Cróniques de l'Anna I: Filla de Rwanda (2)

Un relat de: NinniN

Vaig abraçar a la Carme, per a despedir-me, i li vaig dir com ho sentia. Em va agrair que estes allà jo, i no un altre periodista, algun desconegut. Sabia com odiava cobrir noticies de successos, i també sabia, que, amb la meva posició al diari, en aquell moment, em podria haver negat tranquil·lament a cobrir-la. Però m'apreciava a la Carme, tot i fer temps que no estava en contacte amb ella. Quan em va explicar, el director, el que havia passat, perquè sabia que m'unia certa amistat a la Carme, no ho vaig dubtar ni un moment. Només pensar que aquella noticia podia caure en mans de qualsevol, que li podien donar el tracte morbós que es donen a tants i tants assassinats d'innocents… Em semblava impossible que, aquella nena de pell bruna i expressió espantadissa, hagués estat assassinada. Qui podia tenir cap interès en fer-li mal?

Finalment, un impertinent agent de policia, va interrompre la nostra abraçada per dir-me que havia de marxar. Que havien estat més benèvols amb mi, només perquè la Carme els ho havia demanat alegant que era amiga de la família, però que no volien tafaneries de periodista enmig d'una investigació tant delicada. Desprès de parlar durant uns minuts amb ell en que em va dir què podia i què no podia publicar, vaig sortir al carrer, agraint que els meus peus toquessin un terra neutral, aliè a qualsevol dolor o desgràcia. I és que dins la casa es podia respirar mort, una mort sense cap sentit.

Vaig començar a caminar, quan vaig sentir uns passos apressats darrere meu, i una mà que m'agafava l'avantbraç.
En girar-me, em vaig trobar cara a cara amb en Carles. Feia tant de temps, que no veia aquells ulls… Semblava relativament tranquil, desprès de l'escena, i d'haver donat les seves senyes i explicacions diverses sobre el que havia fet el dia abans a l'hora de la mort de la Knee.
Ens vam mirar uns instant, i finalment em va somriure.
Jo no sabia molt bé com m'havia de comportar amb ell. M'havia sentit molt traïda… havia cregut en la nostra amistat, i ell no. Des que la Carme havia tornat, que no havia parlat amb ell.
- Anna… com estàs? No esperava trobar-te aquí… en aquesta situació…. - tant i com el coneixia, podia veure que li havia agafat un atac de pànic escènic, que segurament s'estava penedint d'haver-me seguit - ha estat molt dur, potser no hauria d'haver vingut, però he sentit la noticia per la radio i volia donar el meu suport a la Carme… et juro que jo….
Li vaig somriure amb certa ironia.
- Carles. Que la policia t'hagi preguntat què vas fer ahir a la nit, no significa que jo ho vulgui saber - estava sent plenament sincera amb ell - ni que jo pensi que tens res a veure amb això. Haig de marxar. S'ha fet tard, porto tot el dia aquí, i tinc ganes d'arribar a casa, haig d'enviar l'article, i descansar.
Va mirar a terra. Coneixia aquella expressió… la de no voler quedar-se sol. No sabia res de la seva vida, i no volia saber-ho. Era massa dolorós, i trist, i em portava records horribles. Del meu sobre esforç, un esforç que ell havia despreciat, per oblidar-me d'ell com a home i començar a mirar-lo com a un amic. Un esforç que només s'havia compensat en els meus infinits viatges per treball, de setmanes, mesos o dies. Hi havia temporades, en que escrivia articles set dies a la setmana, cinc d'ells des de diferents punts del mon. I la soledat que sentia, per lo menys tenia una explicació, estava sola, perquè viatjava contínuament.
- Carles, marxo. Ja ens veurem - vaig dir, mentre girava sobre els meus talons, i m'atansava a la meva moto, amb el casc ja posat, sentint la seva mirada trista enganxada a la meva esquena.

A les deu de la nit, van picar el porter automàtic. En despenjar el telèfon i sentir la seva veu, se'm va glaçar la sang.
Vaig obrir la porta esperant que puges, haig de reconèixer amb certa il·lusió, i vaig recordar que encara no havia sopat quan el vaig veure amb les dues bosses del Fresh & Ready.
- M'has portat sopar? - vaig dir, somrient lleugerament. - t'ho agraeixo. No tinc res de menjar a casa. Ja no me'n recordava, que encara no havia sopat.
- Ja m'ho imaginava. A més, t'he vist molt magre avui. T'hauries de cuidar més, Anna. - va entrar passant per davant meu.
Quan havíem sigut amants, cada dia em portava el sopar. Havia descobert, la meva memòria horrible, quan treballava per les hores d'àpat.
Ara, el meu problema s'havia agreujat. El cert, era que en aquells moments, en que el meu rellotge biològic començava a fer tic-tac per la meva desesperació, en que cada pocs dies canviava d'horari, i en que treballava més que mai per a sentir el tic-tic-tic de les tecles enlloc del tic-tac, havia descuidat més que mai la meva alimentació.
Vam estar parlant de futileses fins gairebé la matinada. Notava que no volia marxar… que volia que ens poséssim al dia. Cap dels dos, teníem res massa interessant per explicar-nos. Les nostres vides, seguien més o menys com abans, treballant molt per a sentir poc, i aquella conversa, va derivar únicament a coses que havíem fet, els meus viatges, els meus articles d'arreu del món, que ell va demostrar que havia seguit amb avidesa, els seus casos, que ja era, per fi, soci del bufet en el que treballava…
- Anna, em sembla que et dec una explicació.
Els ulls se'm tancaven, quan vaig començar a sentir això, i de sobte em vaig desvetllar del tot.
- Carles, tant li fa, ara ja… - vaig sospirar- mira, ara estem xerrant, com sempre, com abans…. I tant li fa. Ja ha passat, s'ha trencat alguna cosa entre nosaltres, i és difícil recuperar aquestes coses… en aquell moment, estaves en una situació molt crítica, i això ens va unir, i ara… ara estàs en una altre, però ja he superat l'esperit de germana de la caritat que tenia abans… i tinc altres problemes, problemes meus, que no faré teus, i que em sembla molt lleig per part teva, que recorris a mi precisament ara.
- Per favor, Anna, no t'estic demanant que tornis a recolzar-me només, és un intent per a deixar la meva consciència tranquil·la… a més, he pensat molt en tu. Des que vas aparèixer, en aquell moment, que vas estar al meu costat. Vas respectar les decisions que vaig prendre, tot i que ens fessin mal, i vas seguir al meu costat. I jo, en aquell moment, no vaig saber correspondre el que…
- Carles, ja no sóc qui era. No sé si no vols entendre-ho, o potser és que no t'ho creus. Però jo també t'he necessitat com a amic durant aquest temps. I he estat sola. I n'he après. I no em ve de gust tenir un amic com tu. No et pensis que no t'aprecio, però he après a sobreviure per, i només per a mi. I vull seguir així.
Va sospirar, mirant-me amb els seus ulls blaus suplicants.
- I no vols que t'expliqui què em va passar? Perquè no vam parlar mai més?
Vaig fer que no amb el cap, però no el vaig interrompre quan vaig sentir com començava a parlar. Vaig notar, com el vi l'havia afectat lleugerament a la parla.
- L'últim dia que vam parlar va ser la tarda en que arribava la Carme. Jo estava disposat ja a no parlar mai més amb tu. Et volia treure de les nostres vides, sense pensar en tot el que et devia. Només pensant que m'havies fet trair a la Carme, a la dona que estimava. Esperava una gran abraçada de part seva. Esperava que es disculpés per haver-me fet patir tant. Però enlloc d'això… vaig veure que sortia de la porta d'arribades, somrient, parlant amb una noia Rwandesa que duia un bebè a coll. En veure'm se li va canviar el semblant. Semblava com si, per primer cop des que havia marxat, s'adonés que algú l'esperava a la seva ciutat. Em va proferir una pèssima rebuda, i jo… jo només volia que tot tornés a ser com abans. La primera nit que vam passar junts, li vaig explicar el que havia passat entre tu i jo, i sense canviar l'expressió, saps què em va dir?
- …Què - vaig dir temorosa de descobrir una onada d'odi per part d'ella i cap a mi.
- Doncs que com havia sigut capaç d'utilitzar-te d'aquella manera - va sospirar- en el fons tenia raó. No sé com vaig ser capaç, Anna. Ets… eres la persona més dolça que havia conegut.
Va fer-se un silenci, i va carraspejar.
- Bé… per a mi va ser un cop la fredor que tenia amb mi. Havia adoptat dues criatures. Jo havia deixat d'existir per a ella. I llavors, vaig començar a pensar, com alguns mitjans van dir, menys tu, que la Nambule era filla seva. I vaig tornar a sospitar, que la desaparició de la Carme, el final de la que coincidia bastant amb el naixement de la nena, no havia sigut involuntària. A la primera vegada que li vaig explicar a la Carme les meves sospites, que li vaig dir que ho superaríem junts, però que volia saber la veritat, em va fer fora de casa, i pocs mesos desprès, signàvem el divorci. Anna, en aquell moment, em sentia incapaç d'explicar-t'ho. A més, tu… tu em recordaves moments molt durs. En que creia que no tornaria a veure a la Carme. I desprès, quan ja ho vaig tenir paït, no sabia amb quina cara mirar-te.
Vaig aixecar-me, amb ganes que marxés de casa meva. El cert, és que era la primera vegada, tot i que dins meu ho sabia, que m'havia confessat, que sempre va estar esperant a la Carme. Que la nostra relació, tant intensa i absorbent mentre va durar, era purament un entreteniment, consol per a no desesperar.
- Doncs ja està. No hi pensis més. Per a mi -vaig mentir - ja era un tema oblidat, Carles. Com has vingut? Vols que truqui a un taxi? Ni tu ni jo hauríem de conduir…
Va posar cara de circumstàncies. Estava dolgut, però no sabia què dir-li. Tenia els cabells mig despentinats, i la mirada de nen suplicant.
- És igual, si vols pots dormir al sofà. Et porto una manta i una flassada, i a dormir - vaig seguir. En el fons, no volia dormir sola al pis, aquella nit.

A més. Acabava de decidir, que havia de saber més sobre la Knee. Havia d'arribar al fons del que li havia passat a la Carme. No per a publicar-ho. Per a mi, per la Carme, i per a en Carles. Perquè eren dos persones destrossades. Perquè estava convençuda que cap d'ells dos, li havia fet mal a la Knee.

Comentaris

  • Un segon coment, una segona part[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 01-07-2005

    Seguim ara amb dues líneas narratives, una, la que expressa sentiments forts de relacions trencades, de persones fermes de cor i altres dèbil que aprofiten el que poden. Ho narres ve amb fredor, mostrant els sentiments durs, sense por, i al hora mantenint el tó argumental perquè el lector segueixi en davant, i com en l'anterior soterrat mantents un to d'intriga que tots volem descubrir i que ens permets albirar en el gir final.
    Segeuix agradant-me aquest relat, haurem de veure si les´líneas narrativas i el darrefons polític i social i periodístic el saps mantenir ven intrincat.

    Felicitats

  • Una pregunta...[Ofensiu]
    NinniN | 13-09-2004

    Vicenç, no sé si és perquè són les 8 del matí i estic molt clapada, i ara quedaré com una analfabeta del quinze... però quin problema hi ha amb "despedir-se"?

    Una abraçada!

    NinniN

  • Apart[Ofensiu]

    d'algunes qüestions ortogràfiques ("despedir-me" a la primera fila), segueixo intrigat i continuo llegint.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: