixer a la Knee. Tenia dotze anys i ja estava embarassada- va dir amb la veu trencada - No vaig pensar ni un sol segon amb en Carles. En tot l'any. El pare de la Knee, era algo així com un líder tribal… una persona molt noble. Amb uns valors molt diferents dels que tenia en Carles… més lleial - va alçar la vista i em va mirar, fent-me sentir incòmode en aquell moment - i més fort. I vam traçar certa amistat durant aquell temps. No sé la finalitat d'aquell rapte, Anna. Però em va deixar marxar, quan, just desprès de néixer la Nambule, li vaig dir que me les volia emportar a Barcelona. Que no em semblava vida, el que els estava donant a la Knee i la Nambule. I així és com vaig tornar.
Vaig mirar-la. Estava una mica… em semblava una història estranya… em semblava que durant el rapte devia haver patit. I que hi havia molts forats, que no hi havia detalls. Que havia oblidat molt.
- Desprès, a l'arribar aquí… vaig trobar a en Carles. I vaig veure la seva cara… el sentiment de culpabilitat que tenia. I que era dèbil - va mirar-me, i amb un gest va intentar justificar-se - no em malinterpretis. No culpo, que mentre vaig desaparèixer, estes amb tu. Puc entendre que si creia que no tornaria… però Anna, vaig veure més coses, coses diferents a les que volia que tingués un home que estès al meu costat, i vaig decidir deixar-lo. No t'enganyis, Anna. Et conec, i puc veure, que la principal víctima d'aquella història vas ser tu. - va prosseguir - a mi no em va fer mal. I penso que a ell tampoc. Perquè no va tornar pas als teus braços, oi, quan ens vam separar?

Comentaris

  • Un cap tribal[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 01-07-2005

    Home, estic d'acordf amb el Vicenç que la història de la Carme te forats dels grossos, es clar que sembla precisament la opció de l'autora ja que la prota pensa el mateix i es suposa que cal que segueixi investigant. Tanmateix, crec que si hi han alguns daltabaixos de documentació, i si bé es cert que a cada lloc de rwanda es poden parlar llengues diferents segons, les diferències dins d'un mateix àmbit lingüístic no son tan grans per molt rovellada que tinguis la llengua per caler un interpret. I també es cert, que empresaris, i mafiosos poden tenir un poder extrem en molts països africans, perpò asegurar que la figura del cap tribal ja no té cap paper a la societat rwandesa, i més en zones tribals, també es descontextualitzar la situació, i simplificar_la en escés. Ara bé, es segur que la majoria de gent no coneix la situació de Rwanda i no dira ni ase ni bèstia, però es precisament per això que em sembla important contextualitzar perquèr la imatge de la majoria de països africans ens arriba tan desvirtuada per una gran part de tòpics decimonònics que ara es segueixen generan a la literatura i al cinema i donen pas a noves manipulacions i imatges erries, que a mi m'agrada molt que es cuidin aquest aspectes, si´més no per respecte. Es clar que Rwanda com ja he vist només es un rera fons que uses com autora par donar context, i que aprofites per realitzar una crítica socio política.
    He suposat que o coneixes el país o t'has documentat molt bé, i la posició de la Carme davant les nenes, a les quals adopte per treure de aquella Àfrica que no ens agrada, queda soterrada davant la suprahistoria, la de intriga d'allò que ens està amagant la Carme... però malgrat tot aqui s'insereix una altre imatge de l'africà desvalgut que cal que sigui salvat pels europeus, per europeus amb noia de fer feines i bata de setí, amb la qual els africans sovint volen lluitar... perquè no son desvalguts socialment, malgrat la pobresa, i malgrat els coflictes, no son invàlits socials que necessitin que els europeus salvin als seus fills portan-los a les meravelles d'occident. No se si aqui, tenim una forma de veure Àfrica o si el futur revel.larà una crítica social més profunda de la que em vist fins ara per realitats difícils, i se que sovint aquest temes tant espinosos son difícils de trebalalr en una narració.

    Sóc conscient que tinc que continuar llegint, doncs de moment comento amb una mirada sense amplitud, cal veure com es desenvolupa el relat, però una part de la meva feina consisteix en l'estudi dels paràmetres que s'usen per parlar de les societats africanes al nostre món, des de els llibres als audiovisual, pel.lícules i telenoticies, he de confessar que si aquest relat l'estigués llegint a la feina, en aquesta plana posaria un posit vermell.

    Tanmateix com a narracció segueixes essent una excel.lent narradora, que ens fas intrigar i en mostres una realitat dura, amb agilitat i cadència.

  • Aclaració.[Ofensiu]
    NinniN | 13-09-2004

    No és un cap tribal!!!

    Jejeje, avui en dia a Rwanda, té més poder l'amo d'una empresa de construcció de carretera (d'aquestes que desfán mentre fan), el tema "tribal" está força oblidat, perquè no són els que tenen el poder.

    És un home de negocis, o un polític... vamos, un paio de lo més mafiós i amb més poder...

    Una altra abraçada!


    NinniN

  • Hummmm[Ofensiu]

    No sé, no sé, però tota aquesta història de la Carme fa una mica de pudor de socarrim... Diguem que no me l'acabo de creure. ¿I el cap tribal la va deixar anar a Barcelona amb les dues nenes (perquè encara que mare, amb dotze anys encara és una nena, es pot dir)? ¿I quina fou l'autèntica relació entre la Carme i el cap tribal? A veure què serà...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: