Cróniques de l'Anna: Filla de Rwanda (10)

Mentre en Carles, en Josep, i una patrulla de recolzament, venien corrent més del compte amb el cotxe, jo seguia tancada amb aquella boja.

Ja feia estona que havia deixat d'intentar buscar explicacions al perquè tant d'odi. Les raons que m'havia donat, no em semblaven suficients, per voler-me matar.
- Primera fase, completada - m'havia dit a cau d'orella - de moment, portes sense menjar… - va deixar anar un dels seus desagradables riures - qui ho sap? Pel que fa a quan jo en tinc control, més de dotze hores. I sense beure també… - una pausa - buf… amb el calor que fa…no tens la boca pastosa? No notes la pell tibant? - un altre riure - especialment la pell dels canells i dels turmells, oi? T'apreta la corda? Jo crec que et deu fer mal… - va prosseguir. - ja comences a tenir ferida - va seguir, mentre em passejava la fulla afilada pel voltant de la cara.
Llavors, va agafar un got d'aigua, amb un glaçó dins, i va començar a veure, davant meu, mirant-me, sense perdre's detall.
- Què et sembla, Anna? - va deixar anar un altre riure - suposo que hi ha moments en la vida, en que pagaries tot l'or del món per coses que sempre has tingut a mà. - va tornar a riure -suposo que una sensació semblant a la que devies tenir quan vaig aparèixer en escena - un altre esclat de riure - i naturalment, en Carles, va tornar a mi. I et va abandonar. Deuria ser molt dur, tenint en compte que intuïes que jo no l'estimava i tu li havies donat tot.
Els llavis se'm començaven a assecar, i em vaig fixar que la llum de l'aparell calefactor estava encesa. Aquella dona em volia matar de totes, totes!
Ara m'alegrava que el doctor de la meva mare m'hagués gairebé obligat a ingressar-la. No crec que estèssin fetes de la mateixa pell, ella i la Carme, no ho vull creure. Però estava tant malalta com ella. I qui sap el que podria haver fet, manada per aquella malaltia que li feia veure-ho tot diferent.
- Però en Carles no sap on ets. No sap que ets amb mi. No sabrà on buscar-te. I menys aquí. Saps que l'última vegada que va venir, va ser amb tu? Aquest marit meu, tant sentimentalista - va esclatar a riure - és tant dèbil, que no ha pogut tornar a venir sol…
Vaig sospirar. Em feia mal el coll, i ara m'havia començat a passejar la fulla tallant per les espatlles i els braços, pujant i baixant, sense apretar, com si m'acariciés. Jo estava paralitzada pel pànic, i ni tan sols m'havia adonat que m'havia tret la roba, i estava lligada només amb la roba interior posada.
- Bé… jo crec que com trigui gaire estona per a començar la segona fase, perdràs el coneixement per manca d'aigua… - va mirar el rellotge de polsera - sí, definitivament….
- Carme… - vaig intentar amb les poques forces que em mancaven - Carme, on és la Namule? - m'havia il·luminat la idea de parlar-li del seu tresor, de la seva nena, d'intentar tornar-la a la realitat.
Vaig veure com canviava la cara, i es quedava pensativa. Per un moment vaig creure que havia aconseguit distreure-la de mi.

Jo no ho sabia, però en Carles, en Josep, i els dos agents, ja estaven molt a prop. Havien arribat a la casa, i res mostrava que hi hagués algú. Seguia tancada, com l'havíem deixat l'última vegada que havíem entrat a la casa. Eren les dues de la matinada, i l'única il·luminació que hi havia, era un fanal, que havia fet posar en Carles, perquè el bosc no semblés tant dens i fosc quan arribava a les nits, per poder veure el camí.
En Josep, li va dir que no intentés mirar dins a través dels porticons que donaven a la planta baixa, que si hi havia algú veuria la silueta.
Estaven totalment desorientats. Ara, es sentien pocs i indefensos, tot i les armes de foc que portaven. I en Josep i en Carles, tenien por perquè no sabien com em trobarien dins. Ni tan sols si hi era.
Van estar recorrent un bon tros de la finca, buscant roderes de cotxe, o el cotxe de la Carme. Però no hi havia rastre. Ni cotxe, ni senyals de cap presència en anys. La Carme, ho havia planejat tot molt bé. Havia aparcat el cotxe entre el bosc, al costat del riu, amagat entre matolls, i amb l'ajuda d'una cadira de rodes havia traslladat el meu pes mort del cotxe a la casa. Desprès, i com que m'havia injectat una dosis de cavall, m'havia deixat lligada, per si em despertava abans d'hora, i amb una escombra de branques, havia esborrat les poques roderes de les cadires, tapant amb fulles seques el camí com si ningú les hagués trepitjat. Havia fet el mateix amb les tres escales d'accés a la cuina, i havia tancat per dins, amb el forrellat que havia obert a l'arribar des de dins.
Quan ja havien bordejat tota la casa, sense veure cap senyal de vida, es van tornar a reunir al costat del fanal, darrere d'unes mates.
- Aparentment no hi ha ningú. - va fer en Josep, pensarós, com si estès reflexionant en veu alta - però hem d'entrar a la casa… ho hem de comprovar, Carles.
En Carles va assentir en silenci, pensarós… només pensar que la seva única opció no era vàlida, li glaçava la sang, perquè no sabrien per on continuar, perquè provablement, el següent que trobarien de mi seria el meu cos, llençat a qualsevol lloc.
- Però és una situació delicada - va seguir - si ens arrisquem a entrar per la porta principal, i són dins, podem provocar una desgràcia, però si no ho fem…
Un crit lleu els va fer callar a tots. Havia estat fluix i curt, però havia trencat el silenci del bosc, i especialment, de la casa.
Van mirar-se amb posat greu, i es van adonar que, encara que tots dubtaven individualment d'haver-lo sentit, en conjunt significava que s'havia sentit alguna cosa, que no eren deliris de cadascun.
En Josep, li va dir a en Carles que s'esperés fora, desprès de que li hagués dibuixat un plànol de la casa a terra, improvisant amb un bastó, i desprès de donar un parell d'indicacions als seus dos companys, va veure com s'atansaven sigilosament a l'entrada, mentre un d'ells bordejava la casa per entrar per la cuina.
Després, va veure com tiraven la porta a terra d'un cop de peu, i entraven corrent, va sentir fressa i un crit de la Carme, i va córrer a cap a l'entrada de la casa.

- Estarà bé. - va canviar una altra vegada la cara de mare preocupada per la de sàdica sonada, i vaig espantar-me, al veure que els seus ulls espurnejaven encara més odi que abans - No m'interrompis més - va dir secament. Haig de començar la segona fase. Vull que la visquis tant intensament com jo. Vull que m'expliquis el que sents - vaig notar com em lligava just pel colze a la cadira i em deslligava els canells - Vull que callis! - em va cridar.
Acte seguit, vaig notar com baixava el tallant fins al canell esquerre, i vaig notar com tallava. Estava començant a assumir, que m'anava a matar, i desitjava més que mai que en Carles fos allà. Que fos allà per poder dir-li que no l'havia oblidat. Que encara l'estimava. Llavors, vaig notar com feia el mateix al canell dret, i encenia la lámpara de llegir de la sala. Per poder veure com em moria, va dir.
- Notes, com et surt la sang? Com degota, poc a poc? - va esclatar a riure - m'agradarà veure la cara que posarà en Carles quan li envií la nota anònima citant-lo aquí. La cara que posarà quan obri els porticons i tota la llum inundi la sala! Segurament, al principi, encegat per la llum no et veurà. Però desprès veurà el teu cos. Ja d'un blanc marmori. I la teva expressió dolça, de mort… mort lenta. I com s'emprenyarà quan vegi les taques de sang a la moqueta! - va esclatar a riure una altra vegada - notes, com cau la sang, gota a gota? - una altra riallada - no notes, com poc a poc t'entra una son agradable? No notes, com gairebé ja no notes les ferides que t'acabo de fer….
Jo lluitava desesperadament per a no perdre el coneixement. Sabia que si el perdia, potser no tornaria a recuperar-lo, sabia que ningú em podia salvar, i que m'estava morint. I el que més m'amoïnava, en aquell moment era pensar en com en Carles em trobaria. En el mal que li faria si al final algú investigava, i descobria que era precisament la Carme, qui m'havia matat. I que ella era qui havia matat a la Knee. Vaig fer un crit ofegat, de por, més que de dolor, i vaig veure com la Carme, que s'havia acostat la butaca a mig metre de mi, somreia. Somreia com si estes mirant una obra de teatre tendra, o una pel·lícula.
Tant de bo pogués estalviar-li aquesta mala estona… tant de bo li pogués amagar que la Carme era una assassina despiadada… tant de bo que no m'hagués adormit.