Crònica d'un suïcidi consumat

Un relat de: witch-vic

Suïcidi - [1839; del b. ll. suicidium, formació culta analògica sobre la base del ll. homicidium, amb el primer element, ll. sui 'de si mateix']

m PSIC /SOCIOL Acció de suïcidar-se, realment consumada o simplement intentada i àdhuc simulada.


La primera vegada que ho vaig intentar tenia 15 anys, 2 mesos i 3 dies. Els pares insistien que havia de continuar amb els estudis, que mira-la-teva-germana-quines-bones-notes-que-treu, no entenien que jo no volia convertir-me en la millor advocada del país, ni en una biòloga reconeguda internacionalment, ni en la primera dona rectora de la més prestigiosa universitat. No. Jo volia més. Jo volia ser l'actriu més famosa i més desitjada a nivell mundial. I si no em deixaven presentar a aquell càsting per l'anunci de gelats, no ho aconseguiria. Així és que em vaig inventar un treball amb les amigues de l'institut per poder-hi anar. Ja estava a punt d'entrar, quan va aparèixer el meu pare. Em va girar la cara d'una bufetada i em va fer entrar al cotxe. "Fins aquí hem arribat" em va dir en un to sec. Em va portar a casa i em va sentenciar serimoniosament "A partir d'ara no sortiràs de casa si no és amb la teva germana". Vaig lligar caps de seguida. La molt porca es va xivar. Sempre ha estat una envejosa. Si, és molt bona en els estudis, però no té res més. I no suportava que la seva germana petita, la "cap de pardals", fes alguna cosa millor que ella. Doncs bé, si no podia anar al càsting, era millor morir. I em vaig tancar al lavabo. I vaig buscar a la farmaciola. I em vaig prendre tot el que vaig trobar.
Vaig estar exactament 18 hores i 45 minuts a l'hospital. Em van posar una sonda nasogàstrica i em van fer un rentat d'estómac. Va ser horrorós. Em van posar un líquid negre que em va fer vomitar. Vaig estar unes hores a l'espera d'un psiquiatre. Va venir un senyor de cabells grisos i ulleres de cul de got. Tenia un aire bohemi i no em va mirar als ulls. Em va fer un pilot de preguntes, que vaig respondre com em va semblar, i em va dir que de seguida vindria una infermera a donar-me no-sé-què i que me'n podria anar a casa. Aquella tarda la meva germana estava especialment simpàtica i jo no li vaig fer massa cas. Els pares van accedir a que deixés l'institut i m'apuntés a l'escola d'interpretació. Estava tan feliç que volia plorar.


La segona vegada tenia 21 anys. Feia cinc mesos que vivia amb ell, i ja n'estava farta. Des del dia que el vaig conèixer que em prometia un paper estelar a la sèrie de moda de la televisió. Es deia Carles, tenia 35 anys i era un reconegut representant del món de l'espectacle. No era especialment guapo, però tenia molts diners (i molts contactes). Lligar-me'l va ser molt senzill: estàvem a la festa d'aniversari de la Rosa; jo la coneixia de l'escola d'interpretació, i ell la coneixia del rodatge de la última pel.lícula. Ens van presentar i jo vaig veure en la seva mirada que es delia per treure'm les calces. Li vaig deixar una nota a la butxaca "D'aquí a 5 minuts t'espero al lavabo". Li vaig fer mitja mamada i em va demanar d'acabar-ho a casa seva. M'hi vaig instal.lar. La nit que va passar tot, tornàvem de sopar amb en Màrio, el seu amic director. Va estar parlant del seu nou projecte i en cap moment li va insinuar que el paper de la protagonista anava com anell al dit amb mi. Em vaig sentir profundament ignorada i humiliada. A l'arribar a casa, vaig anar de dret a la banyera. Em pensava que les incisions als canells serien més doloroses, però no va ser així. Em vaig posar a plorar i vaig tancar els ulls. Quan em vaig despertar, en Carles m'agafava la mà ben fort. "Has de posar-te bona aviat, amor. He parlat amb en Màrio i la setmana que ve comença el rodatge. Et vol de protagonista". Li vaig jurar amor etern, que va durar 2 anys.


Tenia 27 anys quan ho vaig intentar per tercer cop. Faltava un mes per a que en Lluc, el meu fill, complís els 4 anys. Tornava de l'estrena de la meva tercera pel.lícula, i s'hauria pogut titllar aquell moment de "nit rodona": els crítics només tenien elogis per el meu paper i el director més aclamat del moment ja m'havia parlat del seu proper projecte "compto-amb-tu" m'estava dient, quan va sonar el mòbil. Era el meu ex, en Carles: "Que en Lluc no es troba gaire bé i demana la mare". Collons! Es pot ser més imbècil?. Em vaig separar d'en Carles quan encara estava embarassada. Vaig veure clar que no avançaria més al seu costat i el vaig engegar a la merda. Va voler reconèixer el fill i des que va néixer, en Lluc ha viscut a temporades a casa seva i a casa meva, sense un criteri fix. Aquella nit en Carles sabia que era decisiva per mi, i com més hi pensava, més convençuda n'estava que la trucada l'havia fet expressament per tocar la moral. "A la merda tot!" Vaig pensar, al mig de l'autopista. I vaig fer un cop de volant cap a la dreta. No recordo res. La premsa va parlar d'un accident, però el meu entorn més proper sabia que les causes no eren massa clares i que "accident" no era la paraula més apropiada. Vaig patir un traumatisme cràneo-encefàlic greu que va requerir d'una estada de 4 dies a la UCI i no va deixar cap mena de seqüela. En Carles va accedir a fer-se càrrec indefinidament d'en Lluc mentre durés el rodatge i la promoció de la pel.lícula que em va proporcionar l'esperat Oscar.


Cinc anys després va venir el proper. Als 32 anys la vida va esdevenir buida per mi. Era l'actriu més cotitzada del moment, estava carregada de diners, tenia tots els homes que volia i anava a festes VIP nit sí, nit també. Però gairebé no veia mai a en Lluc, que ja tenia 9 anys. Un vespre vaig trucar al meu representant i li vaig dir que no aniria a la festa. M'havia passat la tarda plorant. Em vaig preparar un altre whisky i vaig trucar en Carles. Li vaig explicar que tenia la necessitat d'exercir de mare, i volia que en Lluc vingués a viure amb mi. Vam discutir per telèfon, va dir no se què de les necessitats afectives d'en Lluc, de l'estabilitat, dels interessos del nen, de bla-bla-bla. Li vaig penjar. Em vaig beure un altre whisky i vaig obrir la porta del balcó. Em vaig repenjar a la barana, vaig omplir els pulmons d'aquell aire gèlid de desembre, vaig tancar els punys ben fort i vaig fer un salt endavant. No vaig tancar els ulls en els 15 metres que em separaven del terra. Recordo un dolor intens a tot el cantó esquerre del cos, on es va produir l'impacte. El dolor va fer que perdés el coneixement. A l'obrir els ulls, l'habitació de l'hospital estava plena d'orquídies blanques, la meva flor preferida. Se'm van negar els ulls i vaig sentir com un alè de vida em recorria l'interior quan en Carles em va dir que tan bon punt em recuperés de les fractures de les costelles, en Lluc vindria a viure amb mi.


Han passat set anys d'aquell dia. Tinc 39 anys i una vida plena. En Lluc ha complert els 16 i ja està fet tot un homenet. Vivim junts en un pis al centre de la ciutat. Algun cap de setmana va a veure al seu pare, que s'ha instal.lat en un poblet a la muntanya. De tant en tant anem a veure els pares, que ara viuen a la costa. El pare es va jubilar i va traspassar la notaria. La mare segueix sent la mestressa de casa de sempre. La Paula, la meva germana, viu sola i amargada, cap home ha aguantat la seva condició de cardiòloga experta i s'ha abocat completament a la feina. Viatja constantment de congrés en congrés. Jo només accepto petits papers que no m'obliguin a allunyar-me massa dies del meu fill.

Ahir ens vam reunir tots pel sopar de Nadal a casa dels pares. El pare es va mudar (com cada nit de nadal) i la mare portava el davantal de sempre. La Paula va fer un intent d'arreglar-se, però el pas del temps se li nota i els viatges fan estralls al seu cos. El seu aspecte és més d'una dona que s'acosta a la cinquantena que no pas dels 41 que té. Jo estava esplèndida com sempre, i tots així ho van dir. En Carles va venir a portar en Lluc i quan em va veure, se li va il·luminar la cara. Es va quedar a sopar amb nosaltres.
Va ser un sopar tranquil, formal, amb un ambient més propi de sopar de feina que no pas familiar. A mig sopar, es va posar a nevar. Ens vam fer les fotos de rigor i els pares van demanar que ens quedéssim a dormir. "Hi ha prou llits per tothom, i agafar el cotxe ara és un risc" van dir.

Vaig anar a preparar-me l'habitació: vaig col.locar les sabatilles al costat del llit, vaig enretirar meticulosament el cobrellit, vaig escampar unes gotes de perfum al coixí i vaig preparar el got d'aigua a la tauleta de nit. Sóc incapaç d'agafar el son sense aquest ritual previ. Des dels 18 anys que faig això cada nit abans d'anar a dormir.
Vaig tornar amb la resta i vam parlar una estona de quatre banalitats fins que es va fer tard i vam anar a dormir.


M'he despertat amb el pí-pí-pí-pí hipnòtic d'un monitor de l'hospital. No puc moure ni un muscle del meu cos, ni tan sols puc obrir els ulls. No entenc res.

Els metges estan parlant entre ells. Paro atenció. Diuen no sé què de famosa... Estan parlant de mi! Diuen alguna cosa de suïcidi... Eh! Espereu! Que no m'he suïcidat! Merda! No puc articular cap so!

Passa molta estona. Només sento el monitor i passes de tant en tant.

S'acosten unes passes. Algú s'asseu al costat del meu llit.

-Eva... filla...
(És el pare! Pare, papa!)

-Per què ho has fet? Si tot anava tant bé!
(S'ha posat a plorar! Papa! Papa! Jo no he fet res!!!)

-La mare no ho ha pogut suportar. Està a casa, al llit. No sé pas si se'n sortirà d'aquest disgust. Ja saps que està delicada del cor. I tant si ho saps! Bé que has utilitzat els seus medicaments! Aquesta vegada l'has feta grossa, filla, els metges dubten que te'n puguis sortir. La dosi que t'has pres és letal.
(No m'he pres res! Ho juro!)

S'aixeca i s'allunya. Silenci.

S'acosten unes altres passes.

-Eva, aquesta vegada t'has passat.
(Ja tenim aquí la tibada de la Paula. Què passa germaneta? No hauries d'estar en un dels teus congressos-molt-importants?)

-He hagut d'anul.lar la meva presència al cong
rés internacional de Brusel.les. Què volies aquesta vegada?
(Que què volia? Jo no vull res! Jo només vull viure tranquil·la com fins ara! Què collons passa!)

-Bé, només espero que trobis la pau que no has sabut trobar. Nosaltres segur que viurem en pau a partir d'ara, l'angoixa de pensar constantment que podies fer alguna bestiesa ens ha fet malviure un munt d'anys. Ara ja està, ja no ho haurem de suportar més.
(Paula! Paula! No te'n vagis! No he fet res!!!)

Aviam. Recapitulem. Vaig anar-me'n a dormir i m'he despertat aquí. No m'he pres res, això segur. Aquesta vegada sóc innocent. Què ha passat? Rumia, Eva, rumia. Em vaig estirar al llit, em vaig beure el got d'aigua com sempre i vaig apagar el llum. I em vaig adormir.
És clar! Algú ha posat els medicaments a l'aigua! Tothom sap que em bec un got d'aigua abans d'anar a dormir! Però qui ha estat?

Algú seu al costat del llit. Plora. És el poca-cosa d'en Carles.

-Eva... no podré seguir endavant sense tu.
(Mira que n'és de tanoca! Si tu i jo no som res, Carles!)

-Des del primer dia que vaig veure els teus ulls que són la meva font de vida. Només de saber que un dia els podré tornar a veure, em dóna força per llevar-me cada matí.
(Cursi, Carles. Ets un cursi)

-No saps com em costa dir-te adéu, Eva. T'estimaré sempre.
(Carles! Treu-me d'aquí! Truca a aquells metges de la clínica privada! Potser poden fer-hi alguna cosa! Carles! No marxis!)

Merda! Qui ha estat? La mare, els medicaments són seus. No, no. La mare és incapaç de matar una mosca. El pare, no m'ha entès mai. Però què dius Eva! El pare no faria mai una cosa així. En Carles, mai ha superat la nostra separació. No, no ho podria fer, no li veig. La Paula, sempre ha envejat el meu èxit. Però no, la Paula està sempre amb les seves coses, el que faci jo tant se li'n fot. Merda! Qui ha pogut ser? I algun admirador pertorbat? Però no, ningú sabia que anava a casa dels pares. Merda! Per què m'ha de passar això a mi?

M'agafen una mà.

-Mare...
(Lluc fill! El meu Lluc! Vida meva!)

-...ho sento mare. No podia més.
(Lluc, tranquil, que me'n sortiré! Tirarem endavant ben feliços, ja ho veuràs! Me'n sortiré per tu!)

-Jo només vull ser un noi normal. N'estic tip de no poder ser en Lluc, de ser sempre el fill de l'Eva. N'estic tip de que els meus amics coneguin a la meva mare per lo-bona-que-està i no per els berenars que prepara.
(...Lluc!!!...)

-N'estic tip de patir cada vegada que surts de casa. De pensar que pots haver tingut un "accident". N'estic tip que decideixis com ha de ser la meva vida, amb qui he de viure i amb qui no. N'estic tip de ser el ninot que fas anar on et dóna la gana. N'estic tip que manipulis al pare.
(No, Lluc, no! Digue'm que no has estat tu!)

-És per això que ahir a la nit vaig agafar els medicaments de la iaia i els vaig posar al teu got, mare. La vida sense tu serà més senzilla. Puc tornar a començar amb el pare, i tenir una vida normal sense tu.
(Noto una pressió sobre la cara. M'ha posat un coixí a la cara! Infermera!!!)

-Serà un moment, mare. Tothom sap que mai t'has estimat a ningú, ni a tu mateixa. Et plorarem uns dies, però tot serà millor així. Tu no patiràs més, i jo tampoc. T'estimo i m'estimo, mare. Ens tornarem a veure. L'infern no pot ser pitjor que la vida que he tingut fins ara.

Comentaris

  • rokins | 22-12-2010

    hola guapa estic a casa amb febre i a mig gas... i he vist que havies penjat aquest relat. Es molt guapo!!! la historia m'ha enganxat des del primer moment.
    M'agrada com parles de temes super forts amb aquella calma... com qui demana una barra de pa. Aquesta falta de dramatisme trobo que li dona un to molt interessant i ens mostra la relativitat de tot plegat....
    Com a personatge totalment centrat en el seu melic jo no li acabo d'agafar carinyo, no. Em faltem mes matisos per veure que tb té alguna qualitat més que la de sortir-se sempre amb la seva ... per tan, el final gairebé esdeve com de justicia cosmica.
    Ptnets reina!!!!

  • Acaba per no suïcidar-se...[Ofensiu]
    llamp! | 17-04-2008

    però el seu propi fill la mata. Un relat difícil i punyent. Crec que narres molt bé, en 13 minuts narres els fets consecutivament i sense aturar-te. Amb diàlegs, amb pensaments dels protagonistes, amb narrador en primera persona. Aconsegueixes molt bon resultat amb la successió dels fets que es donen en la història.

    Passa't pel meu racó ( llampec ) i veuràs que no estem gaire lluny, jo sóc de Centelles (Osona Sud), que no arriba a la categoria de comarca, ni sub-comarca, però que m'hi agrada viure. Donat que treballes en la Salut Mental, m'agradaria saber en quin àmbit estàs.

    Res més, a reveure.

  • cocaïna, tripis i d'altres temes[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 11-04-2008 | Valoració: 10

    Ho pots trobar extrany, però m'he divertit molt llegint això.Que l'Eva estigui bona i lo de la mamada li dónen "suc" al relat.
    La meva mare es va suïcidar quan jo tenia 16 anys. Ara en tinc 29 i la porto dintre. També he sigut drogodependent. Cocaïna, fa 5 anys. Tripis fa 10. Ara tinc esquizofrènia però estic molt bé. He llegit la teva biografia i l'he trobat molt bona. Conec altres enfermeres que treballen en salut mental i m'hi porto molt bé.
    Ets tu, la de la foto? Perque si ets tu... noia... carai!

    Salutacions cordials


    sergi

  • Està molt bé...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 04-01-2008 | Valoració: 10

    ...la facilitat amb què es pot comprendre el teu relat. Amb els relats una mica llargs hi ha molta gent que fa les coses poc entenedores. O potser hauria de ser millor lector. No ho sé.
    És impressionant el calvari que deu passar la protagonista quan s'adona que morirà en un bon moment. També m'ha impressionat el poc dramatisme amb que descrius els intents de suïcidi, semblen de conte per a nens ( però tot lliga molt bé ).
    És un molt bon relat.


    Sergi

  • m´ha encantat...[Ofensiu]
    boleta | 04-01-2008 | Valoració: 10

    ...molt original i divertit. Déu n´hi do, els collons de la suïcida... tot i el narcisisme i egocentrisme del personatge, però, no he pogut evitar que em caigués bé. Ves per on, serà culpa de l´autora. Bona feina.

  • un final fort[Ofensiu]
    manel | 04-01-2008


    El final és fort, molt fort, potser massa. No ens en dones prou pistes, però potser ja ho busques. Aconsegueixes que li agafem cert carinyo a la protagonista, per descobrir-nos de cop i volta que no és més que una egoista, una egocèntrica carregada de manies.
    Però l'he començat a llegir i no l'he pogut deixar fins el final. La història està francament ben narrada, ben estructurada, i al diàleg/monòleg final li acaba de donar el punt.
    En resum, bon text. Enhorabona.

    uns petons,
    manel

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de witch-vic

witch-vic

4 Relats

22 Comentaris

6804 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Sóc infermera i treballo en el camp de la salut mental i les drogodependències. M'agrada la meva feina. Visc en un poblet petit, Prats de Lluçanès. Estimo l'entorn on visc des que vaig néixer, el món rural (El Lluçanès és comarca!). Crec en l'amor de persona a persona i en la llibertat individual i col.lectiva. Crec en la igualtat entre dones i homes. M'agrada molt conèixer persones, sóc un animal social, però tanmateix necessito estones per estar amb mi mateixa. No sóc massa esportista, però faig Kali-Eskrima-Arnis. Visc emancipada des dels 25 anys. M'agraden els animals, sobretot els gats. M'interessa la política. M'agraden les festes populars del meu poble, sobretot les de Sant Joan i els Elois, i d'altres llocs com La Patum de Berga. No m'agrada complicar-me la vida ni capficar-me en tonteries. Canto en un grup de Death Metal, KABAL.

www.myspace.com/witchvic
witch_vic@hotmail.com